L’eix franco-alemany: una ficció

12 Mar 2017

Alemanya s’ha convertit en el segle XXI en el líder natural d’Europa, i a la UE el seu lideratge és poc discutible després de l’ampliació de 15 a 25 països el 2004 i posteriorment a 28. Però, des d’aleshores, l’eix franco-alemany, en comptes de ser el motor real de la integració europea, és cada cop més una ficció. Mentre que l’economia d’Alemanya ha anat creixent, la de França s’ha estancat pel seu excés d’intervencionisme i de centralisme burocràtic. A més, a Alemanya, el seu actual sistema federal, configurat a base de petites unitats polítiques, s’adiu perfectament amb la seva tradició històrica, ja sigui la de la lliga Hanseàtica o la confederal del Sacre Imperi Germànic.

Mirant enrere entre 1870 i 1945 queda clar que la voluntat expansionista alemanya va topar amb els imperis colonials de la Gran Bretanya i França i va provocar dues guerres civils europees que es van convertir en mundials i que van produir, totes dues, 85 milions de morts, 40 dels quals pertanyien a Rússia i a la Unió Soviètica. Un horror indescriptible!

El tema és per quina raó un país que no es va tornar a reunificar fins el 1990 es troba liderant el projecte europeu, encara que ho faci des d’una incomoditat manifesta.

Alemanya de “facto” funciona com 16  Dinamarques independents

L’Estat alemany està format per 16 estats federals (länder) que disposen d’agències tributàries que recapten tots els grans impostos i que gestionen amb plena sobirania totes les seves grans infraestructures: ferrocarrils, ports i aeroports… Com a conseqüència d’aquest plantejament, és a dir, amb els diners dels impostos a la butxaca, negocien amb Berlín la solidaritat regional, que és limitada (3% / 4% del PIB regional). Hi ha una regla clara: un estat contribuent net no pot trobar-se en cap cas, després de la redistribució, per sota en renda per càpita d’un estat receptor net.

Aquest veritable federalisme fiscal és molt semblant, per cert, al de les tres diputacions basques i al de la diputació foral de Navarra i a ningú no se li acut a Alemanya que això trenqui la unitat de mercat. A tall d’exemple, la Deutsche Bahn (l’equivalent a la RENFE) cada any ha de negociar 16 contractes regionals de gestió ferroviària, corresponents als 16 estats federals, i d’altra banda ha de competir amb més de 250 operadors ferroviaris que hi ha a Alemanya!

Cal no oblidar  que els països que van superar més ràpid l’última crisi van ser els nòrdics i els bàltics, tots ells de mida petita o mitjana, amb l’excepció d’Alemanya, per les raons d’estructura política i fiscal esmentades.

La brutal inflació alemanya de 1923: Un trauma que ha deixat petjada

Després de finalitzada la I Guerra Mundial, les potències vencedores com França i Gran Bretanya van imposar a la derrotada Alemanya el pagament de reparacions de guerra per la destrucció causada durant el conflicte, atribuint-li tota la responsabilitat. És la base del  funest Tractat de Versalles de 1919.

França i Gran Bretanya i, per l’altre costat els Estats Units, els majors creditors d’Alemanya en virtut dels deutes de guerra, van anar pressionant perquè Alemanya complís les draconianes condicions econòmiques del Tractat, per la qual cosa la inflació alemanya es va disparar i es convertí en hiperinflació  i el tipus de canvi del marc va augmentar, fins als 8000 marcs per dòlar nord-americà al desembre de 1922. Com a resultat, els preus d’articles de consum augmentaven acceleradament en pocs dies, i tornaven inservible el diner emès per les autoritats governamentals de Berlín. La població que depenia d’un salari per viure es va veure en serioses dificultats ja que els preus dels aliments i serveis bàsics augmentaven molt en qüestió de setmanes.

Nens jugant amb paquets de marcs alemanys

El 1923 la situació va esdevenir del tot surrealista i dramàtica: els bitllets que el matí tenien un valor, calia que a la tarda fossin sobreimpresos, i normalment doblaven l’import. Ras i curt: un cafè amb  llet o un segell podien valdre un milió de marcs o més!!! L’absoluta pèrdua de valor del marc va portar a casos com el d’un alemany que va mostrar la devaluació dels diners empaperant una paret amb bitllets d’un marc, més barats que el paper de paret.

Les conseqüències van ser nefastes: la inflació va causar la ruïna de milers d’estalviadors, però això no va afectar la minoria de persones que posseïa béns com joies, immobles, o similars, en mans d’especuladors i banquers, alguns dels quals eren jueus. Però gran  part de la classe mitjana alemanya va patir un seriós deteriorament en el seu nivell de vida. Els seus valors, com l’austeritat i l’estalvi, van quedar fortament  malmesos i molts historiadors assenyalen aquest trauma com l’origen del malson nazi.

Aquell trauma no s’ha esvaït, i els alemanys quan es parla de qüestions com comprar deute públic des d’un banc central, -com fa a gran escala Mario Draghi-, s’alteren visiblement, els recorda les hiperinflacions dels anys vint del segle passat, la ruïna general de la població, l’ascens del nazisme i la segona guerra mundial. És com si els alemanys tinguessin des de llavors la genètica monetària modificada.

Alemanya: un model polític, econòmic i social  molt compartit

A Alemanya la reducció del dèficit públic no genera gaire controvèrsia entre els partits polítics ni entre la població. És una política àmpliament compartida.  Com va dir un important eurodiputat socialdemòcrata alemany, “si vols ser un país fiscalment independent no es pot duplicar el dèficit públic en només quatre anys com ha fet Espanya: acabaràs en mans dels creditors i, finalment, en mans dels nord-americans del FMI, encara que a Europa l’FMI es camufli dins la Troika”. En això hi estan d’acord tant els socialdemòcrates com la CDU, els Verds i com Die Linke (L’Esquerra, conglomerat de partits socialistes d’esquerra, i comunistes). Cal remarcar que l’esquerra nòrdica i centreeuropea, a diferència de la del sud del continent, creu en la bondat d’un pressupost equilibrat, perquè esta convençuda que les polítiques públiques de sanitat, educació i pensions a llarg termini només es poden mantenir augmentant la despesa pública quan l’economia va bé i creix la recaptació impositiva, però no, quan hi ha una crisi i cau la recaptació esmentada. A tall d’exemple, les pensions a Alemanya van créixer els anys 2016 i 2017 un 3% i 6% respectivament, clar senyal de la bonança econòmica i de la salut de les seves finances.

Ara bé, aquest model alemany, compartit i d’èxit, es remunta al 1948 en què es va optar per l’economia social de mercat, en la qual es reserva un paper important a l’Estat, a diferència del model anglosaxó i el nord-americà. Com a resultat de l’experiència històrica, aquest model té preferència per una inflació moderada i per la independència del banc central respecte el govern. I els sindicats alemanys tenen i han tingut un paper molt important en la definició de la política econòmica, com es va posar de manifest en els anys 90 quan el país va abordar un debat transcendental sobre com afrontar amb èxit el repte de la globalització econòmica.

França: per què s’ha tornat un país decadent?

Fa més de trenta anys que acostumo a viatjar per França: és un país que adoro per moltes raons, però a poc a poc i inexorablement ha entrat en una profunda decadència. Fa temps que observo el deteriorament, de mica en mica, dels centres històrics de molt pobles i ciutats, –porticons atrotinats que demanen una capa de pintura nova, absència de vida comercial, etc…-, això sí, a la francesa, d’una manera digna i endreçada. L’explicació que em donaven i que durant molt de temps em vaig creure era que l’opció de situar els centres comercials als afores de les poblacions havia desvitalitzat els centres històrics. Cert, però insuficient. Alguna cosa més profunda estava corsecant un país que, com diu el tòpic, és un jardí.

Avui la divergència entre França i Alemanya és cada cop més gran a molts nivells.  Si parlem de la generació i distribució de riquesa, a França, París xucla i atrau totes les energies i talent del país, en canvi, a Alemanya la capitalitat de Berlín no ofega el territori alemany  i és contrarestada per una densa xarxa de ciutats mitjanes i grans amb capacitat industrial, potencial econòmic i poders fiscals i reguladors. Així, mentre a Alemanya les petites i mitjanes ciutats es veuen dinàmiques i vibrants, amb molta activitat econòmica i social, moltes ciutats franceses cada dia més mostren signes creixents de provincianisme decadent. L’antagonisme París-província és especialment xocant quan es compara amb el seu veí germànic, que compta amb una xarxa de 15 ciutats potents amb universitats de primer nivell i un gran dinamisme econòmic.

Alguns indicadors econòmics:

Mentre a França el deute de l’Estat voreja el 100% del PIB, a Alemanya és d’un 72%. En les exportacions la diferència és encara més acusada: Alemanya lidera la UE amb un superàvit de 246.000 euros anuals, mentre que França, tot i que l’euro s’ha devaluat un 25% des del 2012, encara mantenia el 2015 un dèficit comercial de 60.000 milions. Tot un indicador de la debilitat i la feblesa comparativa de l’economia francesa, molt enfocada a la demanda interna  i que treu molt poc partit de la política laxa del BCE:  hi dóna total suport, a diferència del criteri dels principals líders alemanys, però aquests, en canvi, en saben treure molt més profit.  Certament, tot això es tradueix en un diferencial d’atur molt notable entre els dos països. A Alemanya l’atur frega el 4% i a França no ha deixat de pujar fins assolir el 10% a principis del 2016.

Una de les conseqüències més notable és l’asfixia econòmica i la por al futur que afecten especialment el món rural i la pagesia francesa.  Però, hi ha un fenomen que no té, ara com ara, una explicació clara. La pagesia francesa està disgustada amb la política agrària de Brussel·les, però no vol sortir de la UE per por de perdre les subvencions de la política agrària comuna. Tradicionalment s’ha dit que gran part del pressupost de la UE anava a parar a aquestes subvencions per als pagesos francesos. No s’entén, doncs! D’altra banda, es cert que la situació dels camperols  es va tornar dramàtica quan la collita del 2016 va ser un 40% més baixa de l’habitual. Sembla que la xifra de suïcidis va ser tan alta, que segons Político, es va decidir ajornar-ne la publicació de manera indefinida. Els departaments d’Indre i Cher, al centre del país, han posat telèfons d’ajuda perquè els pagesos hi truquin quan tinguin ganes de abandonar-ho tot! I, és clar, és fa difícil atribuir-ho a una collita d’un mal any…

Banlieue de Clichy-sous-Bois

D’altra banda, és evident que les diferències entre els mateixos francesos són cada vegada més grans. Els que viuen en ciutats petites i en poblets cada dia estan més afectats per l’atur i per la desindustrialització, un fenomen que provoca la desertització d’aquestes  ciutats. Els immigrants, que solen viure de lloguer social a les banlieues, pateixen paradoxalment menys la crisi econòmica perquè estan més a prop dels llocs de treball de les grans ciutats. Així doncs, els mapes electorals i de desigualtat social que es fan servir per explicar el creixement del Front Nacional són certs a mitges: el problema no és només de distribució de riquesa en un sentit clàssic, sinó també de distribució del poder econòmic i polític. El monopoli de poder tributari i regulador concentrat a París impedeix que cada regió francesa, a diferència dels lands alemanys, disposi d’instruments reals per adaptar-se de forma flexible a la globalització creixent i a la integració europea.  

L’establishment polític, mediàtic, cultural i econòmic de París és incapaç d’admetre que el centralisme jacobí és a l’arrel del problema de la decadència d’una bona part de França. Normalment titllen de racistes o de ressentits els votants del Front Nacional, quan aquest fa servir un nacionalisme francès cultivat durant dècades per París, el qual engresca els ciutadans a tornar a aquella època en què França era prou forta per marcar l’agenda internacional. Ras i curt: l’estatisme jacobí i la grandeur legitima el discurs de Marine Le Pen. Com va dir Jacques Delors: els francesos són al·lèrgics a les transferències de sobirania.

França, malgrat tot, encara mana molt a la UE

És interessant observar la manera com ambdós estats han assumit, fins ara, el seu passat i quines conseqüències se n’han derivat. Alemanya s’ha enfrontat al seu passat amb veritat i sinceritat, la qual cosa, per posar un sol exemple, l’ha portat a construir en ple centre de Berlín un memorial de l’Holocaust jueu, com un recordatori perenne del genocidi perpetrat pel règim nazi. Hi ha en la societat germànica un gran sentiment de culpa, tot i que el partit xenòfob “Alternativa per Alemanya” va dir recentment que el memorial de Berlín “era una vergonya”. És força inquietant. Trenca un consens de dècades.

Memorial de l’holocaust jueu a Berlín

França, en canvi, que ha tingut la sort d’acabar en el bàndol vencedor en les dues guerres mundials gràcies a l’ajuda angloamericana, no percep la necessitat de revisar críticament el seu passat.  Tot i això, i malgrat el seu estancament  econòmic, conserva un gran pes dins la política europea i guanya moltes més resolucions de les que els europeus, en general, es pensen.