La persecució del català a l’escola (segles XX i XXI)

21 Mar 2020

Tot i que en aquest moment estem immersos en una situació d’excepcionalitat total a causa del COVID-19, i que la situació ens porta no només a una crisi sanitària sinó també econòmica i social de la que no sabem quan en sortirem i sobretot com, una cosa sí que sabem: la sortida dependrà en gran manera de la qualitat de les nostres institucions i del capteniment de la ciutadania. És allò que marca la diferència. Històricament hi han hagut epidèmies molt i molt pitjors i amb unes condicions sanitàries d’anar per casa. Per obligació, ara, tenim temps lliure i el podem utilitzar per a llegir reflexionar i treure conclusions. Aquí teniu una reflexió:

Des del 1717 fins el 1931, les mesures per evitar l’ensenyament del català a les aules van ser contínues. Però si ens centrem només en el segle XX principis del XXI trobem que:
El 1902, a tall d’exemple, el ministre d’Instrucció Pública, el comte de Romanones, es mostrava preocupat per “un fet anòmal, d’aquells que no provoquen clamoreigs en l’opinió perquè es produeixen de manera silenciosa, disfressant-se en la santa aparença de la tradició”. El fet al que al·ludia el ministre era que en algunes aules rurals “es donaven ensenyances, tan importants com la religió, en llengua diferent del castellà”. Romanomes no estava per romanços i va impulsar un reial decret en què s’amenaçava als mestres de “ser separats del magisteri oficial i perdre així tots aquells drets que reconeixia la llei”. Al Parlament, va afegir “a l’escola de l’Estat, sostinguda i vigilada per l’acció de l’Estat, no es pot ensenyar més que en l’idioma nacional, i l’idioma oficial a Espanya és el castellà”. Els estudiants de la Universitat de Barcelona van enviar telegrames de protesta al ministre en anglès i francès, ja que en català estava totalment prohibit, cosa que va ser interpretada per la premsa de Madrid com una “villania”...

Amb la dictadura de Primo de Rivera la persecució es va intensificar. En una circular adreçada als governadors civils, poc després del cop d’estat, s’establia que “els mestres parlaran sempre en castellà als nens” i es prohibia que existissin llibres en català, excepte el catecisme. L’ordre no devia causar l’efecte previst, perquè un parell d’anys després els inspectors d’ensenyament van ser convertits directament en censors.

La II República, de fet, va ser un breu parèntesi en un historial d’asfíxia premeditada. Certament, la primera Constitució espanyola que va fer una menció al plurilingüisme de l’Estat va ser la de 1931. Ara bé, abans de la promulgació d’aquesta Constitució hi va haver el famós decret de bilingüisme de l’abril de 1931, que va despenalitzar l’ús del català a l’escola. La raó de l’aprovació d’aquest decret per part de l’ “establishment” espanyol cal emmarcar-la en la política d’acontentar els catalans que va dur á terme la República provisional i, el més curiós del cas, és que bàsicament pretenia protegir els drets dels castellanoparlants. Probablement, el nacionalisme espanyol se sentia desprotegit, ja no hi havia els Borbons… Tanmateix, cal recordar que en els debats al Parlament espanyol, el 1932, al voltant de l’Estatut hi havia partits que defensaven l’Estatut de Catalunya i l’oficialitat del català, però n’hi havia d’altres que no, de manera furibunda. És a dir, que fins i tot en els moments en què hi hagut una mentalitat més oberta i un context més favorable a la plurinacionalitat i al plurilingüisme, hi ha hagut grups molt poderosos i molt arrelats a la societat espanyola, que han combatut d’una manera molt directa l’ensenyament del català i l’oficialitat del català

Amb la victòria del franquisme el marginament del català es torna obsessiu. Així, la Llei d’Educació Primària que es va aprovar el 1945 deia que “un dels objectius era l’infondre en l’esperit de l’alumne l’amor i el servei a la pàtria d’acord amb els principis inspiradors del “Movimiento Nacional”.

Més concretament deia:

“La nueva ley invoca entre sus principios inspiradores, como el primero y más fundamental, el religioso.

Además, la Escuela en nuestra Patria ha de ser esencialmente española. Y en este aspecto la Ley se inspira en el punto programático del Movimiento Nacional, por el que se supedita la función docente a los intereses supremos de la Patria.

La lengua española, vínculo fundamental de la comunidad hispànica, será obligatoria y objeto de cultivo especial.

Certament, no es tractava només de retòrica. Una de les funcions principals dels inspectors provincials d’Ensenyament era la d’evitar qualsevol intent de no utilitzar “íntegramente el idioma nacional”. Per exemple, la Inspecció Provincial de Primer Ensenyament de Barcelona mostrava la seva preocupació perquè “alguns mestres no utilitzen íntegrament l’idioma nacional com a vehicle educatiu a les seves escoles” i recordava a tots els mestres nacionals i privats de la província que “el idioma vehicular de las escuelas es únicamente el castellano”. Però, la paranoia uniformitzadora es va trobar, moltes vegades, amb una realitat més “complexa”, com en zones rurals els inspectors es trobaven amb nens que “només parlaven amb fluïdesa el català”.

Al final del franquisme la preocupació del règim per la mobilització de la societat civil a favor de reclamar l’ensenyament del català a les aules es va fer patent com recull una ponència del Consejo Nacional del Movimiento en la que es deia: “En Cataluña se ha acentuado ultimamente un ambiente pseudoregionalista con intencionalidad política , que cada vez tiene más influencia y que se extiende entre la juventud. Últimamente, la eficaç tarea que determinades minorías políticas catalanizadas, formadas por religiosos y intelectuales, llevan a cabo a través de diversos medios como la Nova Canço Catalana, la campaña del catalan en las escuelas y la enorme profusión de libros editados en catalán, conlleva que el problema adopte cada dia que pasa una imagen más preocupante. Una autèntica paranoia.

Durant la Transició, entre el 1975 i el 1980, el català es va començar a incorporar a l’escola, però encara d’una manera poc regular. A partir del 1980, amb el nou marc normatiu, les coses van canviar de manera clara. A tall d’exemple Rosa Sensat era una escola que formava mestres en llengua catalana, però també en altres matèries (geografia, la qüestió del laïcisme…). Cal reconèixer que la Transició va ser una bona època per al català, perquè anava associat a una certa modernitat, cosa que , ara, hem perdut una mica…

La democràcia. Segons Jordi Ginebra, catedràtic de Filologia catalana, “vam arribar a la democràcia amb uns plantejaments que veig una mica falsos, que vam acceptar per un excés d’optimisme. No calculàvem que els grups contraris a l’ensenyament en català tindrien aquesta força, encara que fossin molt reduïts. Tampoc comptàvem amb l’oposició contundent que en alguns moments ha estat dissimulada, del poder central espanyol. Realment no s’ha anat cap un estat plurinacional i de respecte a totes les llengües”… Espanya, des de la Transició, no ha tingut la idea clara de crear un estat veritablement plurilingüístic, perquè no ha entès mai, i és una cosa sorprenent perquè no costa gaire d’entendre, que a Catalunya la gent parla en català perquè és la seva llengua. Això tan senzill no ho ha entès. Sempre han pensat que els catalans parlen espanyol com tots els espanyols i que, a més, tenen una altra llengua, que és com un complement cultural, una mica decoratiu. Llavors diuen: “per què t’entossudeixes a parlar en català?”. Aquesta sensació crec que encara la tenen. Venen aquí i escolten una família que parla català i pensen que ho fan per empipar. No entenen que el català per a aquesta família és el mateix que per a ells el castellà. Això tan senzill no ho han entès, perquè no han volgut entendre-ho o perquè les estructures del poder s’han assegurat que no ho entenguessin”.

Finalment, Jordi Ginegra, afegeix: “en la situació actual de precarietat i vulnerabilitat del català, el govern català també ha d’assumir una part de la culpa. Hi ha hagut una certa negligència, en alguns moments; un cert triomfalisme que ha fet que s’afluixexin certes polítiques. I, encara que pot semblar contradictori, un certa por, perquè és veritat que els enemics de la normalització han atacat públicament el model vigent, han posat plets, denúncies, etc. I això cansa i acaba espantant. Ara bé, els governs catalans en aquests quaranta anys han fet tot el que podien per arribar a la plena normalització del català? La resposta és no… Hem d’intentar canviar les accions de política lingüística que pot fer la Generalitat i no fa o no ha fet. Després n’hi d’altres que són obstaculitzades per Madrid, seguint una política d’asfíxia secular, però no tot, pel que fa a la llengua, depèn de la capital de l’Estat”.