La repressió a Catalunya: segle XVIII

24 Feb 2024

La repressió és un mecanisme que funciona des d’èpoques molt reculades, perquè si no s’hauria deixat d’usar. L’única diferència és que, actualment, sol ser més subtil, però no sempre ni a tot arreu, tot utilitzant l’aparell judicial per contra, o a més, de les forces d’ordre públic o fins i tot les armades. Ara, se’n diu lawfare. L’implacable repressió que la Corona borbònica va aplicar a la vençuda Catalunya, un cop acabada la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII és relativament poc coneguda, malgrat que va ser d’una brutalitat sense precedents, sobretot després de la guerra, tot i que després va afluixar, de fet va continuar al llarg de tot el segle.

Repassem algunes de les dades més rellevants sense cap pretensió d’exhaurir el tema:

L’historiador Josep Ma Torras explica que a l’arxiu de Simancas hi ha llistes de centenars de persones que van ser enviades a galeres. I com que al final hi havia més presoners que places, se’ls va aplicar el “diezmo de horca”; és a dir, un de cada deu era penjat. A partir de la derrota definitiva de 1714 comença la gran repressió perquè hi havia un projecte que anava molt més enllà de la simple qüestió dinàstica i que tenia l’objectiu d’esborrar la nació catalana. Felip V va aplicar mètodes d’extermini i control propis de les dictadures modernes. Així el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet. La norma era fer desaparèixer la gent “sin estrépito de justicia”; és a dir sense judici previ. I el problema és que molts delators van utilitzar aquest sistema per desempallegar-se d’enemistats veïnals o venjar odis familiars. Entre el 1714 fins als anys trenta del segle XVIII Catalunya va estar sotmesa a un estat d’excepció persistent. Això vol dir que, per exemple, a Barcelona hi va haver 20 anys de toc de queda i tothom que es trobés fora de casa en fer-se fosc era detingut per conspirador. En resum, segons l’historiador especialitzat en la repressió d’aquesta època, aquells que no van morir o no van marxar a l’exili, se’ls va aplicar unes tècniques de control i d’espionatge radicalment modernes.

A Barcelona, ells veïns del barri de la Ribera l’estiu del 1717 encara tractaven de recuperar-se de la terrible guerra i destrucció del 1714. Hi havia un rígid control militar que arribava fins el punt de prohibir a tots els catalans tenir més d’un ganivet de cuina, que hauria de ser lligat a la taula amb una cadena amb l’amenaça de pena de mort si s’incomplia. La repressió era dura, tan dura com ho fou la resistència d’aquell veïnat contra les ara noves autoritats. L’enginyer militar borbònic Pròsper de Verboom, va arribar a escriure en acabar la guerra:

“por lo experimentado de sus continuas sublevaciones, se ha de considerar que no puede haber en ellos [els barcelonins], á menos que S.M. mantenga siempre en Barcelona un cuerpo considerable de tropas, ó que se lebante una Ciudadela para ponerlas un freno capaz de conenerlos en todos los tiempos en la debida obediencia”

Finalment, aquell estiu de 1717, es va decretar l’ordre d’aixecament de la Ciutadella, que havia de situar-se on ara hi ha precisament el Parc de la Ciutadella i que no tenia tant l’objectiu de fortificar Barcelona contra l’enemic exterior si no dominar la seva població d’una manera brutal.

Per dur a terme aquest nou projecte, no hi van haver contemplacions. El projecte que Verboom havia dibuixat en un mapa el 1715 era descomunal, sobretot tenint en compte que aquesta era aleshores el barri més poblat de la ciutat. Els barcelonins creien que l’amenaça no es compliria, era impossible que amb una economia de postguerra el nou govern trobés el finançament per dur a terme una empresa tan cara. Tan era així que molts dels veïns afectats pel pla es van esforçar en reconstruir els desperfectes que l’artilleria borbònica havia causat a les seves cases. El que no sabien és que la solució financera vindria de la ma d’un “donatiu” al qual tots els catalans estarien obligats i part de la força de treball vindria de l’obligació també forçosa dels propis veïns d’enderrocar les seves llars i fornir en part amb les seves pedres la nova fortalesa. La demolició de la Ribera i la construcció de la Ciutadella doncs, van començar a avançar ràpidament.

En els anys posteriors a la guerra, es van dur a terme més de 4.000 execucions públiques de catalans il·lustres. El cas més emblemàtic i que encara forma part de l’imaginari popular, és el del general Moragues. Al general no se li van reconèixer els honors militars i, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carres de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul on fou executat, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues, com a escarni i escarment, fou posat en una gàbia de ferro, que es va penjar en el Portal de Mar. El cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (1727).

Els castells dels partidaris de l’arxiduc Carles van ser tots cremats i els seus béns van ser confiscats. Ara bé, no només les classes dirigents van patir els efectes de la repressió borbònica sinó tota la població, com ja esmentat “delme de la forca. A més, no es va respectar cap de les capitulacions fetes sota jurament. També es van produir execucions multitudinàries, com les de Sant Quintí de Mediona, on es van penjar de la forca més de 800 civils.

Desenes i desenes de poblacions al llarg de Catalunya i de València, des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida, van ser cremades totalment com a represàlia pels exercits felipistes, com Arbúcies, Caldes de Montbui, Espinelves, La Pobla de Claramunt, Manresa, Moià, Oristà, Peramola, Quart de Poblet, Sallent, Sant Feliu de Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sitges, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau, Vilanova, Vilassar i Xàtiva. El cas de Xàtiva és difícil de creure. Després de ser convertida en cendres i els seus habitants deportats a La Manxa, els xativins, popularment van passar a ser coneguts com els socarrats. El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu es conserva el quadre de Felip Vè cap per avall al Museu de L’Almodí de Xàtiva.

Altres mesures implacables d’ordre públic i control social imposades arreu de Catalunya van ser: ell control de la residència dels ciutadans, la censura dels llibres, l’aplicació del toc de queda inflexible, la intervenció dels gremis i les represàlies contra eclesiàstics.

Però, ara, el nostre objectiu principal és sobretot explicar la repressió econòmica que es va dur a terme amb uns impostos que de fet es van convertir en un càstig més sobre el conjunt de la població. Després de la victòria borbònica, a Catalunya es va imposar una fiscalitat ferotge que va arruïnar tot el país, i va provocar la desertització del camp i l’abandonament de nombrosos viles. Per a explicar aquests fets farem ús d’un document valuosíssim i impactant que, el 1985, una filòloga, Enrica Casanelles, va trobar i va convertir-lo en l’eix de la seva tesi de llicenciatura: l’antic llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pardines, petita població de l’Alt Ripollès, on es descriu de manera molt detallada l’asfíxia fiscal a la qual estaven sotmesos els pobles a aquesta comarca després de l’ocupació borbònica. L’extraordinari document de l’Ajuntament de Pardines ens proporciona una increïble informació de primera mà. Explica el següent:

L’alcalde del poble, de cognom Perpinyà, anomenat cònsol en el document, exposa, amb total impotència, com els habitants de la comarca de l’Alt Ripollès van haver de desprendre’s de les seves pertinences per afrontar els impostos confiscadors establerts per les forces d’ocupació:

Les quinzenades eren uns impostos asfixiants que calia abonar cada quinze dies. Per pagar la primera quinzenada els veïns de Pardines es van veure obligats a vendre’s els animals, que era la seva única font d’ingressos. Després es van veure obligats a treure els estalvis –els dots, les joies-…amagades sota les pedres; per aquesta raó els corregidors castellans tot fent-hi burla deien “els catalans treuen diners de sota les pedres” que va derivar en “los catalanes de las piedras sacan panes“. A continuació va caldre malvendre’s les cases, fins i tot els béns de les esglésies, com una famosa creu de plata, que era l’orgull del poble. També fou objecte de saqueig el santuari de Núria. Per tal de cobrar la següent quinzenada van forçar una tala indiscriminada dels boscos comunals, i així en pocs mesos les muntanyes del Ripollès van quedar ben pelades. Ah, i a aquells que no pagaven se’ls reclamava el doble. Al cap de poc temps els habitants del poble es van haver d’empenyorar i van anar a parar a mans d’usurers. Finalment, Pardines va haver d’empenyorar la muntanya comunal de Pòrtoles, la joia del poble. Però no n’hi havia prou per a Felip V. Segons l’alcalde, la tensió va anar pujant entre les autoritats locals i les forces d’ocupació. Aquestes es van adonar que era més pràctic i econòmic desplegar-se permanentment pel territori que anar-hi cada quinze dies. La seva presència va provocar tota mena d’abusos i tensions. Aquesta tibantor va esclatar quan un dia el cap de la guarnició militar va donar una bufetada al cònsol primer, tot recordant-li qui era el vencedor i qui el perdedor i que a aquest últim li tocava pagar “trinco-tranco”.

El llibre d’actes de l’ajuntament de Pardines començat el 1665 s’acaba de cop el 1939, amb l’ocupació franquista. Gens d’estrany.

El rigor de la repressió va abocar la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan es va promulgar el decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

O així s’ho pensaven. I , ara, hi tornem a ser!