La llei ‘mordassa’ i la llei de Jurisdiccions
22 Des 2014
El PP ha aprovat en el Congrés, en solitari, la “Ley Orgánica de Seguridad Ciudadana” davant tota la resta de grups parlamentaris, que la consideren una llei “mordassa” per la seva retallada de drets i llibertats. El Col·legi d’Advocats de Barcelona ha demanat la retirada de la nova llei, impulsada pel ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, i l’ha considerat “un pas enrere de cara als drets i llibertats de les persones” així com “una llei inadmissible pròpia dels estats totalitaris”. Fins i tot un informe del Consell del Poder Judicial qualifica d’inconstitucional la nova llei i en demana la supressió.
Però per què la Llei “mordassa” resulta tan polèmica?
Bàsicament, el que abans eren faltes passen a ser multes administratives – de 30.000 a 600.000 euros les considerades més greus–, i per tant, es relega el Codi Penal i el paper dels jutges a un segon pla i apareix la indefensió del ciutadà davant del poder polític. Entre les sancions més cridaneres hi ha la de fins a 600.000 euros per manifestar-se sense autorització al voltant d’una central nuclear, o la que restringeix el dret de manifestació, com la prohibició de concentracions davant el Congrés dels Diputats, per posar un exemple. També convé destacar, les multes previstes de 600 a 30.000 euros per activistes com Femen, que irrompin en actes institucionals, o membres de la PAH que vulguin aturar desnonaments. Amb multes de 100 a 600 euros es penalitzarà, entre d’altres, el fet de recollir firmes sense autorització o fins i tot enganxar convocatòries o lemes als fanals.
Sense entrar a comentar altres punts de la llei –que van des de donar valor probatori a les denuncies de les Forces de Seguretat fins a prohibir missatges per Twiter que pugin considerar-se atemptatoris per “la sagrada unidad de la patria”– tota la llei, tant l’esperit com la lletra, ens remet a la famosa Llei de Jurisdiccions de principis del segle XX, concretament de 1906.
Els Fets del Cu-Cut i la Llei de Jurisdiccions
Repassem què va passar fa més de cent anys i perquè la llei “mordassa” del PP ens fa venir a la memòria aquella infausta llei.
El sentiment de derrota de 1898 va ser també el punt de partida d’un espanyolisme integrista que reaccionava amb furor davant de propostes autonomistes com les Bases de Manresa. Van començar a sentir-se veus com la de Fernando López Tuero: “¡Cuando se dictarà la ley! Pena de muerte al regionalista; garrote vil al traïdor autonomista”.
Mentrestant el regionalisme català obtenia una notable victòria a les eleccions municipals de Barcelona de 1905. Per celebrar-ho la Lliga va organitzar un banquet de la Victòria al Frontó Condal. El governador, general Fuentes, va considerar el banquet un acte hostil a Espanya. El setmanari humorístic Cu-Cut va publicar un acudit, un dibuix d’en Junceda, on un militar, davant del Frontó Condal, pregunta a un civil, mentre un grup de persones es troben a la porta: ¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?, el civil respon: El Banquet de la Victòria, i el militar reflexiona: ¿De la Victòria? Ah, vaya, seran paisanos. Tot i que el dibuix apareixia en un lloc secundari i era de mida petita, la frase, considerada injuriosa, perquè pressuposava que els militars espanyols no tenien victòries, i dita poc després de les brutals derrotes colonials, molestà moltíssim l’estament militar de Barcelona, poc preparat, per altra banda, per entendre el que passava a Catalunya i carregat de prejudicis imperials sobre la llengua, la literatura, la política i la història de Catalunya. Per als militars tot era separatisme, des de la Lliga Regionalista fins als Jocs Florals.
La seva reacció aquella nit del 25 de novembre de 1905 fou típica del militarisme anticonstitucional: van assaltar redaccions de periòdics, van destrossar material i van apallissar ciutadans pacífics i desarmats. En el fons, aquell acte d’acció directa militar inaugurava una altra llarga etapa d’intervenció directa de l’Exèrcit en la vida pública. En els fets hi participaren uns tres-cents o quatre-cents militars (molts d’ells d’uniforme) que esbotzaren la porta del Cu-Cut amb destrals i destrossaren el material i cremaren uns quants mobles al carrer. Després assaltaren una llibreria i anaren a la seu del diari La Veu de Catalunya on entraren rebentant-ho tot i llançaren les col·lecions del diari i altres objectes per la finestra. El saqueig, fet impunement sense oposició de les forces d’ordre públic, durà hores.
Aquests fets provoquen a Barcelona astorament, estupefacció i finalment una indignada efervescència. L’endemà tota la premsa de Catalunya els condemna. L’excepció és Lerroux. L’opinió pública catalana està commocionada però el govern no castiga els delinqüents (amb l’agreujant que són funcionaris de l’Estat i que van uniformats durant els fets) i nombroses guarnicions se solidaritzen amb els militars, igual que la major part de la premsa espanyola i molt més la militar. El conflicte és greu. El govern suspèn les garanties constitucionals a Catalunya. Potser convé recordar que durant el segle XIX – període liderat pel liberalisme espanyol constitucional– el 70% del temps Catalunya va estar amb les garanties constitucionals suspeses o amb estat de guerra!
Primer miting de Solidaritat Catalana (1906)
A més, per acabar-ho d’adobar, el govern va donar suport als militars amb la publicació al març de 1906 d’una Llei de Jurisdiccions que sotmetia els tribunals militars l’expressió d’opinions, de paraula o per escrit, contràries a l’Exèrcit i contra els símbols d’Espanya. La promulgació de la llei provocaria un gran moviment de protesta, amb un acte d’homenatge per part d’unes 200.000 persones als diputats que havien combatut la llei. Aquesta seria la base que conduiria a formar la candidatura de Solidaritat Catalana, que agrupava catalanistes de dreta i d’esquerra, incloent-hi els republicans (excepte els lerrouxistes) i que aconseguiria una gran victòria a les eleccions de 1907.
Lerroux i els Fets del Cu-Cut
Per entendre la manca de participació dels lerrouxistes en la candidatura de Solidaritat Catalana, cal entendre qui era Lerroux i el seu paper en la Barcelona de principis del segle XX: Lerroux fou enviat a Catalunya pel govern amb el doble objecte de desbaratar el proletariat i d’evitar que les masses obreres s’integressin al moviment catalanista. Ras i curt, la majoria d ‘historiadors estan d’acord en afirmar que estava a sou del Ministeri de l’Interior (Ministeri de Governació, en aquella època). Practicava un discurs ultra demagògic, un missatge eclèctic i de caire anticatalanista, al considerar el catalanisme un movient ideològic vinculat a la burgesia i que alienava les classes populars. Lerroux organitzava berenars populars els diumenges a la tarda, que van ser acollits amb un gran èxit entre les classes populars, o grans discursos incendiaris al Paral·lel de Barcelona, on atacava el govern de la Restauració, als burgesos, als catalanistes, als eclesiàstics, – però no als militars- i als altres partits d’esquerres, presentant-se a si mateix com el garant de les llibertats de la classe obrera.
Alejandro Lerroux, amb bigoti
Durant els discursos de l’anomenat emperador del Paral·lel, una gran part de la classe obrera s’identificava amb les paraules de Lerroux i la seva crida, des de la tribuna del Paral·lel, a cremar convents i violar monges, o col·lectivitzar fàbriques i centres de producció. Ara bé, es diu que en Lerroux arribava a Barcelona vestit d’etiqueta en un tren procedent de Madrid menjant marisc, i a l’arribar a les rodalies de Barcelona, l’emperador del Paral·lel es canviava la roba per un vestit obrer de treball i treia un entrepà mentre cridava: “Vet aquí el meu sopar d’avui, companys!”. Possiblement Lerroux no tenia gaires principis ideològics ni escrúpols. Això explicaria la seva metamorfosis política: d’obrerista hiper-revolucionari d’inicis del segle XX a formar govern de dretes durant el bienni negre de la segona república (1933-35). Aleshores es va descobrir la seva participació en un cas de corrupció, “Strauss-Perl” (nom dels dos estafadors austríacs, que compraven els polítics) o “Estraperlo”, vinculat als casinos i centres de jocs, que va ser la seva tomba política.
Reproduïm a continuació un fragments d’un article sobre els fets del Cu-Cut, que ha provocat que alguns historiadors el consideren el pare intel·lectual de l’assalt:
Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio monstruoso entre una aspiración literaturesca, romàntica y un malestar social subido al período agudo con motivo de la catastrofe nacional… Los de arriba encontraron enseguida su fórmula, las Bases de Manresa, incongruentes, reaccionarias, escritas en lujoso pergamino, mantenedoras de privilegisos antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatista, como inspiradas por el espíritu clerical y aprobadas por varios obispos de maldita memoria… Las calles de Barcelona fueron teatro de escenas abominables y vergonzosas. Los castellanos, que formaban la tercera parte de esta población, no se atrevían a hablar fuerte en las Ramblas, porque la bestia separatista se mofaba cínicamente de su idioma. Algun oficial fue corrido y apaleado en la vía pública… La bandera de la patria fue numerosas veces ultrajada. La osadia separatista llegó hasta silbar la bandera militar… Su prensa reventó como una cloaca llena… Los vividores sin vergüenza, los esplotadores sin honor…sentaron plaza en esa mesnada… Aquí no se podia vivir sin vocación de màrtir o de manso, esta es la verdad… Con tal estado de cosas acabó el partido republicano… y al compàs de la Marsellesa, que apagó la fosca y estúpida solemnidad del canto llano que entonaron los “segadores” melenudos de dudoso sexo, volvió a las calles la alegria… Ellos aquí, hablando de enviar “la ultima embajada a España”, repitiendo lo de “cortar las amarras”, silbando la bandera española, poniendo en caricatura al Ejercito… así, no me digais que condene la violencia iracunda con que los representantes del Ejercito vengaron a la patria en Barcelona… Yo digo que si hubiera sido militar, hubiera ido a quemar “La Veu”, el “Cu-Cut”, la Lliga y el palacio del obispo, por lo menos. Y si yo hubiera estado en Barcelona la noche “de autos” hubireramos ido el pueblo y yo a quemar varios conventos, escuelas de separatismo, y a llamar a la puerta de los cuarteles y a decirles a los soldados que antes que la disciplina estan en la conciencia de los hombres, la libertad y la patria. ¿Condenar a los oficiales! Sí, yo les condeno por prudencia, por disciplinados… Me alegro mucho de lo sucedido… que antes que pactar con esa chusma envilecida por amor al ochavo, que es la quintaesencia de su regionalismo separatista, estoy dispuesto a rebelarme contra todo el mundo, acompañado o solo.
La llei “mordassa” i la llei de Jurisdiccions
Tant ara com llavors, més de cent anys enrere, la reacció del governs és la mateixa: la debilitat i la por. La por actual és ben clara: Hi ha dos enemics a combatre: els ciutadans espanyols “indignats” i la majoria dels catalans que estan “super-indignats”.