La Jamància (i 2)
09 Nov 2024
El terme Jamància, sembla que prové del terme caló –idioma gitano català– jamar (‘menjar’), i probablement significaria ‘gana’, en relació amb el jornal, molt minso, que rebien els cossos que no eren de l’exèrcit.
Val la pena repassar els fets que van tenir lloc a Barcelona, a mitjans del segle XIX, concretament el 1843, perquè, com va assenyalar el professor Fontana, s’ha abocat tant de fang sobre aquests esdeveniments per part dels historiadors més reaccionaris que convé tornar-los a mirar amb el mínim de prejudicis. En primer lloc, la historiografia espanyola va barrejar la Jamància –que no va ser una bullanga típica, sinó una alternativa revolucionaria a l’intent de bastir un Estat liberal totalment controlat per les classes espanyoles més carques i defensores dels seus privilegis– amb les bullangues anteriors per tal de desprestigiar-la.
Amb l’adveniment del segle xx, les bullangues van desaparèixer dels llibres d’història hereus, en certa manera, d’aquest liberalisme. A mitjan segle, durant l’època franquista, es criminalitza totalment les insurreccions e l 1842 i 1843. Però, amb la recuperació de la democràcia a Espanya i l’entrada de nous corrents intel·lectuals, l’estudi del període experimentà un impuls destacable i aparegueren noves interpretacions.
D’entrada el context era força complex. Els fruits de la industrialització, com la proletarització, la misèria dels obrers i de les seves famílies, l’allunyament creixent dels treballadors de l’Església catòlica, la creixent simpatia d’aquests pel republicanisme democràtic i fins i tot per les idees igualitàries, farà que tot plegat porti a parlar dels mals de la industrialització.
Tant Josep Fontana com Borja de Riquer, historiadors que han estudiat a fons “les revolucions fallides del segle XIX”, -–la de 1843, la de 1854-56, i el Sexenni Democràtic, 1868-1874– assenyalen que aquestes revoltes tenen molt poc suport a la resta d’Espanya perquè responien a problemàtiques socials diferents. De tota manera, afegeixen, hi ha un element sempre concurrent que és l’actuació del govern de Madrid, sempre la mateixa: distorsionar el problema i fer veure que les pretensions catalanes eren provocadores i anti-espanyoles. A això s’hi afegeixen les divisions internes a Catalunya que naturalment afebleixen les noves alternatives. Les classes benestants catalanes acaben claudicant, sovint a contracor, però anteposen els seus interessos perquè creuen que la seva defensa consisteix a rebaixar les seves reclamacions i pactar amb el poder polític de Madrid. Però les classes populars es rebel·len una i altra vegada.
Cada fracàs d’aquests successius intents, nascuts a Catalunya, transformadors de la societat, provocaran que la fase següent sigui més radical. Així la decepció que va provocar la nul·la capacitat dels parlamentaris catalans a Madrid, a la primera meitat del segle XIX, per aconseguir alguna mena de canvis propicis als interessos de la societat industrial a Catalunya donarà lloc a una fase democràtica radical, el republicanisme federal (1868-1873), i el fracàs d’aquest possibilitarà la irrupció del catalanisme polític entre 1880 i 1890, que a seu torn es radicalitzarà amb la crisi del 1898 i es convertirà en nacionalisme.
La revolta de 1843
Els fets molt resumits són els següents: la tardor de 1843 tindrà lloc a Barcelona una confluència interclassista –fabricants, menestrals, obrers–, perquè tothom coincidia que el model liberal que s’aplicava a Espanya –centralista i ineficaç– no s’adequava als canvis que s’estaven produint a la societat catalana arran de la seva ràpida mecanització.
Per tal d’aconseguir un altre model liberal més progressista que afavorís la industrialització i modernització de tot el país, a Barcelona es va muntar la Junta central –per a denunciar els incompliments del govern liberal espanyol. La Junta va propiciar un projecte igualitari i industrialista que proposava unes reivindicacions perfectament homologables amb el cartisme britànic (moviment reformista a la gran Bretanya que tenia com a objectiu la igualtat de vot i la representació política), com el sufragi universal, la fiscalitat progressiva, els drets dels treballadors a associar-se i a negociar les seves condicions de treball, la llibertat religiosa, etc…
Aquest programa va fer que la Junta barcelonina fos atacada ferotgement pel govern de Madrid que se’n feia creus que les classes benestants es posessin d’acord amb les “classes populars”. No ho entenien i van torpedinar-ho a fons fins al punt que el general Prim –al qual el poble havia rebatejat com a “lo comte de Res”, en lloc de comte de Reus– va bombardejar Barcelona, des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, tan brutalment com ho havia fet un any enrere el general Espartero.
Els fets
El dia 1 de setembre de 1843 es produeix la insurrecció a Barcelona, els Cossos Francs (la Milícia), controlen la ciutat i es constitueix una Junta Revolucionària que desafia obertament al govern. De fet, el govern havia incomplert la Constitució en dissoldre el Senat i els barcelonins pretenien que els acords arribessin a través de la Junta Central que el govern havia dissolt o buidat de tota capacitat executiva. L’acord era impossible.
La Junta acceptava la Constitució i la Monarquia, però reivindicava la independència en el sentit que es constituïa en govern paral·lel fins que no es convoqués la Junta Central, peça clau de les seves reivindicacions; representava, doncs, una ruptura jurídica amb el govern i no acceptava ni el poder civil ni el militar vigent en aquell moment. Així, doncs, defensava una administració paral·lela, la Diputació en la qual s’integrava gran part de l’Ajuntament de Barcelona (excepte alguns membres que fugen de la ciutat) i la Junta Revolucionària. Es tracta d’una revolució, perquè tenia un programa polític ben definit i per la brutal repressió de què va ser objecte per part del govern, teòricament liberal, de Madrid.
El nou poder desenvolupa un programa a favor de les classes populars; en la ciutat assetjada es controla el mercat negre, l’ordre als carrers, es dona protecció a les vídues i als orfes, s’ocupen edificis buits per la marxa de molta gent, és a dir, no hi ha caos, ja que la Junta controla o intenta controlar la nova situació.
La Junta Revolucionària aplegava sectors progressistes, republicans i populars i tingué un fort component federalista i democràtic. De l’exterior de la ciutat, aprofitant bretxes de la muralla, hi entrà un batalló de voluntaris que s’afegí a la rebel·lió. Per contra, aquest primer dia, gent disconforme amb els insurrectes, les elits, abandonen la ciutat; son els que escriuen les cròniques, les bases de les fonts històriques que ens han arribat. Ho fan des de fora de la ciutat estant!
El setge, el bombardeig i la repressió
Les tropes de l’exèrcit assetjaren Barcelona per terra i per mar, des de Gràcia, Montjuïc, la Ciutadella, la Barceloneta… i procediren a un continu i sagnat bombardeig diari durant tres mesos. A Sant Andreu de Palomar tingué lloc una batalla important i una bomba queda enclastada a una casa a la cantonada de l’actual carrer Sòcrates amb el carrer Gran, que encara es pot veure. El baluard de Migdia quedarà completament destruït i els resistents l’anomenaran a partir del moment Baluard dels Màrtirs Il·lustres. La resistència durarà fins a mitjans d’octubre; en aquest moments començaran les negociacions de la capitulació, però hi haurà sectors de les Milícies que no acceptaran els termes de la rendició i al crit, Revolució o mort!, s’hi oposaran.
Malgrat tot, al novembre de 1843, s’acabà capitulant, tot i que els termes del “Convenio para la rendición de Barcelona” no s’acompliran, ja que contemplava que els membres de la Junta poguessin marxar lliurement amb passaports, que hi hauria clemència per a tothom i que la Milícia conservaria les armes i no es dissoldria, però el que hi va haver van ser execucions, depuracions, deportacions i empresonaments, estat de setge i fi de la llibertat de premsa i sindical.
Conclusions
Durant els fets, a la ciutat hi hagué milícies de tota mena, incloent-hi populars amb una vestimenta semblant als dels sans-culotte de la revolució francesa, per la qual cosa en el discurs històric ha calat que el populatxo va ser el protagonista, per referir-se a la revolta, però no va ser així, ja que els burgesos també hi van participar, fins i tot en la direcció, si atenem a la iconografia dels fets que ens ha arribat.
Els fets de 1843 a Barcelona, coneguts amb el nom de la Jamància, representà el primer aixecament nítidament popular contra l’estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió de Barcelona al govern espanyol i la fi d’una oposició organitzada a la centralització de les decisions polítiques endegada pel Partit Liberal Moderat. De fet, el nom de Partit Moderat era un eufemisme, ja que aplegava als sectors més conservadors partidaris a ultrança del statu quo perquè afavoria claríssimament els seus privilegis. Aquí també podríem trobar un altre patró que es repeteix. Ara, els partidaris de l’statuo quo actual s’apleguen sota el paraigües constitucional del 1978. Fins i tot La Legión española defensa aquesta Constitució!
Per als polítics espanyols era més fàcil de controlar l’ordre públic en un país rústico y agrario que no pas a un d’industrialitzat i urbà. A partir d’aquí, posaran tota mena d’entrebancs a les inversions industrials i, en canvi, promouran les especulatives, com per exemple procurant que l’interès del Deute públic fos sempre més alt que no la inversió a la industria.
És clar que quan la lluita es va anar radicalitzant a Barcelona i en altres indrets de Catalunya, es va acabar produint la deserció de la burgesia. La por al canvi farà que, fins i tot, Aribau dediqui uns versos a Joan Prim tot exaltant la seva brutal repressió contra els obrers barcelonins:
“Carat, quina feina feres
d’aquells tontos maleïts que volen moure bronquina
quan volen estar tranquils! (…)”
La marxa enrere dels estaments conservadors té un preu: la seva subordinació política. Això traduït volia dir resignar-se a un model econòmic i social tronat i antiquat. Dit d’una altra manera, la manca d’una nació espanyola articulada impedeix que hi hagi una política econòmica espanyola, com a marc per al progrés de la industrialització. Aleshores la burgesia catalana haurà de buscar sovint el suport dels seus propis treballadors per tal de pressionar el govern de Madrid i això donarà lloc a una política esquizofrènica: els obligarà a ser empresaris espanyols i polítics catalans. Però, quan les coses es compliquen, segons el seu parer, busquen l’aixopluc de Madrid i la força de l’exèrcit espanyol. És un patró que s’anirà repetint i per aquesta raó és absurd i mancat de qualsevol base històrica real la suposada temptació separatista d’aquesta burgesia.