L’amnèsia del feixisme a Itàlia

06 Mar 2021

La política exterior agressiva duta a terme per la Itàlia feixista durant la dècada de 1930 i en la II Guerra s’ha mantingut en la foscor fins ara: els banys de sang a Líbia i a Etiòpia, l’annexió forçosa d’Albània, l’ocupació parcial de França i d’Egipte, les massacres a Grècia i a Iugoslàvia.

El Balcans

Començarem pels Balcans on les tropes italianes van deixar un record espantós a les poblacions locals. El racisme antieslau del Duce no era gaire llunyà del d’Adolf Hitler. El 1922 va declarar: “Enfront d’una raça com els eslaus –inferiors i bàrbars-, no hem de continuar amb la política de la pastanaga, sinó amb la del pal… No hem de tenir por de causar noves víctimes… Diria que podem sacrificar fàcilment 500.000 eslaus bàrbars per 50.000 italians”.

A tall d’exemple, a Eslovènia i a Croàcia es va dur a terme una repressió de la resistència que ordenava recórrer a la terra cremada, a la neteja ètnica destinada a “italianitzar la regió”, a l’execució de presoners i a l’internament massiu dels mateixos en camps de concentració italians: “Si cal, és necessari no tenir dubtes a l’hora de ser cruel. Hem de realitzar una neteja completa. Hem d’internar tots els habitants de la zona i posar famílies italianes en el seu lloc”.

Els italians van cremar cases i pobles, van massacrar els presoners i van enviar desenes de milers de civils als camps d’internament. La província de Liubliana es va veure especialment afectada. A tall d’anècdota, però significativa, que ara se’m revela en la seva cruesa, recordo un viatge a Eslovènia, ara fa cosa de quatre o cinc anys, on vaig poder copsar de primera mà com el record d’aquelles atrocitats no s’ha esvaït: tot visitant el petit tros de costa eslovè, on tots els pobles tenen una arquitectura clarament d’origen venecià, en atansar-me a un grup de taxistes per demanar informació, en italià, vaig rebre unes mirades d’odi i menyspreu, que aleshores no vaig saber calibrar del tot, perquè no sabia en profunditat el drama que s’havia viscut en aquella zona.

Als Balcans, els italians van construir uns 200 camps de concentració destinats a suposats resistents antifeixistes però que incloïen també jueus i altres persones declarades “non grates”. Però a Itàlia, també existien camps de concentració on els feixistes enviaven desenes de milers d’eslaus, una veritat que el país s’estima més oblidar. ¿Qui se’n recorda ara dels camps de Gonars a prop de Trieste, de Renicci a la Toscana, de Monibo en Treviso, de Chiesanuova a Pàdua i de molts altres? Cap representant de l’Estat italià ha visitat mai algun d’aquests camps, cap ambaixador o cònsol italià hi ha dipositat mai un ram de flors i Itàlia tampoc ha indemnitzat mai aquestes víctimes.

En canvi, el país commemora cada any la mort de milers d’italians a Iugoslàvia, que van ser llançats pels partisans comunistes a barrancs de la zona coneguts amb el nom de foibe. Itàlia no recorda, no obstant, que aquelles massacres eren la conseqüència de la invasió sagnant de la regió per Mussolini, i que, per tant, n’és el primer responsable.

Grècia tampoc es va salvar de la brutalitat dels italians quan Mussolini va ocupar el país juntament amb els alemanys i els búlgars. Però en l’actualitat els italians no coneixen els crims de l’exèrcit de Mussolini a Grècia i a Iugoslàvia. Tenen una imatge falsa d’aquesta ocupació que alimenten amb pel·lícules ensucrades i manipulades com Mediterraneo, que va tenir un gran èxit.

L’Àfrica

Tanmateix, va ser a l’Àfrica on la Itàlia feixista va batre tots els rècords de violència. El nombre total de víctimes a Líbia s’estima en unes 100.000 persones, una massacre que una gran part dels historiadors considera un genocidi. Poc després, el 1935 Itàlia es va llençar a la conquesta d’Etiòpia. Hi va practicar una guerra d’una gran violència: Mussolini va donar una ordre d’executar tots els rebels i tots els presoners, de castigar pobles sencers i d’utilitzar bombes de gas mostassa, armes prohibides per la Convenció de Ginebra a causa de les cremades químiques atroces que produeixen.

El 2008, Itàlia va demanar oficialment disculpes a Líbia i es va comprometre a entregar indemnitzacions per un valor de 5.000 milions de dòlars al llarg de 25 anys. Com a contrapartida, va obtenir de Trípoli, capital de Líbia, el compromís de reforçar el control de les seves costes per a frenar l’emigració clandestina i la garantia d’un accés privilegiat al petroli i al gas de Líbia. No va passar el mateix a Etiòpia, país on Itàlia no hi té ara interessos econòmics. “Molts italians segueixen pensant que els colons italians eren uns camperols valents que van anar a treballar a unes terres inexplotades, que van construir carreteres i escoles, en fi, que van portar la civilització d’alguna manera”, diu un historiador italià, Giovanni Donfrancesco.

Política antijueva

La política antijueva de la Itàlia feixista va ser ambigua. Els jueus, que estaven molt ben integrats a Itàlia –havien estat ministres, generals i diputats– van viure la legislació antijueva de Mussolini l’any 1938, còpia de l’Alemanya nazi, com una profunda humiliació. Però l’aplicació d’aquestes lleis va ser molt laxa, ja que l’odi als jueus no ocupava el centre del feixisme italià, encara que el Duce personalment era força antisemita. Durant la guerra, Itàlia va fer internar els jueus estrangers en camps de concentració i després a partir de 1942 en va expulsar alguns del país on els esperava el pitjor. Tanmateix, al contrari de França, no va fer cas de les peticions del Reich de deportar-los cap als camps alemanys. A partir de 1943, després de l’armistici italià amb els Aliats i el canvi de bàndol de Mussolini, els alemanys van ocupar el nord d’Itàlia, on vivien la majoria dels jueus. Al voltant d’uns 8.000 jueus van ser deportats amb l’ajut de la policia italiana que es mantenia fidel al Duce. La responsabilitat de Mussolini, que estava al front d’un govern titella dels alemanys a Itàlia, és total en els crims comesos pels feixistes i els nazis contra la població italiana, tant si era jueva com si no. Un cas prou conegut és la mort del primer marit de la coneguda escriptora italiana d’origen jueu, Natàlia Ginsburg, a causa de les tortures que va patir per part de la policia feixista italiana.

Després de la guerra

En acabar la guerra, els partits antifeixistes italians, inclosos els comunistes, van preferir no insistir sobre aquests crims comesos per Itàlia a l’estranger. Volien evitar donar una imatge negativa del país durant les negociacions de pau i estovar una mica els Aliats per tal de limitar l’import de les reparacions i la pèrdua de territoris.

Itàlia no va tenir l’equivalent dels processos de Nuremberg i els Aliats no van exercir cap mena de pressió perquè els principals responsables i criminals feixistes fossin jutjats, no perquè creguessin en la seva innocència sinó perquè temien dividir una societat on el partit comunista estava ben arrelat. Per tal d’afrontar aquesta amenaça, els britànics, que van ocupat Itàlia després de la guerra, van donar suport al retorn dels antics feixistes. Aquesta política d’amnistia tenia l’aval del papat, enemic naturals dels comunistes ateus. D’altra banda, al Vaticà li interessava tapar el passat i fer oblidar l’actitud del Papa Pius XII, que mai havia condemnat explícitament el règim d’Adolf Hitler ni la persecució dels jueus a Europa. Tot plegat va fer que el 1946 entrés en vigor una amnistia general.

Com a França, la República italiana fundada després de la guerra reivindicava que procedia de la lluita de la resistència. Certament a Itàlia els partisans, que eren uns 350.000, van tenir un paper rellevant durant la guerra, però hi havia més de 500.000 membres de les forces de seguretat que s’havien mantingut fidels a Mussolini. I, a més, molts italians van canviar de jaqueta per oportunisme. Senzillament, ¿com era possible que es tornessin antifeixistes d’un dia per l’altre aquells que havien donat suport al feixisme i a les guerres de Mussolini? Cal no oblidar que els partits italians, però també els Estats Units i els britànics, temien que el PCI, el partit comunista més poderós de l’Europa occidental, arribés al poder. L’anticomunisme visceral dels feixistes italians va afavorir el seu nomenament per a importants funcions ministerials, policials i militars, justament per lluitar contra el PCI. L’objectiu era una mena de transició suau del feixisme a la democràcia.

Com a complement del mite de la resistència, va sorgir una llegenda molt còmoda que presentava el conjunt dels italians, inclosos els que havien donat suport al feixisme, com bones persones, incapaces de matar una mosca, un pèl ingenus i que havien estat manipulats per Mussolini i els nazis. El resultat d’aquesta construcció és una demonització dels alemanys i la instrumentalització del nazisme, presentat com el mal absolut per a minimitzar els crims del feixisme.

Conseqüències

A principis dels anys noranta, una gran investigació judicial anomenada Mane pulite va desvelar una àmplia xarxa de corrupció i de finançament il·lícit dels partits polítics històrics, que devien la seva legitimitat a la resistència contra el feixisme. L’escàndol va marcar el final de l’aliança antifeixista, que havia estat la base de la República italiana. Alguns partits històrics, com la Democràcia Cristiana, que havien protagonitzat la política des de la II Guerra, literalment van desaparèixer. Aquest terratrèmol va propiciar l’aparició de nous partits, sobretot d’alguns que volien rehabilitar parcialment el feixisme.

En aquest context, hem de situar el moviment polític Força Itàlia de Silvio Berlusconi i el partit d’extrema dreta Aliança Nacional, fundat per Gianfranco Gini, que malgrat haver declarat que “Mussolini era l’estadista més gran d’aquest segle” i que “el feixisme està idealment viu”, va aconseguir que la seva formació es convertís en la tercera força del país.

Ja no és estrany sentir coses com: “el feixisme s’ha demonitzat” o “que hi havia aspectes positius en el feixisme”. De fet, declarar obertament les simpaties cap al feixisme ja no és un tabú.

Com ha pogut arribar Itàlia fins aquí? L’era Berlusconi hi va contribuir, segur. Però la relació problemàtica dels ciutadans italians amb la política no data de l’època Berlusconi. L’educació democràtica de la societat italiana es va veure frenada, sobretot, perquè la Democràcia Cristiana va impedir una confrontació honesta amb el passat, com es va produir a Alemanya.

Si Itàlia hagués fet el seu treball de memòria, serien tan nombrosos els ciutadans que excusen i relativitzen el feixisme? Si els responsables, però també la població que havia donat suport al règim criminal, hagués assumit la seva responsabilitat, els italians serien, ara, tan sensibles als discursos demagògics?

La transició suau del feixisme a la democràcia té un preu molt car que Espanya també està pagant…