La revolta de les quintes

26 Mai 2024

L’esclat de l’hostilitat de la població catalana front la militarització, va tenir el seu punt àlgid en la revolta contra les quintes el 1773, la insubordinació de la societat civil més important de l’època dirigida pels gremis. Al llarg del segle XVIII, que no va ser un segle tranquil com se’ns ha venut, els reclutaments es van incrementar i en conseqüència va créixer la impopularitat de l’exercit. El caràcter militar que tenia el poder polític des de 1714 comportava una decidida voluntat de control polític, sense que aquesta realitat fos compensada per l’Estat fent algunes reformes significatives en l’àmbit civil. Ja en aquell moment, hi havia un profund divorci entre les estructures polítiques i la societat catalana, com va posar de manifest la revolta de 1773 i el balanç polític que en va fer el Consell de Castella.

La revolta

La lleva de soldats per part de la monarquia va ser intermitent al llarg de tot el segle, però el sistema era àmpliament rebutjat, ja que topava amb els costums del país i perjudicava l’activitat productiva. El marquès de la Mina, capità general de Catalunya, deia: “es tan odioso en esta país el nombre de quintas…” i, per tant,calia evitar-ho. Afegia que si es feien quintes molts homes de l’Empordà i de la Cerdanya fugirien a França i potser entrarien al servei del seu exèrcit, que pagava millor que l’espanyol.

Tanmateix, el 1770 Carles III va intentar establir un servei militar obligatori mitjançant el sorteig d’unes quintes (que obligava a un servei entre sis i vuit anys, segons l’edat dels reclutats, amb una llicència anual de quatre mesos per a treballar al camp). L’aplicació de la mesura es va demorar, en el cas de Catalunya, fins el 1773. Davant la seva aplicació imminent es creà una Junta General de Província, formada per diputats de diversos ajuntaments que van elaborar una “Súplica” adreçada al rei, amb l’objectiu de substituir la quinta per una altra mena d’aportació. S’hi al·legava que el servei obligatori tindria efectes nefastos per a l’economia catalana, ja que aquesta suportava una elevada presencia militar i havia prosperat, amb independència que havia de fer front a nombroses i feixugues contribucions. La negativa del rei va encetar el conflicte.

Encara hi va haver una segona “Súplica”, infructuosa també. Aquella Junta General es va dissoldre i van començar a aparèixer pasquins i papers contra la lleva. A continuació van proliferar papers sediciosos i satírics , sense que el capità general ho pogués evitar, i accions violentes contra els militars. Les autoritats militars van demanar als gremis que fessin l’allistament. S’hi van negar. El 3 de maig el capità general va ordenar que comencés l’allistament prescindint dels gremis. El 4 de maig de 1773 va començar l’avalot contra les quintes.

Els revoltats van pujar a les torres de la catedral i van tocar a sometent tot el matí amb la campana Honorata (que havia estat trossejada i fosa pels borbònics el 1718, pel seu ús durant el setge de Barcelona i restablerta el 1768). La tensió va pujar de to quan cinc o sis mil homes, atrets pel repic de les campanes, es van concentrar a la muralla per obrir les portes i deixar passar els que s’esperaven fora. Aleshores es va produir l’enfrontament amb els soldats. Resultat: van morir set paisans i seixanta van quedar ferits, dels quals en van morir disset. El capità general, davant de la situació, intentà recuperar el control al preu que fos. Aleshores el bisbe es va oferir per a aturar l’allistament i evitar les represàlies. Ho va aconseguir. Però, el capità general es va desdir i va emprendre mesures dràstiques que feien témer una repressió, com la del 1766, tot fent apuntar els canons de Montjuïc, de la Ciutadella contra Barcelona. Uns 5.000 revoltats es van tornar a aplegar, i només la intervenció dels gremis, gràcies al seu ascendent social i institucional, va aconseguir que es retiressin els revoltats. Calia evitar a tot preu que no es malmetés el triomf aconseguit de la suspensió de l’allistament. L’Ajuntament, els gremis, així com la Junta de Comerç, malgrat les diferències entre ells, van fer un front comú i van escriure al rei fent-li veure la gravetat de la situació i la urgència d’una solució.

Al mes de juny, frenats de nou els impulsos repressius del capità general, es va buscar una solució de compromís que consistia en comprar mossos que acceptessin ser quintats, pagats pel gremis. Total, una martingala, una pantomima, perquè consistia en què els soldats aparentment quintats, prèviament havien estat subornats.

Convé recalcar dos aspectes en aquests esdeveniments, de gran significació política, en els que el poble desafià obertament l’autoritat militar: el primer, es va tractar d’un moviment organitzat, amb idees precises, amb coordinació en les accions, amb un protagonisme clar dels menestrals i dels treballadors de les fàbriques d’Indianes, amb autoritat per part dels seus dirigents que van saber trobar el suport imprescindible de persones de pes i amb consciencia de ser un moviment capaç de forçar la negociació. En segon lloc, l’ascendència social i institucional dels gremis que van aconseguir un protagonisme total en la resolució del conflicte, desenvolupant funcions polítiques, evidentment al marge del que establia la Nova Planta.

Finalment, després de moltes anades i tornades el model queda arraconat el 1776, fins el 1794 en què hi ha una guerra contra la França revolucionaria. En el segle XIX el sistema de reclutament de quintes va revifar, atès l’estat de guerra casi constant. L’última revolta contra les quintes va tenir lloc el 1870 amb especial incidència a la Vila de Gràcia. Però, això ja és una altra història.

Ara bé, tots aquests esdeveniments van causar una extraordinària alarma en el Consell de Castella la qual queda reflectida en l’informe que va elaborar. Deia: “el orgulloso espíritu que revive y domina en el corazón de los catalanes para restituirse a la libertad de los antiguoss fueros, que por justas y graves causas les están derogados, y el anhelo que muy a las claras descubren de gobernarse por distintas reglas y leyes que las comunes de toda la nación, como si Catalunya fuese algun otro Principado distinto independiente de los muchos que componen unidos el todo de esta gran Monarquia, en que se ve que el clero, la noblesa y el pueblo de Cataluña piensan de un mismo modo, creyéndose con derecho a gozar de más distinciones que las otras provincias.” De fet, aquesta declaració tan contundent equivalia a aixecar acta del fracàs del règim de govern creat pel decret de Nova Planta, seixanta anys enrere.

A més, un aspecte que va irritar particularment a les autoritats borbòniques castellanes va ser el paper dels gremis , perquè segons ells als gremis i als súbdits només els “incumbía la gloria de obedecer…” La diagnosi del Consell de Castella era que Catalunya patia una “enfermedad política” a conseqüència de l’incompliment de la “constitución política fundamental de la Nueva Planta”. El problema, en essència, radicava en “querer reduir a pacto con el soberano el modelo de contribuir en el servicio militar, y eregir un cuerpo intermedio desconocido aun en estados meramente republicanos” .

Un cop acabada la revolta , un text anònim “Ephemerides” deia així : “No seria difícil descubrir el origen de la inveterada perniciosa costumbre de esta capital en resistirse a la obediencia que observan religiosamente los demas pueblos… se pueden hacer con acierto algunes reflexiones politicas sobre si son provechosas las desmedidas riquezas que el comercio, fábricas y manufacturas acopian en Barcelona. Porque combinadas con el genio, inclinación, costumbres e interior gobierno democratico…forma el todo un complejo de circumstancias que provocándolos a solicitarse una absoluta libertad, les amenaza su total ruina.” El mateix text parlava en un altre moment de l’ “audaz republicano espíritu” dels catalans.

La reflexió, feta a les acaballes del segle XVIII, –com diu l’historiador Joaquim Albareda– deixa constància de l’esperit d’insubmissió dels catalans, d’un desenvolupament econòmic que distanciava Catalunya de la resta de territoris de la monarquia i de la inclinació des seus habitants a un “interior gobierno democrático”. Tres factors que, sumats, constituïen un perill, una amenaça, per a la monarquia.