Les crisis actuals
i la Història

14 Set 2022

“Tenim emocions del Paleolític, institucions medievals i tecnologia pròpia d’una divinitat i això es terriblement perillós” va afirmar Eduard O. Wilson, sociobiòleg, el 2009. Sembla difícil resumir amb més encert les diferents crisis actuals a les que ens enfrontem, ara, en el segle XXI: l’emergència climàtica, la crisi energètica, la crisi de l’aigua, el perill nuclear, les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la globalització, la davallada dels principis fonamentals de la democràcia, i uns canvis tecnològics tan inversemblants que, fins fa poc, semblaven propis de la ciència-ficció.

Però, encara que ens sembli impossible, no és la primera vegada en la història en què la humanitat es troba encarada a uns reptes colossals, percebuts com gairebé impossibles de superar. Ara bé, una diferència substancial consisteix en què, actualment, les diferents crisis, que se sobreposen unes a les altres, són a escala planetària, és a dir, afecten tota la humanitat, mentre segles enrere només afectaven unes àrees concretes, però no tot el planeta. Però, també és veritat que ara disposem de moltes més eines.

L’escriptor i intel·lectual alemany Stefan Zweig, que va viure la terrible sotragada de la Primera Guerra Mundial i la seva terrible herència, la Bèstia nazi, va bussejar en la història per tal de trobar-hi algun precedent, algun paral·lelisme al qual aferrar-se i que li servís de consol i, certament, en gran part, el va trobar: el final del segle XV i principis del XVI a Europa. Això ens ho explica en un llibre sobre la figura d’Erasme de Rotterdam, el qual va viure una època gloriosa per a Europa, el Renaixement, però els canvis socials i culturals que va comportar van dur el continent europeu a una època convulsa i tràgica.

El trànsit del segle XV al XVI a Europa

Zweig ens explica que el pas del segle XV al XVI és un moment transcendental de la història d’Europa, amb la precipitació dramàtica d’uns esdeveniments comparables als de la seva època, la primera meitat del segle XX; si badem, i no ens comportem d’una manera intel·ligent i honesta, també ens els poden recordar aquest inici del segle XXI.

L’escriptor alemany ens esmenta com en l’època en la qual va viure Erasme de Rotterdam, és a dir, en el Renaixement europeu, l’esperit dels habitants d’aquest continent s’eixampla fins a ocupar tot un continent i que un descobriment encalçava l’altre. La volta a la Terra de Magallanes és la gesta més memorable que corona totes les altres. De la nit al dia, l’esfera terrestre, la terra incògnita per la qual la humanitat circulava insegura i aclaparada sota la guia del firmament, es converteix en una realitat que és pot explorar i recórrer. El mar esdevé transitable i mesurable i Europa passa a ser el centre i el sobirà del planeta.

Gairebé al mateix temps Copèrnic estudia les misterioses òrbites que descriuen els astres sobre la Terra, i de bracet de la ciència, que comença a alçar el vol, aquest nou saber penetra, gràcies a la invenció recent de la impremta i amb una celeritat desconeguda fins aleshores, en les ciutats més llunyanes i els llogarrets més perduts d’Occident.

Europa viu uns esdeveniments feliços que enriqueixen la seva existència. En el transcurs d’una sola generació, les referències bàsiques de la percepció humana, l’espai i el temps, canvien completament. Stefan Zweig compara aquesta època amb el pas del segle XIX al XX, que va veure com la invenció del telèfon, la ràdio, l’automòbil i l’avió van contribuir de manera igualment sobtada a l’escurçament de l’espai i del temps.

Però tornem al Renaixement, i clarament es pot observar que tot allò que fins aquell moment es creia cert es torna incert, tot el que pertany al dia anterior, obsolet. Això també ens sona, oi? I, a més, tot s’accelera gràcies a aquesta febrada, com si es produís un ingent terratrèmol. L’ordre heretat de la Edat Mitjana es transforma: algunes institucions entren en apogeu, d’altres en declivi: la cavalleria desapareix, les ciutats prosperen, la pagesia s’empobreix, el comerç i el luxe floreixen, gràcies a l’adob de l’or i la plata transoceànics. L’efervescència és cada cop més gran, s’inicia un canvi profund dels estrats socials i la seva organització i racionalització sobtades: es tracta d’un d’aquells moments característics de la humanitat en què, en certa manera, es veu desbordada pels seus propis èxits i ha d’emprar totes les seves forces per a adaptar-s’hi.

Aquest cop colossal sacseja tots els àmbits, fins i tot la religió, fet gens estrany perquè fins aquell moment havia estat el centre de la vida europea i sobretot el pegament que consolidava l’ordre social existent. El dogma, fixat rígidament per l’Església, havia resistit tots els huracans com una roca, i la ferma obediència dels fidels havia estat el signe de l’Edat Mitjana. Ara, per primera vegada, un desassossec s’apodera de l’esperit occidental: si es pot penetrar en els secrets de la Terra, ¿per què no en els de la divinitat? Gràcies a la confiança en sí mateix, amb força ingenuïtat, l’home dels segle XVI ja no se sent un gra de pols diminut, sinó el centre dels esdeveniments, el motor del món. En aquesta època d’embriaguesa de poder, que denominem amb el mot de Renaixement, s’anuncia un canvi d’època. És un moment grandiós, però prenyat de perills.

En aquell moment, Erasme, segons el retrat que en fa Stefan Zweig, és l’erudit, l’intel·lectual que vol reformat l’Església, per la convicció, mai per l’oposició i, encara menys, per la força. El gran humanista no va criticar directament la violència, sinó quan aquesta es posa al servei d’una idea. Avui sabem que la violència no és només cultural, sinó en gran part genètica, segurament un avantatge evolutiu (Salvador Macip “Què ens fa humans”) i, per tant, mai del tot erradicable, però quan es posa al servei d’una idea, o una idea se’n serveix, provoca els estralls més sagnants i destructius. Tots els grans conflictes que s’han produït en el si de la humanitat no són deguts tant a l’instint de la violència que la humanitat porta a la sang, com a una ideologia que l’ha desencadenat contra una part dels homes.

La causa real és el fanatisme, aquest fill bastard de l’esperit i la força, que vol imposar a tothom la dictadura d’una ideologia –la pròpia– no tolerant cap altre forma de pensament, cosa que divideix la comunitat humana en enemics i amics, en partidaris i adversaris, en herois i assassins, en fidels i heretges. La repressió violenta de la llibertat d’expressió, d’opinió, la Inquisició, la censura, la foguera, el patíbul, el camp de concentració i el terrorisme, tant el particular com el d’Estat, són fruit del fanatisme. I aquest monstre ve sempre acompanyat d’un servidor fidel, bavós i repugnant: l’odi.

Zweig ens explica que Erasme es troba i topa amb Luter, un home honest però fanàtic. La Reforma, de la qual es podia dir que Erasme era el seu pare espiritual, es convertirà en una foguera que destruirà l’ideal de la unitat espiritual d’Europa i, en especial, la tolerància, la concòrdia, l’amplitud de mires pròpies del Renaixement.

Erasme va veure amb terror l’abisme al qual s’abocava Europa, però era un home d’estudi i no d’acció, i es veurà incapaç d’aturar aquella bogeria, que desembocarà en les terribles guerres del religió del segles XVI i XVII.

Sí, ho hem oblidat, Europa durant més d’un segle es va acarnissar amb ella mateixa, d’una manera que, ara, ens sembla impossible: fogueres , assassinats, suplicis horribles, i guerra, quanta guerra… Finalment, aquella bogeria es va acabar a mitjans del segle XVII. I curiosament, d’allà, de la superació d’aquell horror, naixerien els nobles ideals de la Il·lustració, sobretot el de la tolerància, mare de la concepció dels drets humans.

El transit del segle XX al XXI al món

Certament, podem comparar els canvis que es van produir entre el final de l’Edat Mitjana i el Renaixement també amb els canvis tecnològics, encara molt més espectaculars, del tombant del segle XX al XXI: digitalització, robòtica, intel·ligència artificial, conquesta de l’espai, control de la genètica que ens pot portar –de fet, això ja s’ha donat, a la creació de ser transhumants, etc… Hi ha prou motiu per creure que tot això produirà, ja produeix, profundes transformacions psicològiques, socials, polítiques, de tota mena, vaja. També, com en aquella època, percebem l’odi, al qual ens hem referit abans, com l’aliat necessari del fanatisme, creixent per tot arreu: des dels EUA fins a casa nostra, on a partir del 2017 s’ha tret la careta de manera exponencial, utilitzant, sense cap mena d’escrúpol, la mentida, la difamació, les trampes judicials o mediàtiques, la intimidació, l’insult, la grolleria més tavernària… Ras i curt: utilitzant els mitjans més execrables per a justificar un fi pretesament just i en el que tot s’hi val, si no hi estàs d’acord. Malauradament no té res de nou, però continua sent fastigós.

No som del tot conscients que en haver triat els drets humans per sobre de la selecció natural, ens hem apartat del camí mil·lenari de l’evolució… Això ha estat magnífic, però ara, malgrat tots els reptes simultanis a què ens enfrontem, veurem que altres homes del passat també ens van trobar amb reptes colossals i els van superar, això sí a acosta de molt patiment humà, ens pot donar el coratge per enfrontar-nos-hi. Però, sens dubte, necessitem intel·ligència i honestedat per dur-ho endavant. Tenim els coneixements i les eines, com mai en el transcurs de la història els havíem tingut, per adaptar-nos a un nou model social, econòmic i mental, d’una manera raonable, no a través de la violència, com fins ara. Això és possible, a part d’imprescindible.