La naturalesa del
franquisme (i 2)

25 Nov 2018

S’ha dit sovint que l’autarquia –sistema econòmic que propugna que un estat s’abasteixi dels seus propis recursos evitant en la mesura del possible les importacions- no era sinó una manera de dissimular la situació de l’Espanya franquista que l’aïllament internacional havia provocat. De fet, no és cert, perquè des de bon començament l’autarquia formava part del programa econòmic del franquisme. Era una concepció de caràcter militar que estava influïda per la manera com Alemanya preparava la seva economia de guerra.

Cues per recollir el pa durant la postguerra

L’autarquia

Així Franco, que no sabia d’economia ni un borrall, va sostenir el 1938: “España es un país privilegiado que puede bastarse a si mismo. Tenemos todo lo que hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.” No era veritat. La fam i la misèria dels anys quaranta, quan la gent havia de menjar sovint herbes del camp, expliciten les conseqüències d’aquesta part de la utopia franquista.

Ara bé, convé recordar que les penúries dels anys quaranta no eren culpa directa de la Guerra Civil, -si més no pel que fa a les destruccions físiques, una altra cosa fou la pèrdua de capital humà provocada per l’exili- sinó a la pèssima política econòmica d’aquest primer franquisme, encara que Franco gallejava de l’èxit d’aquella economia miserable. No es va aconseguir prescindir de les importacions. Es necessitava de manera ineludible petroli, cautxú, recanvis de maquinària i de nova tecnologia i no hi havia gran cosa més per exportar que les taronges, que servien per a aconseguir les divises amb les quals pagar unes importacions imprescindibles.

La burgesia catalana col·laboracionista

A totes les classes socials tant a Catalunya, com sobretot a Espanya, van haver-hi individus col·laboracionistes amb el franquisme, ja fos per convicció, per necessitat o senzillament per surar, és a dir per oportunisme. A Catalunya, això va sovintejar en l’alta i mitjana burgesia. De tota manera, cal situar aquest fet com un fenomen històric força freqüent: només cal recordar el col·laboracionisme de gran part de la població francesa amb els nazis, que a sobre eren alemanys, amb els quals havien mantingut cruentes guerres no feia tants anys. Després de la guerra aquest episodi sòrdid es va tapar pudorosament, i encara avui és una mena de tabú. El mateix va passar a Noruega i a altres països europeus, com Dinamarca o Bèlgica.

Una bona part d’aquesta burgesia catalana, que s’havia espantat davant de les mesures de canvi social de la República, les quals no anaven gaire més enllà d’actuacions com la moderada Llei de contractes de conreu, destinada a satisfer les reivindicacions seculars de rabassaires i mitgers, va tornar una vegada més a fer defecció. I com a conseqüència va sumar-se a un projecte que no solament era anticatalà, sinó que resultava contrari a qualsevol perspectiva de desenvolupament econòmic modern, la qual cosa la va portar irremeiablement a beneficiar-se dels guanys del mercat negre i de l’especulació immobiliària, sacrificant el futur del país. Cal dir també que una part d’aquesta burgesia col·laboracionista es va veure empesa a passar-se a la zona “nacional” a base de les col·lectivitzacions de les seves empreses i de la persecució, en molts casos, de la seva vida en els primers mesos de la guerra per part d’escamots plens d’assassins de la FAI. Una altra part no va necessitar aquest estímul.

Carlos Sentís (esquerra, amb bioti característic) amb el futur rei Juan Carlos I

L’espectacle dels conversos de 1939 d’aquella “burgesia sense ànima” que ens ha mostrat l’historiador Francesc Vilanova és trist i repugnant, malgrat que històricament no sigui un cas únic. La Vanguardia, que en aquells dies va afegir a la seva capçalera el títol de “española”, va publicar textos com els de Carles Sentís (Carlos, a partir de l’estiu de 1936 i fins a les acaballes del franquisme), antic catalanista i espia al servei de Franco durant la Guerra Civil, al qual el periodista Eugeni Xammar, quan va descobrir que l’havia utilitzat per treballar a favor d’en Franco li va engaltar: “De totes les feines que un català pot fer avui, no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”.

El 17 de febrer de 1939, Sentís escrivia un article amb el títol ¿Finis Cataloniae”, el contingut del qual es perfectament descriptible amb un parell de cites: el “fin de una película de gánsters” en què deia que aquella Catalunya d’aleshores, alliberada, era la Catalunya real, on “hoy, precisamente, empieza a amanecer”. Sentís formava part del petit grup de catalans que venien amb l’exèrcit: vells falangistes del reduïdíssim nucli de “camisas viejas” catalanes com José M. Fonteta Tarrats, o més o menys “nuevas” com Carlos Trias, José Ribas Seva, etc…; “intel·lectuals” fugits com Xavier de Salas, Josep Pla; catalans de Burgos, com Josep Vergés, editor de Destino o incorporats ràpidament al partit com Guillermo Díaz- Plaja o Rafael Santos Torruella o com Valls i Taberner, del qual ja vam comentar el seu famós i esperpèntic article “La falsa ruta” 

Com que no va haver-hi imperi a l’Àfrica, com volia Franco, la migradesa de l’economia durant el primer franquisme no va permetre l’expansió i modernització de la indústria catalana. Aviat, però, els sectors que s’havien apuntat als vencedors van trobar la manera de fer negocis amb l’ambient tèrbol de l’estraperlo, les llicències d’importació i els cupos de matèries primeres. Anys més tard, la burgesia va descobrir una nova font de guanys: el negoci de la construcció, que va ser la base d’una nova etapa d’enriquiment durant l’època en la qual Porcioles s’estava al front de l’Ajuntament de Barcelona.

Franco i Porcioles (1957): El dictador i l’alcalde.

El Porciolisme

A Barcelona, l’actuació del porciolisme (1957-1973) des del punt de vista polític va ser minsa, lligada al programa de les tres “C” (Carta Municipal, Castell de Montjuïc i Compilació del Dret Civil Català) de resultat força eteri… En canvi, des de la banda dels negocis va ser una època d’or de la corrupció, gràcies a l’establiment d’una xarxa de complicitats econòmiques que es van repartir els guanys del creixement de la ciutat. El lobby especulador i constructor estava integrat pel Banco Condal, el Banco de Madrid (de Jaume Castell, que era també el patró del periòdic Tele/eXpres), la financera Fidecaya, el grup immobiliari de Josep Maria Figueras, el Consorci de Túnels del Tibidabo, Enher, etc…

Porcioles concentrava a la seva notaria tots aquests negocis immobiliaris , als quals va sumar la seva participació com a membre de nombrosos consells d’administració de bancs, immobiliàries… Quan va haver de plegar de la política municipal, era un dels deu homes més rics d’Espanya i no ho devia, precisament, als seus estalvis del sou d’alcalde…

El llegat d’aquesta burgesia col·laboradora del franquisme, segons l’historiador Josep Fontana, va ser ben magre. Havien compromès el futur del país en un projecte econòmic de poca volada, que tenia com a bases la construcció i el turisme de sol i platja, mentre es deixava que anés decaient el teixit industrial. I ara, se’n veuen els resultats …