La unitat espanyola i la radicalització de les ideologies
13 Mai 2023
A finals del segle XIX i principis del XX, Europa va entrar en un període caracteritzat per una forta producció i radicalització de les ideologies. Hi podem bàsicament identificar tres trets característics: “intensificació” dels nacionalismes, aparició d’una política de masses, i un questionament creixent de les polítiques liberals i conservadores dominants al llarg del segle XIX.
Cal tenir present que Espanya perd totes les restes de l’Imperi en el moment culminant de l’imperialisme, quan una quarta part de territoris del planeta eren dominats per mitja dotzena de països. I això es viscut com una tragèdia. De fet, explica la radicalitat de les formes unitaristes del nacionalisme espanyol a principis del segle XX.
En aquest context, apareix la figura del filòsof madrileny Ortega y Gasset, que va abordar el “problema” d’Espanya amb algunes de les reflexions més originals sobre la seva configuració nacional i estatal, i que van tenir una gran influència tant a esquerra com a dreta de l’espectre polític. Sobretot a la dreta, en particular el feixisme.
Farem un petit resum de les idees orteguianes més influents sobre Espanya: 1.segons el filòsof, la unió de les corones d’Aragó i Castella constitueix el moment fundacional de la unitat espanyola; 2. Castella és el bressol d’Espanya, perquè ha demostrat que “sabe mandar”. 3. Ortega posa l’accent no en l’eix passat-present, sinó en el present-futur, així diu “ no es el ayer, …lo tradicional, lo decisivo para que una nación exista… las naciones se forman y viven de tener un programa para el mañana”; 4. Aquest accent en el futur està inspirat en la idea de nació com a “comunitat de destí que genera una comunitat de caràcter” que va definir l’alemany Otto Bauer ( 1881-1938) i que, a través d’Ortega, arribarà a J.A. Primo de Rivera (recorden, allò d’ “España, unidad de destino en lo universal”?); 5. El filòsof afirma que la violència , i per tant la guerra, és una expressió de la vitalitat individual i col·lectiva dels pobles. El dret de la força impositiva de l’Estat derivaria, doncs, d’una llei general ben simple, segons la qual “ siempre habrá fuertes y débiles. Y los fuertes seran violentos mientras los débiles no reconozcan a la fuerza.”. Unes idees que portaven la llavor de la sublimació de la violència pròpia de les doctrines nacional-feixistes; 6. Manté la contradicció de negar el federalisme com a opció per dinamitzar la pluralitat de pobles espanyols, mentre formula la proposta d’una entitat supra-nacional europea.
D’aquesta manera, la reivindicació de la violència com a expressió de vitalitat, de clara arrel orteguiana en el cas d’España, com ja hem vist, té el seu màxim exponent , en el primer feixisme espanyol, en la figura de R. Ledesma Ramos. Tot criticant les “febleses” del pacifisme deia: “ un país a quien repugna la violència és un país de eunicoides, de gente ilustradita, de carne de esclavo, risión del fuerte”. Afirmava que l’ús de la violència quedava legitimat per constituir la garantia “de que durante la revolución no peligrará el destino superior de nuestro pueblo”. Ledesma Ramos bevia de l’obra del jurista alemany filonazi Carl Schmitt, el qual argumentava que la causa última de l’activitat política era la distinció entre “amic” i “enemic”, és a dir, l’oposició irreductible entre grups humans. D’aquí sortia la seva negativa a reconèixer qualsevol dret nacional a Catalunya i asseverava que, encara que tots els catalans fessin una demanda d’independència , calia contestar amb “lenguaje de cañón”. Ah, només cal afegir que l’actual magistrat, Manuel Marchena, també es proclama deixeble de Carl Schmitt…
De fet, l’eliminació del dissident per a preservar la unitat tenia uns antecedents ben coneguts en la història imperial espanyola: la lluita contra l’heretgia en temps de la Inquisició i de la Contrareforma. Antonio Tovar, conegut falangista, enaltirà l’esperit d’unitat de la Contrareforma com un mirall per a la nova Espanya sorgida de l’aixecament del juliol del 1936, ja que la unitat aconseguida amb els Reis Catòlics hauria estat la clau de l’expansió imperial espanyola, i segons Tovar, l’extermini dels dissidents religiosos, l’enemic intern, quedava totalment justificat, atès que beneficiava al conjunt social i als mateixos individus descarrilats: “ Quemando a un hereje no sólo se suprimia un ejemplo de disidencia y con esto se salvaban muchas almas, que de otra manera corrian peligro de perderse, sino que el mismo hereje tenia sobre la hoguera la ocasión de salvarse. Y mirando las cosas al modo estricto y como desde el otro mundo, es evidente que el propio hereje se le hacia un gran bien”.
Ras i curt: per a Ortega, la sobirania nacional tenia una dimensió clarament metapolítica: “algo preestatal y prejurídico”, una mena de substrat vital, una “energia profunda e històrica”, que constituïa per a Ortega, un valor absolut, fruit d’una sola voluntat col·lectiva, la qual no es podia fragmentar tal com es derivava de la formula federal.
El “moment” republicà de 1931: la concepció unitarista de les esquerres espanyoles
L’article primer de la Constitució de 1931 definia l’organització territorial com la d’un “Estado integral compatible con la autonomía de los Municipios y Regiones”. Amb aquesta formula d’un “Estat integral”, els legisladors proclamaven que volien superar les limitacions tant de les solucions federals com de les centralistes en l’organització territorial d’Espanya. Ara bé, la qüestió catalana, exposada en el Pacte de San Sebastian i en la votació de l’Estatut de Núria, havia plantejat clarament una proposta territorial de tipus federal, i la resposta fou l’antifederalisme, és a dir la formula descafeïnada però no innòcua del caràcter integral de l’Estat espanyol.
Recentment, diferents estudis han constatat que la cultura política dominant en les esquerres espanyoles, des de l’època de la Restauració fins a la II República, no va ser el federalisme, però en canvi sí que ho va ser en les esquerres catalanes. Així, mentre que a Catalunya figures com Manuel Serra i Moret, Andreu Nin, Rafael Campalans o Joan Comorera van entroncar amb la tradició ideològica del federalisme, amb conceptes com “autodeterminació” o “nacions viables”, per contra el PSOE va tenir una clara tendència a afirmar l’unitarisme nacionalista espanyol.
En general, les esquerres espanyoles coincidien força en aquest aspecte unitarista amb les posicions ideològiques de la dreta liberal-conservadora. És a dir, això de repartir el poder polític sense estar subordinat a un poder central, res de res. De tota manera, hi va haver alguna excepció que val la pena subratllar, que posava el valor de la llibertat per damunt del de la unitat. És el cas de Luís Araquistain, un dels escassos intel·lectuals de volada del socialisme espanyol, que en les primeres dècades del segle XX , assenyalava el caràcter malaltís de la constitució política espanyola, fins al punt d’afirmar-ne clarament la inviabilitat: “ el Estado español en su forma actual debe desaparecer” . D’una manera ben nítida, deia: Un error muy extendido, frente a cualquier problema nacionalista, consiste en partir del dogma intangible de la unidad de la patria ¿En qué se funda este dogma? Puede fundarse en la fuerza , que da unidad exterior a la patria, o en la voluntat de sus habitantes, que hace entonces que la unidad sea íntima y sólida.
En contrast amb les propostes d’Araquistain o del socialista català Campalans, els mitjans socialistes descartaven el federalisme i apostaven per un model jacobí i unitari. Sovint menyspreaven les propostes d’estatuts d’autonomia, amb l’excusa que eren reminiscències del passat feudal. És a dir, identificaven progrés i modernitat amb unitat. D’altra banda, es rebutjava el federalisme per considerar que seria “immoral” i regressiu trencar un Estat unitari ja constituït , com ho era l’espanyol. Finalment, en l’ideari socialista, hi havia una repetida sublimació de la superioritat cultural castellana com a element creador de la unitat espanyola, acompanyat sovint d’un menysteniment a les altres llengües i culturals estatals. Ara bé, en conjunt era un pensament fragmentari i poc elaborat, molt menys que les concepcions unitaristes de la dreta espanyola.
Mística imperial i totalitarisme
Des de la dècada dels anys vint del segle passat, l’extrema dreta espanyola (bàsicament, tradicionalistes, monàrquics alfonsins i feixistes de la Falange i de la JONS) van desenvolupar un concepte radical d’unitat espanyola , que a més de ser un element central en els seus programes polítics, van tenir una gran incidència en la cultura política espanyola d’aquella època i evidentment en la del franquisme.
L’historiador A. Simón descriu els dos elements on van convergir aquestes ideologies ultranacionalistes i antiliberals d’extrema dreta: 1. La interpretació de la nació espanyola com un “esperit”, basat en una universalitat imperial-catòlica, que la situava per sobre de qualsevol altre nacionalisme tant cultural com polític ; i 2. El caràcter irreductible de la unitat nacional. Per exemple, el fundador de la Falange, deia: España és irrevocable. Los españoles podran decidir acerca de cosas secundarias; pero acerca de la esencia misma de España no tienen nada que decidir.
En definitiva, els pensadors feixistes i reaccionaris catòlics coincidien a situar la unitat de la nació espanyola a un nivell transcendent. De fet, era una construcció de naturalesa política destinada a tenir un llarg recorregut.
A partir de la Guerra Civil de 1936-1939, els ideòlegs del bàndol “nacional” van convertir la unitat en un valor polític intrínsec, imperatiu i vertebrador del règim franquista. Segons A. Simon, el valor unitari es farà central en la ideologia franquista, a partir d’una nova manera d’entendre la política pròpia de l’estat totalitari, totalment contraposada al parlamentarisme liberal .
D’altra banda, tot reconectant amb els valors tradicional, el nou estat nacionalsindicalista espanyol recuperava els valors nacionals unitaris perduts: com la tradició de la “unidad de mando”, antigament en mans dels reis , i ara exercida per el “Caudillo” o la recuperació d’una jerarquia de valors nacionals, el primer de tots , el sacrifici per la “Patria”, definida com el “bien superior que España representa”. Uns vincles irreductibles entre unitat i nació que Juan Beneyto explicitarà en la màxima “que solo siendo Una puede España ser”.
Amb aquests “mimbres” es va teixir la Transició espanyola…..
–––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 28 d’abril a Parlemclar.cat