Les dues hores zero de Catalunya: 1714, 1939

19 Oct 2016

Catalunya ha patit dues hores zero. El concepte d’hora zero (Stunde Null ) es va començar a utilitzar, després de la segona Guerra Mundial, per entendre l’Alemanya que va sorgir del nazisme i de l’Holocaust. Aquest terme  també va ser utilitzat pel cinema, a “Germania, anno zero” de Rossellini, per descriure una Alemanya arrasada i amb una complexa i turmentada relació amb la seva pròpia memòria recent que va condicionar el seu present i el seu futur. El que segueix a l’hora zero és l’ Elendswinter, això és, l’hivern miserable.

Il·lustració de Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat de Barcelona el 1714 / Museu de Sant Boi

La primera hora zero :1714

A diferència d’Alemanya, com explica l’historiador Borja Vilallonga, Catalunya n’ha patit dues, de hores zero. La de 1714 i la de 1939, seguides de dos hiverns miserables. Però la representació del 1714 va donar pas a la imatge d’una Catalunya rebel que cristal·litza de manera dramàtica el 1936. El 1714 va suposar, com és prou sabut, la supressió de les institucions catalanes, la repressió contra les elits catalanes, l’ofegament a les classes populars a base de cosir-les amb impostos confiscatoris, un exili europeu, la uniformització legal amb el Decret de Nova Planta i la persistent destrucció del substrat cultural català. Però el 1714 també representa un llarg silenci, la impossibilitat de recordar, d’exercir la memòria. Quan es va anant recuperant la memòria, això va possibilitar les revoltes del segle XIX des de les carlinades, a les zones interiors i de muntanya, fins a la Barcelona liberal, bullanguista, republicana, democràtica, anarquista i revolucionària que va anar esclatant el 1836, el 1868, el 1909 i el 1936 i, en moltes altres dates, perquè la relació no és exhaustiva. Com també és conegut, la resposta del poder, la resposta espanyola a la Catalunya rebel, sempre ha estat militar, rarament política.

Ara bé, el 1714 representava també una derrota humiliant, i per aquesta raó  els intel·lectuals romàntics de la Renaixença van procurar dignificar la derrota amb la retòrica dels vencedors. La derrota humiliant va passar a ser la derrota gloriosa. Catalunya s’emmirallava en el 1714 i es veia com l’Au Fènix renaixent de les cendres. Així doncs, no és gens d’estrany que el nacionalisme català de la fi del segle XIX adoptés la majoria de símbols nacionals de la representació del 1714. Així va néixer l’Onze de Setembre, una efemèride fatídica transmutada en efemèride de la victòria final futura, com a festa nacional gloriosa de l’esperit de la nació.

Ofrena floral l’estàtua de Rafael Casanova. 11 de setembre de 2010

La celebració de l’ Onze de Setembre va néixer el 1886 quan el Centre Català, una entitat catalanista, va organitzar una missa commemorativa a l’església de Santa Maria del Mar, la parròquia del Fossar de les Moreres. Aquest acte, criticat per alguns sectors republicans, es considera el primer reconeixement públic als defensors de la ciutat de Barcelona davant les tropes de Felip V. De fet, però, va ser l’Onze de Setembre de 1901, quan la data va adquirir un caràcter popular. Aquell any un grup d’entitats catalanistes inicien allò, que després es transformarà en un costum, de dipositar corones de llorer a l’estàtua de Casanova (que llavors era al costat de l’Arc de Triomf). Quan es van trobar amb l’escridassada dels simpatitzants d’Alejandro Lerroux, diputat del Partit Repubicà Radical contrari a les tesis del catalanisme, això paradoxalment, va consolidar la tradició de retre homenatge al conseller en cap de 1714, erigit en un heroi en l’imaginari col·lectiu del catalanisme i també va ser a partir del 1901 quan aquesta data es va convertir en l’epicentre de les mobilitzacions catalanistes.

Catalunya encara celebra avui aquella representació de l’Onze de Setembre com la fundació essencial de la nació, de la mateixa manera que els americans celebren el seu Dia de la Independència i els espanyols celebren l’inici de la conquesta i colonització d’Amèrica. Una festa nacional defineix una nació.

Però va ser la passada commemoració del Tricentenari del 1714 la culminació de la transformació d’una tragèdia gloriosa en l’esperança d’un futur millor i més lliure. S’han estudiat a fons, per part d’historiadors solvents i amb metodologies actuals, tots els detalls de les batalles i els fets clau d’una guerra que els catalans van dur a terme, a la desesperada, quan el favorable context europeu inicial havia desaparegut. S’han desenterrat les runes d’aquella Barcelona de principis del segle XVIII que va desaparèixer. Una gran majoria de catalans han projectat en el 1714 -el passat- les aspiracions del present i del futur, en un acte terapèutic col·lectiu. Pel camí -com en tota representació històrica- s’ha oblidat el fanatisme religiós catòlic de la Barcelona del 1714, no gaire diferent del que imperava a tota l’Europa mediterrània catòlica, la guerra civil que patia Espanya, el context internacional o el militarisme imperant en la Catalunya barroca, també molt semblant al general europeu. Ha estat tornar a una memòria traumàtica que es reprodueix persistentment i compulsivament en cada generació. No és cap judici, és una simple constatació.

Resumint: la derrota de 1714 va posar les bases d’una Catalunya rebel al poder central i extrínsec espanyol i una representació de la memòria traumàtica convertida de derrota humiliant a victòria futura gloriosa.

La segona hora zero: 1939

Com el 1714, el 1939 també va ser un conflicte general espanyol, amb una dimensió internacional -però de molta menys rellevància que la de la Guerra de Successió-, que va afectar en gran manera Catalunya. Però, el 1939 no s’explica sense el 1936.  I encara s’explica menys sense el 1714. El 1936 va suposar la darrera explosió rebel de Catalunya, la més violenta i sagnant, inserida en un context espanyol i internacional molt precís.

A la Catalunya el 1936 no cal oblidar que hi surava un doble llegat de l’hora zero de 1714. Per una banda, un esperit rebel i revolucionari nascut en un país sotmès i esclafat que va trobar un ambient molt favorable en el procés d’industrialització, molt dur per a les classes treballadores; i per altra, l’aparició d’un incipient nacionalisme català, fruit del propici context europeu romàntic que posava l’accent no només en la llibertat individual sinó també en la dels pobles. Aquest últim moviment, primer cultural  després polític, serà capaç de convertir la desfeta de 1714 en adob per a l’alliberament nacional català. I, encara que sembli paradoxal, tant l’anarquisme com el projecte secessionista d’Esquerra Republicana, són fills directes del 1714, del doble llegat.

L’efervescència del model revolucionari de 1936 va acabar en una nova derrota, la del 1939. Novament el context és el d’una guerra civil espanyola, amb una divisió ferotge entre catalans d’un bàndol i de l’altre i en un context internacional molt més desfavorable que el de la Guerra de Successió de tres-cents anys enrere

A la rereguarda catalana durant la Guerra Civil  es va viure una violentíssima lluita: anarquistes, trotskistes, comunistes, socialistes, catalanistes, independentistes, republicans, catòlics, carlins i monàrquics van barallar-se entre ells, amb  el vergonyós i desastrós resultat de cara a guanyar la guerra, de buscar la destrucció i l’esclafament  de l’altre sempre que els va ser possible.  Tot plegat, sobretot els fets de l’estiu del 36 (fonamentalment  per part de la FAI, organització anarquista infestada amb tota mena d’indesitjables) i els del maig del 37, van deixar una empremta traumàtica de grans dimensions que va facilitar el camí a la derrota del 1939 i al posterior sotmetiment dels catalans -i espanyols- en la repressió franquista.

Com el 1714, la derrota del 1939 va suposar la supressió de les institucions catalanes, la repressió contra les elits catalanes -excepte les col·laboracionistes, és clar-, un violent i bestial ofegament de tota la població, un exili europeu i americà, la uniformització legal i la persistent destrucció del substrat cultural català.

Encara que  tot plegat es desenvolupa en el marc de la Guerra Civil espanyola, que va afectar de ple la població catalana, com ja hem comentat, cal tenir present que actualment hi ha l’intent d’imposar un nou relat històric a base d’afirmar que tant el 1714 com el 1939 van ser guerres entre catalans: “Tant Felip V com Franco van tenir aliats importants al Principat, sobretot entre sectors socials alts”, s’afirma per part del interessats a trobar una via cap a l’hegemonia del seu relat polític. Sense deixar de contenir una part de veritat, no és tota la veritat, perquè, com afirma Miquel Puig, tots els països podrien reescriure la seva història com una guerra civil: els anglesos van tenir aliats entre els colons americans, els enemics de Napoleó van tenir aliats francesos, i els francesos i els americans van tenir aliats vietnamites. Ara bé, cap país no avança gaire a base de destacar l’aspecte fratricida de la seva història. Els millors països construeixen consensos, no dissensos.

Por molt que es vulgui negar –i això és una gran pulsió espanyola- Catalunya i Espanya en elles i entre elles responen bàsicament al producte de vencedors i vençuts. Els catalans, majoritàriament, són els vençuts de dues hores zero, la del 1714 i la del 1939, encara que aquesta última la comparteixin amb una part significativa de la població espanyola. Vegeu un article anterior Espanya, any zero, que malgrat ser massacrada i reprimida brutalment, no va patir l’intent de destrucció total del seu substrat cultural.

La historiadora Anna Sallés fa la següent cita, en un recent article, del llibre La guerra y su sombra. La guerra civil española en la Europa del siglo XX, de Helen Graham (historiadora britànica): “Encara que derrotat, [el Tercer Reich] va deixar una temible llavor, que el projecte polític i ideològic franquista ja havia incubat: la creença en la superioritat de les nacions homogènies, la creença en la superioritat d’una idea mestra de comunitat nacional, creença que va implicar l’exclusió de milions d’homes i dones, l’exclusió de tots els qui no encaixaven en aquesta idea de comunitat nacional, una idea que va comportar un atac militar i paramilitar contra la població civil. Aquesta exclusió només podia passar per la via d’una repressió sistemàtica i brutal, repressió ja posada en marxa durant la Guerra Civil a mesura que l’exèrcit franquista anava conquerint territoris”.

L’Exili republicà del 1939 / Museu Memorial de l’exili

Aquestes paraules, conclou Anna sallés, ens expliquen la magnitud de la tragèdia que es va abatre sobre tots aquells homes i dones considerats infecciosos per a la salut del “cos nacional”, de manera que els camps de treball forçat, les presons, els assassinats extrajudicials, les depuracions de professionals (mestres, funcionaris), la misèria, la gana, la duresa de les condicions laborals de les classes populars van ser part essencial de l’existència dels derrotats fins ben entrats els anys cinquanta. I sense oblidar l’exili de milers de republicans després de la caiguda de Barcelona.