Les dues cares
de la Unió Europea

28 Set 2019

Certament és agosarat i no és gens fàcil escriure, en aquests moments, qualsevol reflexió sobre la Unió Europea. Però, m’ha vingut a les mans un llibre de Ramon Tremosa, que porta per títol Dues Europes. Èxit econòmic, fracàs polític, que penso que dona claus per a entendre el que ha passat i el que està passant al si de la Unió.

D’entrada, cal comptar amb el decalatge temporal que es produeix entre el moment en què s’escriu un llibre i la publicació d’aquest. L’era digital en la qual vivim es basa en la immediatesa, mentre que un llibre comporta tot un procés de gestació i redacció i sobretot d’edició, que no es pot dir que sigui propera a la immediatesa digital. Per tant, ens hem fixat en aquells aspectes del llibre d’en Tremosa que són més atemporals, alhora que mantenen la seva vigència i que ens proporcionen pistes per a entendre l’immens embolic en què es troba immersa la UE.

Èxit i fracàs de la UE
Segons l’autor citat, es pot dir que la UE ha estat un èxit des del punt de vista econòmic, comercial i monetari. La brutal crisi financera de 2008 hauria estat, probablement, molt més dura als països europeus del sud sense l’existència de la moneda comuna, l’euro. No és una opinió gaire estesa, sobretot entre la pretesa esquerra, però és poc discutible que ha evitat un escenari de crisi del tipus argentí o turc, on han predominat les hiperinflacions –que són impostos als més pobres- , les grans devaluacions sobtades, els tipus d’interès de dos dígits i els “corralitos” bancaris o els rescats massius de bancs privats, amb diners públics, que acaben arruïnant les polítiques socials.

D’altra banda, però, la sortida de la Gran Bretanya de la UE suposa un gran fracàs polític per a la Unió Europea: marxa d’aquest club un dels millors països, si no el millor, en tradició i qualitat democràtica i en l’aplicació del rule of law (la seguretat jurídica que atorga el compliment de la llei).

El Brèxit
Una de les conseqüències del Brexit, de la qual potser no en som gaire conscients, és que trencarà l’equilibri polític i demogràfic entre els països nòrdics i els països del sud de la UE, perquè els tres grans Estats centralistes (França, Itàlia i Espanya) poden imposar a Alemanya i als països mitjans i petits del nord de la UE la seva majoria demogràfica.

El triangle París-Roma-Madrid tindrà majoria al Consell i, si fa un mal ús d’aquesta força (imposant la seva visió centralitzada i bancaritzada de les finances, de la hiperregulació dels negocis i de les pràctiques poc democràtiques en l’elecció dels representants al Parlament europeu, com hem vist recentment), pot fer augmentar, encara més en els propers anys, l’euroescepticisme creixent al centre i al nord d’Europa.

A tall d’exemple, per a països com Holanda o Suècia els serà més difícil guanyar votacions tant al Consell com al Parlament, perquè són institucions en què els vots dels països membres es ponderen en funció de la població: traduït, això vol dir que un país nòrdic o centreuropeu petit abans del Brèxit podia imposar les seves bones pràctiques si aconseguia el suport de britànics i alemanys. Segons Tremosa, Alemanya no mana tan com sembla, perquè França a l’hora de la veritat s’imposa en moltes votacions a la UE i al BCE amb el suport d’Itàlia i Espanya. En realitat, Alemanya funciona com 17 Dinamarques independents: les seves 17 regions (Länder) recapten tots els grans impostos, gestionen aeroports, ports i trens i tenen un cert poder regulador sobre les entitats financeres als seus territoris, i administren la justícia, és a dir, hi ha un federalisme judicial, com hem vist darrerament. Per aquesta raó, Alemanya va bé, i aquest sí que és el país más descentralizado del mundo… i no el que repeteixen a Madrid dia sí dia també.

Cal tenir en compte que el Brèxit, tard o d’hora, hi estiguem d’acord o ens disgusti profundament, probablement es produirà, malgrat la forta discussió, o si es vol divisió, en el si de la societat britànica, que en el fons revela el tarannà decididament democràtic del país. Això queda clar quan s’observa que hi ha majories pro-Brèxit en els dos grans partits britànics, però que no han consensuat quin tipus de Brèxit és el més adequat per al país. Cal recordar que a Anglaterra el referèndum sobre la sortida de la Gran Bretanya va guanyar per deu punts percentuals i que només el vot escocès (2/3) en contra va maquillar el resultar final (52% a 48%). I totes les enquestes diuen que el percentatge de votants favorables a la sortida de la UE no para de créixer.

De fet, la discussió actual és entre un Brèxit tou -acord amb la UE- i un Brexit dur –sense acord– capitanejat en aquest moment per l’impresentable i estrafolari Boris Johnson. Hi ha una certa lògica en els hardbrexiters quan s’oposen a qualsevol mena d’acord; un Brèxit dur tanca la porta al possible retorn de la Gran Bretanya a la UE per molts anys.

Per últim, cal tenir present que el Brèxit suposarà una retallada entre el 5% i el 10% del pressupost de la Unió Europea a partir del 2021, en el nou marc financer posterior al Brèxit, perquè la Gran Bretanya és el segon país contribuent net a la UE per darrera d’Alemanya. Això, als països nòrdics, on hi ha la tradició de parlar clar als electors, els dirigents polítics ho estan explicant. I altres fonts apunten que aquestes retallades del futur pressupost podrien ser més grans i arribar al 15%, si l’egoisme dels Estats preval més que el seu sentit de la solidaritat.

El perquè del malestar a la Unió Europea
És ben clar que a Europa hi ha un fort malestar polític i econòmic. L’extrema dreta o el que alguns denominen populisme -que és un terme molt imprecís- creix tant a Europa com a Amèrica i una de les principals causes cal trobar-la en la globalització: el lliure comerç ha obert la generació de riquesa a altres continents i ha reduït la pobresa com mai, però ha generat guanyadors i perdedors a les societats del primer món.

La desigualtat social i les diferències de renda augmenten a les societats occidentals, i els fins ara potents Estats del benestar dels països europeus ja no semblen poder garantir com abans la igualtat d’oportunitats i l’ascensor social, tal com havien fet durant la segona meitat del segle XX. Els partidaris del lliure comerç han de reconèixer que no s’han establert mesures compensatòries suficients per als sectors perjudicats per l’obertura econòmica i comercial. Només cal recordar l’episodi de “les armilles grogues” a França.

Políticament a Europa aquest malestar s’expressa en l’augment sostingut de vot a partits antieuropeïstes de diferent mena i condició ja siguin partits lleugerament euroescèptics o bé directament eurofòbics. Provinguin de la dreta o de l’esquerra, si fem servir la convencional distinció ideològica principal del segle passat, els seus vots solen coincidir en un “No a tot al Parlament europeu”.

Finalment, la manca d’una política consensuada i compartida al voltant del tema migratori, que cal reconèixer que no és fàcil, per una banda, només fa que donar ales a les posicions més xenòfobes, de les quals Europa guarda de no fa tant temps un record terrible, i per l’altra destrueix d’arrel la imatge d’Europa com a defensora dels Drets Humans… és clar, que aquesta no és l’única raó, sobretot a cas nostra.

——–
Aquest article tindrà una segona part, per tal d’evitar una excessiva extensió, que es publicarà properament