La por a la
industrialització

20 Gen 2019

El liberalisme espanyol en el segle XIX va mantenir uns recels cap a la industrialització, que, de fet, són una continuació dels que mantenien els dirigents de l’anomenat “despotisme il·lustrat” espanyol del segle XVIII, els quals veien una amenaça en l’aparició de les fàbriques. Per exemple, Campomanes condemnava la indústria en termes morals: “los artesanos son meros jornaleros, apartados de la labor del campo” i “el dueño de la fábrica es un paseante que vive de la industria ajena”, com si, –deia el professor Fontana–, els propietaris feudals, com ell, treballessin personalment la terra.

Aquesta por a la industrialització es pot entendre en el cas dels privilegiats de l’Antic Règim, que defensaven l’ordre social que convenia als seus interessos, però resulta molt més sorprenent en el cas del liberals, que anaven de progressistes i de moderns en el segle XIX.

A partir de1848 –any d’importants revolucions a Europa, algunes d’accent proletari–, el motiu suprem del refús de la fàbrica queda ben clar: la por a la revolució. Així trobem afirmacions del tipus “Acabamos de verla (la revolución) pasearse en triunfo por toda la parte culta del antiguo continente”, mentre que Espanya se n’havia alliberat: “¿Por qué nos preservamos sólo nosotros del torrente de anarquía y desorden que inunda hoy a las naciones de Europa?”, es preguntaven els liberals espanyols.

Ras i curt, l’endarreriment econòmic era el preu a pagar per mantenir la pau social. S’intentava amagar aquest endarreriment a base de denunciar la misèria de l’entorn industrial europeu mentre es tancava els ulls a la realitat rural espanyola, que tenia taxes de mortalitat infantil i d’analfabetisme molt superiors a la dels països que es començaven a industrialitzar.

El desinterès dels polítics espanyols, fruit de la malfiança que sentien per la industrialització, queda perfectament reflectit en el Diari de sessions del Congrés del Diputats. Del 1834 al 1854 (24 legislatures) no hi ha ni una sola entrada pels conceptes d’”indústria” o “manufactura”.

Lliurecanvisme i proteccionisme

En aquest context cal situar el famós debat entre lliurecanvisme i proteccionisme segons Fontana. De fet, els partidaris del lliurecanvisme defensaven la conveniència d’impedir el desenvolupament industrial amb arguments propis d’una actitud retrògada com, per exemple, “ese germen revolucionario que se abriga en los talleres llegará algún día a ser de fatales consecuencias para los pueblos manufactureros”.

Els partidaris del proteccionisme, que, en teoria, era vital per al desenvolupament industrial català es trobaven amb dos problemes: el primer, les mesures protectores tenien escassa importància en un país on el contraban tenia un volum considerable, el qual el govern era incapaç de controlar (contraban de blat i de teixits per al consum dels mercats de l’interior). A la dècada de 1830 es calculava que tres quartes de teixits de cotó consumits a Espanya eren d’origen estranger, essencialment britànics, introduïts fraudulentament per Gibraltar o per la frontera portuguesa. Aquesta era una activitat tan regular i normal que un diputat va poder dir a les Corts de 1830, referint-se a la ciutat d’Algecires: “Yo conozco hasta aseguradores de contrabando”.

El segon problema era que el tema dels aranzels, una arma antiindustrial que s’utilitzava per part dels diputats lliurecanvistes, finalment es negociava per tal d’obtenir el suport parlamentari dels diputats catalans. L’acusació que els espanyols havien de pagar els teixits més cars per a protegir la indústria catalana era un eficaç argument en mans dels latifundistes agraris, temorosos des efectes socials de la industrialització, els quals eren contraris al seus interessos econòmics, però sobretot al del manteniment de l’”statu quo”.

Les vagues obreres a Barcelona i la Llei de 1855

Aquesta situació d’inhibició parlamentària sobre la indústria va durar fins el 1855, quan apareix un “Proyecto de ley sobre ejercicio, policía, sociedades, jurisdicción e inspección de la industria manufacturera”. De fet, la llei era nascuda de la preocupació provocada pels conflictes obrers que s’estaven produint aquells anys a Barcelona. L’objectiu era frenar l’emergència de les associacions obreres a Catalunya, molt intensa des de 1840. Convenia controlar aquest fenomen, perquè estava originant una societat a Catalunya que s’industrialitzava ràpidament i que assolia un desenvolupament diferenciat de la resta de l’Estat. Així, doncs, es tractava de lluitar sobretot contra el creixement dels sindicats en un moment on des de molts llocs es feien peticions a favor de reconèixer el dret d’associació dels treballadors.

El Deute com a factor de desindustralització

Finalment no era només la por a les accions del proletariat la que impedia l’existència d’una política industrial a Espanya. Un dels grans problemes que tenien els empresaris espanyols era la dificultat de trobar capitals, provinents de l’estalvi del país, perquè les emissions de Deute de l’Estat oferien uns rendiments que superaven totalment els dividends que podien oferir les empreses industrials. Només podien competir amb el paper de l’Estat aquells negocis especulatius, com els ferrocarrils i els bancs, que acabaven fatalment per arruïnar els seus inversors, quan arribava la inevitable crisi. I per què el Deute públic tenia un interès tan alt? Doncs, per la mateixa raó que ara: els inversors estrangers tenien molts dubtes sobre l’economia espanyola i només prestaven diners a canvi d’uns suculents beneficis…