La repressió actual
03 Jul 2021
Actualment, una de les preguntes recurrents és quin és l’origen, d’on surt la repressió brutal que en aquests moments exerceix l’Estat espanyol contra qualsevol mena de dissidència. No es tracta tant d’esbrinar la qüestió ideològica, sinó els mecanismes operatius que es fan servir dia darrera dia. És a dir, la repressió va encaminada a perseguir de manera clara qualsevol proposta que qüestioni el “règim del 78”, ja sigui l’independentisme, el feminisme, la immersió lingüística a l’escola catalana, els avenços per a la igualtat de les persones LGTB, la immigració o la memòria històrica.
Una primera hipòtesi pel que fa a l’independentisme, podria ser la que assenyala que com que venim d’una guerra civil i d’una dictadura (millor un règim totalitari), parlar de segons quines coses pot reobrir ferides i fer mal. Això hauria comportat una manca de definició clara per als mateixos espanyols de què vol dir el propi Estat espanyol. Explicaria per què la tendència dels sectors conservadors a identificar la defensa de l’Estat amb la de la unitat espanyola i la rojigualda i per què, en canvi, els sectors progressistes, molt més minoritaris, s’omplen la boca amb allò de l’Espanya plural. Però a l’hora d’analitzar riscos i amenaces a la realitat el que preval, tant per a uns com per als altres, és la unitat d’Espanya, fins i tot per sobre de la democràcia.
Una altra explicació la va donar el periodista Xavier Vinader: “en aquest país, l’Estat no ha vist mai la ultradreta com un perill, sinó com un ens col·laborador, a diferència de la por cerval que té a l’esquerra. Tot el que faci olor de nacionalisme o independentisme, d’anarco-revolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’Holocaust no tenen conseqüències.”
La profunda herència de la lluita contra ETA
Després de la Transició el principal desafiament en què es va trobar el govern de Felipe González és la violència, i l’Estat hi va veure la justificació per utilitzar qualsevol mitjà, legal o il·legal, per acabar amb l’organització armada. És a dir, es va decidir combatre el terror des de l’exercici del terror. I Espanya va acceptar “un nivell de repressió més alt del que s’acceptaria en altres estats” perquè el govern espanyol mai no considerarà el conflicte al País Basc com un conflicte polític, sinó que el reduirà a l’actuació d’un grup de terroristes criminals.
La concepció del terrorisme d’ETA com l’acció d’un grup criminal, sense cap mena de suport social incloent-hi l’Església, va justificar l’acció de combatre’l per tots els mitjans. És allò que el fi justifica els mitjans. Es va permetre, o silenciar, una repressió, unes tortures i un GAL. En un estat democràtic tot això és impensable. És a dir, terrorisme d’Estat, legislació especial, activisme judicial i màniga ampla davant l’actuació d’uns cossos policials que van acumular múltiples denúncies per tortures.
Durant els anys 80 i 90 del segle XX el combat contra el terrorisme d’ETA va ser la principal tasca de la Guàrdia Civil, sobretot a partir de 1986 quan s’amplien les seves competències, a partir de la Llei de forces i cossos de seguretat. Però després això va anar canviant de mans.
Els experts que han teoritzat sobre aquesta qüestió tracen paral·lelismes entre la lògica d’excepcionalitat que s’activa en l’última etapa de la lluita contra ETA i que té la magistratura com a protagonista. Ras i curt, el rol central que tenia l’aparell policial fins a l’època del govern Aznar es desplaça, en el canvi de mil·lenni, cap als jutges -i sobretot els jutges instructors-, via els macro-processos d’inspiració italiana. Aleshores, la magistratura es converteix en la principal protagonista de l’antiterrorisme.
I aquesta lògica és la que s’acabarà reciclant i exportant per aplicar-la a l’independentisme català, amb la substancial diferència que, en aquest cas, no hi ha hagut una organització terrorista ni s’ha exercit la violència amb armes per defensar els seus objectius.
Es crea una cultura de l’emergència que consisteix en una legislació ad hoc i es justifiquen certes pràctiques, però després aquesta excepcionalitat, que devalua l’Estat de dret, es queda arrela i s’enquista en un ecosistema policial, judicial i penitenciari que té la legitimitat d’un determinat sector polític i que té a disposició una crossa mediàtica.
Restes d’aquesta lògica d’excepcionalitat queden a la vista de tothom quan el rei dels espanyols i Pedro Sánchez van inaugurar, el mes de juny passat, un museu, de tres pisos d’alçada, sobre la violència política imposada als bascos a base d’allò que “tot és ETA”, on hi ha una secció dedicada al discurs de l’odi del nacionalisme” (basc, és clar) i una llarga llista de morts, honorats i preservats per sempre, perquè segons Felip VI, “tots són el pilar ètic de la nostra democràcia”. Carrero Blanco inclòs. Que hi figura. O Melitón Manzanas, per parlar d’un altre notable i reconegut torturador i assassí. D’aquesta manera, d’aquí vint anys ens podem trobar que podrien assistir a la inauguració, posem per cas a la Via Laietana, d’un museu dedicat als policies ferits en la batalla d’Urquinaona i al damunt no podrem dir ni piu.
La crossa mediàtica
Tota aquesta deriva de l’Estat de dret no hauria estat possible sense la col·laboració dels mitjans d’informació. Ho explica, sense pels a la llengua, la periodista Cristina Fallarás: los medios de comunicación están en la base de la infamia de lo que somos como democracia. Consistió en que los partidos demócratas pactaron con los asesinos, torturadores fascistas y a eso le llamaron Transición y a la población española la han obligado a celebrarla. Ellos, los medios de comunicación han construido un relato en el cual la dictadura franquista era el mal, porque se basaba en la infamia, pero que era necesario pactar con los asesinos y los torturadores, es decir que el fin justificaba los medios… en esta construcción del pacto con los asessinos, los medios de comunicación son absolutamente necesarios, y muy particularment el grupo Prisa y El País, porque elaboran un discurso pretendidamente de izquierda, pretendidamente progresista que se basa en el perdón al criminal y , por lo tanto, construyen un relato en el cual el fin justifica los medios. La participación de los medios de comunicación fue y es imprescindible para transmitir la idea de que la Transición no solo fue modélica sino ejemplar y, por lo tanto, los medios de comunicación, todos, cimentaron el relato que nos ha traido hasta hoy… es fácil entender que con este discurso la gente vote a los corruptos, porque el argumento es el mismo, en efecto són corruptos, pero hay que mirar hacia adelante como en la época de la Transición…
La repressió 2.0 o el “Tribunal de Cuentas”
La repressió de l’Estat espanyol no s’ha centrat tan sols en la via judicial, en la qual ha rebut una plantofada de la justícia europea i les que vindran… sinó que continua perseguint de manera implacable tots aquells que considera enemics. Ara ha emergit de les clavegueres del “deep state” un estrany “chiringitten” que no és cap tribunal ni els seus membres magistrats, sinó simples auditors dels diners públics. Això sí, esplèndidament remunerats, de 3.000 a 4.700 euros mensuals!
La composició demostra que és una institució típica del tardofranquisme: fa gairebé vint anys que el Tribunal de Comptes està governat per persones cooptades pel Partit Popular. La renovació sempre es fa quan governa el PP i es bloqueja quan governa el PSOE. Ara la presidenta és María José de la Fuente, neboda de qui va ser ministre franquista Licinio de la Fuente. Funciona pel sistema de l’”endollisme” o nepotisme més barroer, hi “treballa” el germà de l’Aznar i un munt de germans, cunyats/des i parentela de tot tipus.
I per una vegada i sense que serveixi de precedent, el Tribunal de Comptes es va posar a treballar de valent quan la vicepresidenta va declarar públicament que “esto no quedará así, lo pagarán ellos y sus familias”. Després va anunciar allò del “Diplocat en liquidació”. Ara l’enyorat “Albert Rivera ha explicat públicament que va ser una operació dissenyada per l’ínclita Soraya. És a dir, l’ofensiva del Tribunal de Cuentas coincideix amb l’estratègia política dissenyada per l’ex-vicepresidenta del Govern espanyol per arruïnar persones i famílies de catalans honorables, només pel fet de ser catalans.
El més greu és que no s’observen contrapoders en el funcionament de l’Estat que impedeixin tanta barbaritat i tanta crueltat com es vol cometre amb gent tan honorable com el professor Andreu Mas-Colell, per citar-ne només un entre tants catalans a qui es vol destruir en vida. Però n’hi ha molts altres que no són coneguts, però als quals es pretén arruïnar la seva vida i la de les seves famílies. No hi ha contrapoders i, el que és pitjor, sí que hi ha complicitats d’origen inconfessable. En canvi, hi ha casos flagrants de corrupció comprovada, i fins i tot jutjada, com el cas de la causa contra Ana Botella per haver venut pisos oficials a fons voltors que es va sobreeixir, o el famós cas de corrupció del PP, la trama “Gurtel” en el qual el “Tribunal” va mirar cap a un altre lloc.
Com diu el professor J. R. Resina, “Com una taca d’oli, la repressió embruta tot allò que grapeja. Exactament com la mentida. No es persegueix pas l’independentisme, mentre no passi de la idea a la pràctica. La doctrina és prou coneguda. Tampoc la dictadura no perseguia ningú que no es fiqués en política. Igual com ara, la privadesa de la consciència concordava amb una hipòtesi de democràcia que a Espanya sempre caldrà conjugar en subjuntiu; Espanya fóra una democràcia “plena” si la divisió de poders impliqués un equilibri i no la usurpació de funcions…., etc”.
La repressió és un instrument poderós que funciona, típic de les dictadures, sobretot a curt i mig termini, si no no s’utilitzaria, però a llarg termini sol tenir un efecte “boomerang”, només cal recordar com el Tribunal de la Inquisició va apartar Espanya de la revolució industrial i la va portar cap a la irrellevància.