La unitat d’Espanya i l’Imperi

15 Abr 2023

Continuant amb la investigació que l’historiador A. Simón ha publicat en el llibre La unitat d’Espanya com a valor polític, en aquest article ens fixarem en com aquest concepte de la unitat evoluciona a l’època de l’Imperi espanyol (XVI-XVIII). D’entrada, un aspecte que crida l’atenció d’aquest període és que a la Península hi ha una gran dispersió política i territorial, i l’Imperi està format per territoris europeus ben disseminats i pel conjunt americà.

Ara bé, en aquesta època era ben freqüent el que es denomina “monarquia composta”, és a dir territoris que no tenien en comú res més que el monarca. Molts historiadors actuals sostenen una tesi curiosa però alhora ben travada: fins fa relativament poc, es creia que Imperi i Estat–Nació, eren dues formes de poder totalment diferents i fins i tot oposades, mentre que actualment es parla d’un intern colonialism, que seria el resultat de la subordinació de pobles perifèrics a un national core, és a dir un centre o metròpolis. En conseqüència l’Imperi i l’Estat-nació funcionarien d’una manera similar: metròpolis i colònies. I això és perfectament aplicable al cas espanyol i també a l’anglès.

El cas més paradigmàtic és el de Carles V, que va reunir per herència territoris al nord , al sud i al centre d’Europa, més, és clar, les colònies americanes, via la herència de Castella. Per tal d’explicar de manera senzilla el funcionament d’ aquell tipus de monarquia, la composta, la podíem comparar amb la situació d’un milionari actual que tingués propietats a Sevilla, Madrid, Barcelona, Nàpols, Flandes, Mèxic… En aquest cas, mai a aquest millonetis no li passaria pel cap uniformar les llengües, les constitucions, les monedes, el dret de cada lloc, però això sí, hauria de pagar els impostos corresponents a cada territori.

Per tant, la diferència entre els dos casos és la següent: pel que fa a la monarquia composta o patrimonial europea de l’Edat Moderna, aquesta rebia tributs dels seus súbdits, per contra de pagar-ne, a diferència de l’imaginari milionari actual. L’únic que interessava realment als monarques d’aquesta època era els tributs dels seus súbdits i, evidentment, el poder i la reputació que hi anaven associats. Vet aquí la diferència.

Aquest tipus de monarquia, com la hispànica, no era pas excepcional a Europa. A tall d’exemple, en aquesta mateixa època, trobem el regne d’Escandinàvia o Unió de Kalmar (1387-1523), que comprenia els regnes de Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia (aquest últim domini de Suècia), amb les seves respectives possessions territorials (Grenlàndia, Islàndia i les illes Feroe, que depenien de Noruega) sota la Corona de Margarida I de Dinamarca. Cal tenir present que la Unió de Kalmar era un conjunt d’entitats històriques que no van perdre, en cap cas, la seva personalitat jurídica pel fet d’estar sota una mateixa dinastia. El nom d’Escandinàvia era purament geogràfic, la base territorial que compartien, com en el cas d’Espanya. De la mateixa manera, Espanya era solament un topònim que feia referència a la península ibèrica, nom modern de la Hispania romana, de la mateixa manera que Itàlia –formada per un conjunt d’Estats de totes mides– volia dir la península italiana. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja en el segle XV amb estat propi, es consideressin part d’Espanya.

Ara bé, en el cas hispànic per mantenir una certa cohesió interna, la religió va fer el paper que més tard farà el nacionalisme. Per exemple, Felip II va engegar, desprès del Concili de Trento, un projecte de catolicisme a ultrança amb l’excusa que la religió catòlica era una “religió universal”. Això, com es sabut, va tenir unes conseqüències funestes: Contrareforma, Inquisició, prohibició d’entrada a la península de llibres estrangers… que van contaminar a llarg termini el caràcter i la manera de ser i d’estar en el món del súbdits de la monarquia hispànica.

La conversió d’una “part” en el tot. Castella versus Espanya

La pregunta rellevant a fer-se és per què es produeix una hispanització creixent de Castella. A. Simón apunta diverses raons: a part de la tradició unitarista de base castellana que provenia de l’Edat Mitjana, s’interpretava que Castella era “cabeza de España” ja que tots els altres regnes peninsulars havien de reconèixer al reis de Castella “superioridad y vasallaje”. Certament Castella es converteix en el nucli central, polític i econòmic de tot l’Imperi, cosa que, curiosament, li produeix un dèficit fiscal tremendo que estarà en la base de la seva decadència posterior.

Era, sens dubte, un model d’annexió, que no pas d’integració. Segurament, hi havia altres models, que no el de la imposició d’una “part” sobre el tot, un camí, com el que han seguit altres països europeus, amb l’excepció de França, que ha desembocat en estructures més o menys federals, sense esclafaments polítics, lingüístics, culturals. ¿Una altra mena d’Espanya era possible? Segurament, però, ho va fer impossible la referida tradició cultural hegemonista castellana que sostenia, i encara sosté, que la llengua castellana era la “natural” i “superior” de la Península, i les tendències autoritàries i absolutistes que van acabar per imposar-se tant en la teoria com en la pràctica. Aquest model de l’exercici del poder xocava amb el pactisme dels territoris de la corona catalanoaragonesa i dificultava el paper del monarca com a símbol de representació de les distintes formacions històriques peninsulars. I a més, el trasplantament del model d’estat castellà de tendències absolutistes al cor de la monarquia hispànica va generar factors clars de dissociació, com l’expulsió dels moriscos, la conflictivitat constitucional, i la marginalització de les elits no castellanes.

A finals del segle XVI, les bases humanes i materials de Castella comencen a afeblir el “cor” de l’Imperi. Al mateix temps es produeix la multiplicació de problemes militars per a sostenir l’hegemonia de l’Imperi hispànic. Ras i curt: les guerres europees comencen a resultar tan costoses, que es tornem insostenibles. I la recuperació de França, desprès de les sagnants guerres de religió, afecta de ple el paper de la monarquia hispànica, que fins aleshores no havia tingut un autèntic contrincant. També, com es sabut, la rebel·lió dels Països Baixos es convertirà en una ferida que va consumir, durant vuitanta anys, ingents quantitats de recursos. Per tant, les endèmiques dificultats financeres de la hisenda reial, lluny de solucionar-se, no van fer més que augmentar. Per altra banda, en la societat castellana estava força estesa la idea que l’Imperi era “un parásito de Castilla”, la qual cosa indica que encara hi havien reticències cap una hispanització de Castella.

La crisi de 1640 i el fracàs del projecte unitarista castellà

La doble crisi peninsular de 1640 amb les rebel·lions de Catalunya i Portugal va ensorrar el projecte de la cort castellana de construir un estat unificat a l’antiga Ibèria, que fos compacte no només des del punt de vista institucional, sinó que, a la llarga, portés cap una mateixa identitat. Com es sabut, primer es va separar Portugal, i després, la llarga i sagnant guerra de “recuperació” de Catalunya, 1640-1652, va posar una càrrega de profunditat en el projecte de construcció d’un estat modern espanyol, ja que va trencar els vincles de confiança entre el centre cortesà castellà i la formació històrica catalana. Ras i curt, els factors de cohesió propugnats per la cort castellana –bàsicament el rei i la religió– més la via de les armes –amb l’excusa d’una uniformització fiscal per fer front a les ingents despeses militars propugnada pel ministre (valido) Olivares–, no van ser prou eficaços per avançar cap a la tan anhelada unitat peninsular.

És interessant veure com s’articula la interpretació i propaganda del poder espanyol front les rebel·lions de Portugal i Catalunya. Es pot rastrejar fàcilment en els escrits de personatges com Francisco de Quevedo i molts altres. Aquests moviments són considerats com a moviments insolidaris i deslleials respecte a un projecte comú hispànic, que no cal oblidar representava la imposició de la manera de fer de Castella a tots els efectes. I, a més, l’obertura de fronts de guerra a Catalunya i a Portugal van contribuir a reforçar els sentiments de contra identitat existents, sobretot un sentiment antiaragonès, que a la llarga va evolucionar cap un sentiment anticatalà.

Malgrat la crisi de 1640 i la caiguda, poc temps després, del totpoderós Comte-Duc d’Olivares, aquests fets no van suposar, de cap manera, la fi del projecte unitarista espanyol ni la reculada d’un creixent patriotisme d’una suposada “nació espanyola”.

I, al cap d’un segle i mig, a principis del segle XVIII, es va produir la Guerra de Successió, que va tenir una dimensió de “guerra civil peninsular” i que suposarà la imposició per la via de les armes d’un model polític i nacional d’estat unitarista, absolutista i centralitzador. És a dir, el ressentiment pel fracàs unitarista de 1640 es va compensar per part del poder unitarista castellà amb la imposició per la via militar i per la repressió. Evidentment, sense Portugal, amb la cessió, tan dolguda després, de Gibraltar, i sense la creació d’una “unitat d’Espanya” no conflictiva i acceptada per tots els súbdits i antics regnes de la Península.

(Continuarà…)

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat l’1 d’abril a Parlemclar.cat