La Xina vista per Marco Polo

22 Set 2025

Ara que la Xina està en el centre de qualsevol debat ja sigui polític, econòmic o militar potser paga la pena esbrinar què en sabem d’aquest país, sobretot a partir del’Edat Mitjana quan a Europa arriben les primeres notícies fiables, tot i que moltes són rebudes amb notable incredulitat. Arran d’un curs que es va fer a l’Ateneu Barcelonès, la primavera del 2024, sobre la Ruta de la seda, impartit de manera molt interessant i atractiva per la sinòloga Dolors Folch, aquest estiu m’he endinsat en El llibre de les meravelles de Marco Polo en la magnífica traducció catalana de Manuel Forcano. Cal tenir present que el venecià era un comerciant i tot el que explica ho fa des d’aquest prisma, i en llegir el llibre, he comprovat que tot el comerç rellevant a l’Europa medieval provenia d’Orient, en especial de la Xina i de l’Índia. O sigui que la situació actual no és precisament nova.

Marco Polo 

Marco Polo, des de Venècia, al segle XIII, va trigar tres anys a arribar a la capital de l’imperi mongol que era Cambaluc, l’actual Beijing/Pekin, és a dir, que la Xina era sota l’ocupació d’un poder estranger, cosa que s’ha donat més d’una vegada al llarg de la seva història. És del tot sorprenent com Marco Polo que viatjava amb el seu pare i el seu oncle, també comerciants, pogués arribar amb els mitjans de transport de l’època, el segle XIII, a un país tan remot com la Xina. Cal tenir present que li va caldre travessar un espai tan inhòspit com el Pamir a l’Àsia Central, un altiplà d’uns 4.000 metres de mitjana amb muntanyes de més de 6.000 metres i deserts com el Taklimakan de més de 1.000 Km de llargada, això sí amb oasis a les seves vores sota les muntanyes on es proveïenles caravanes que feien el comerç, bàsicament de la seda. El Pamir ha resultat al llarg de la història una barrera pràcticament inaccessible per a la majoria dels exèrcits tan europeus com asiàtics i això explica l’escassa comunicació entre les cultures de l’Extrem Orient i l’europea o, fins i tot, les de l’anomenat per nosaltres el Pròxim Orient.    

Un altre aspecte a destacar és que la Xina no era pas un regne ben bé unificat, tot i que en aquest moment està sota el domini total del gran emperador mongol, Kublai Khan, i que bàsicament el que entenem per cultura xinesa es donava en dos regnes: Catai, la Xina septentrional i Mangi, la Xina meridional. 

Catai 

Marco Polo descriu Catai com un país vastíssim, ric i poblat. Destaca que les ciutats de Catai eren immenses, amb carrers molt ben traçats i una densitat de població sorprenent. Li va cridar especialment l’atenció els carrers en angle recte que contrastaven amb les ciutats europeus de carrers estrets i entortolligats. D’altra banda, les cases eren de construcció sòlida, sovint de fusta i rajola, i els mercats eren extraordinaris per la quantitat i varietat de productes. Esmenta la Ciutat Prohibida al centre de la capital, Cambaluc, i n’explica la raó: tot hi que els habitants de Catai tenien una cultura molt més refinada que la dels mongols, que eren gent nòmada de l’estepa, els conqueridors trobaven a faltar les seves tendes de campanya i la seva manera de viure. Per això van reservar una part del centre de la ciutat per instal·lar-hi els seus particulars habitatges i camps per entrenar-se amb els cavalls. Els xinesos no hi podien accedir: vet aquí, la Ciutat Prohibida. 

Segons Marco Polo a Catai s’hi produïa arròs en quantitats enormes, així com blat, ordi i altres cereals. Hi haviatambé una activitat manufacturera molt desenvolupada, sobretot en seda, que ell assenyala com a principal producte d’exportació. La seda es trobava a tot arreu: en la roba, en els mercats, en el comerç amb altres països. De fet, la seda sempre havia estat la seva moneda per al comerç amb altres països. Sobre aquest comerç, Kublai Khan, que es l’emperador mongol pel qual Marco Polo va treballar durant disset anys com a alt funcionari i diplomàtic, hi exercia un control molt estricte.  

Polo explica també l’existència de magatzems i graners imperials que asseguraven l’abastiment en cas de fam, semblants al que disposaven els inques als Andes amb la mateixa finalitat, i també la presència d’un sistema de correus i missatgers molt eficaç (el famós yam mongol), amb estacions a intervals regulars on es podien canviar cavalls i descansar. Era tan ràpid i eficaç que suscita la seva admiració. Un altre element sorprenent era el sistema monetari basat en paper moneda, cosa que desconcertava als europeus del segle XIII i els deixava estupefactes: aquests bitllets circulaven per tot l’Imperi i eren acceptats per la confiança en el poder del Khan. De fet, l’ús del paper moneda va durar fins al final de la dinastia Ming, al segle XVII, quan es va abolir. El  problema era que no quedava ben clara la relació entre la riquesa real i la quantitat de paper. Això va portar a la llarga a problemes inflacionaris molt greus.

El venecià va trobar increïble l’ús del carbó mineral, totalment desconegut a Europa durant l’Edat Mitjana. Ho explica de la següent manera:

“Per tota la província de Catai hi ha una mena de pedres negres que s’extreuen de les muntanyes i cremen tot fent flames com si fossin llenya. Aquestes pedres mantenen el foc i produeixen millor cocció que la fusta. No fan granflama, però després es queden al roig viu i desprenen gran calor. En cremen a tot Catai, per que van a les saunes ibanys públics tres cops per setmana i a l’hivern cada dia. Cremen aquesta pedra per que van millor i costen menysque la fusta”. Cap. CIII

La població és descrita com a dòcil, treballadora i molt acostumada a viure sota la llei i el control del Khan, amb una gran habilitat artesanal i disciplina social. En conjunt, Polo presenta Catai com un país de gran disciplina, prosperitat i organització estatal, amb un poder central molt fort.

Mangi 

Quan Marco Polo parla de Mangi (és a dir, la Xina del Sud, que correspondria a les províncies del baix Yangtzé, el riu Blau), la seva visió és encara més entusiasta i admirada que la de Catai. Polo explica que Mangi era abans un regne independent, molt ric i refinat, que havia estat conquerit pels mongols feia poc. Això és molt rellevant perquè ens mostra Mangi com una civilització antiga, sofisticada i luxosa, ara sotmesa a un poder foraster (el Khan mongol).

El descriu com un dels països més fèrtils i bells del món, amb camps d’arròs immensos, canals i rius que asseguren un transport fàcil i un comerç intens. Els jardins, les cases, les ciutats… tot és presentat amb un aire d’opulència i refinament. Polo arriba a dir que Mangi és “la província més noble i rica del món”. Marco Polo queda absolutament fascinat per la riquesa i refinament de les ciutats de Mangi. Un dels aspectes més interessants del llibre és quan descriu el viatge de Cambaluc, la capital de Catai a Quanzhou pel Gran Canal.  Aquest canal era una estructura artificial iniciada al segle VI i ampliada amb cada dinastia xinesa que corria de nord a sud paral·lela a la costa. La funció comunicativa i comercial permetia també el pas dels tributs del sud molt ric cap el nordadministratiu tot evitant el perill dels pirates en mar obert. El canal continua sent parcialment operatiu actualment, amb set subcanals, alguns dels quals molt contaminats i amb un nivell d’aigua insuficient per permetre la navegació.

En el viatge al sud es troba amb l’immens riu Yangtzé que separa el nord de la Xina, el que anomena Catai del sud, Mangi. Observa la quantitat immensa de ciutats a les ribes i la navegabilitat del riu.

“És el riu més gran del món: en certs llocs fa deu milles d’ample, i de llarg fa més de 120 jornades. I aquest riu vatan lluny i travessa tantes regions i tantes altres ciutats, que van i venen per aquest riu més naus i carregades deles coses més precioses i de més gran valor, que les naus que van per tots els altres rius dels cristians i per totes llurs mars. Un dia en aquesta ciutat hi vaig veure d’un sol cop més de quinze mil naus, totes navegant per aquell riu[…]”. Cap. CXLVIII

La posició de les grans ciutats que descriu detalladament Marco Polo és molt correcta des del punt de vista geogràfic, les situa perfectament en el mapa i la descripció és molt acurada, tot i que, a vegades, repetitiva. Per exemple, Quinsai o Hangzhou en xinès actual, que ell anomena la ciutat del Cel, era l’antiga capital de la dinastia dels Song dels sud. A través d’una imatge europea segle XVI podem veure que era una ciutat opulenta i riquíssima amb un urbanisme molt desenvolupat. Segons Marco Polo, hi havien 12.000 ponts, –de ben segur una exageració–, 10 places principals, 1.600 mansions i molts palaus i monestirs. A més, els carrers estaven pavimentats i el cens d’habitants escrit a la porta de les cases, cosa que causa una profunda impressió al venecià, i moltíssima gent de tota mena per tot arreu: cal·lígrafs, mercaders organitzats en dotze gremis importants, metges, astròlegs, així com un gram assortiment de les famoses i reputades prostitutes de Hangzou. La gent, diu, no té gaires manies i mengen de tot, cavalls i gossos inclosos. I barregen en un mateix àpat carn i peix. I destinen la part baixa de les cases a botigues especialitzades.  

Es tractava, en definitiva, d’un societat de consum molt desenvolupada, que disposava de barques de passatgers per navegar plàcidament pel llac, lloguer de vehicles per moure’s o passejar per la ciutat, parcs públics i 4.000 banys públics artificials, i uns serveis socials, que provenien de l’època Song, com geriàtrics, clíniques públiques, orfenats, centres d’acollida per als pobres, servei de correus i una ampla xarxa d’escoles, a les que també hi podien accedir les dones. Marco calcula la prosperitat de Quinsai/ Hangzou pel pebre que s’hi consumeix. Les rendes que el Khan obtenia de la sal, el sucre, l’arròs o el carbó eren enormes i hi havia una molt bona connexió marítima comercial amb l’Índia. La seguretat dels ciutadans es considerava important, però els habitants de la ciutat no tenien armes a casa ni els hi agradava veure soldats pels carrer. Hi havia, però, 6.000 guàrdies que protegien la ciutat  amb vigilància nocturna i diürna.

Descriu moltes altres ciutats del sud , entre les quals destacarem Zayton (Quanzhou)  una ciutat costanera situada davant l’illa de Taiwan. Era un gran centre de comerç amb l’Índia i Indonèsia, per on passava tot el comerç que anava cap a l’índic. Marco explica que hi havien ponts impressionants, algun de 2 km de llargada i molt amples. Zaiton (Quanzhou) era el port on arribaventotes les naus de l’Índia, Pèrsia i el món àrab curulles de mercaderies precioses i amb pedres precioses de gran valor, així com amb perles grosses. Menciona que la tolerància religiosa era completa ja que hi havien mesquites, esglésies cristianes nestorianes (les comunitats cristianes més esteses a l’Àsia), edificis religiosos hindús, temples taoistes i budistes…, però amb el temps aquesta tolerància a desaparèixer. Ara bé, convé assenyalar que el monoteisme – cristianisme, judaisme o islamisme- mai van arrelar de manera significativa a la Xina, perquè la seva cultura no contemplava la idea d’un déu únic.  

Comparació entre Catai i Mangi

Marco Polo descriu la població de Mangi com a gent molt cultivada, elegant i sofisticada, que vesteix roba de seda, menja bé i viu en ciutats plenes d’oci i comerç, el qual era immens i més obert que el de Catai. També parla de la seva religió (budista i taoista) i dels monestirs, temples i festivals. Però, a diferència de Catai (centre del poder mongol), Mangi és presentat com un territori recentment conquerit, que en el record popular encara enyora l’antiga dinastia pròpia (els Song del Sud). Polo reflecteix aquest sentiment dient que la gent de Mangi és lleial a la seva cultura, però obligada a pagar tributs al Khan. En resum, Mangi és descrit amb admiració i fascinació, gairebé com un paradís urbà i agrícola, el lloc més refinat que Marco Polo diu haver vist mai. Mangi és la contrapartida més “brillant i cultural” a la potència política i organitzativa de Catai.