La Jamància (I)
26 Oct 2024
El terme Jamància, sembla que prové del terme caló –idioma gitano català- jamar (‘menjar’), i probablement significaria ‘gana’, en relació amb el jornal, molt minso, que rebien els cossos armats que no eren de l’exèrcit. Històricament el nom de Jamància descriu la revolució de Barcelona (1843) contra el model liberal espanyol molt regressiu i centralista que s’estava imposant. El 1840 la guerra carlina, la primera, havia acabat amb la victòria dels liberals. Semblava que la situació podia estabilitzar-se, és a dir, que Espanya estava en condicions de deixar enrere l’Antic Règim i avançar cap un sistema constitucional, que fes progressar el país econòmicament tot reconeixent, encara que fos de manera lenta, els drets dels ciutadans. Però era només una aparença.
Els liberals, que havien guanyat la guerra, estaven profundament dividits entre els “moderats” –partidaris d’aliar-se amb les classes privilegiades anteriors– i els progressistes que volien introduir mesures de canvi radical, però amb fortes contradiccions, com anirem veient. Això tenia una base sociològica clara: els país estava des de tots els punts de vista molt endarrerit i la caiguda de l’Antic Règim i de l’absolutisme no s’havia acabat de pair.
Els èxits d’Espartero durant la primera Guerra Carlista (1833-1839) van convertir-lo en cap de l’exèrcit liberal i figura d’influència política creixent. Vençut l’absolutisme, restava per dirimir quin tipus de liberalisme s’imposaria (moderat-conservador, progressista o republicano-demòcrata). Aquesta situació va donar lloc a una època extremadament convulsa amb l’epicentre a Catalunya. Les revoltes que es van produir a Barcelona entre 1840-1843 van ser un dels moments en els que aquesta pugna va agafar més intensitat. La raó és perfectament explicable perquè Catalunya, malgrat les incerteses, les travetes del govern de Madrid, avançava a tota màquina per la via de la industrialització. La societat catalana vol i té unes necessitats polítiques de llibertat que no es donen, en general, a la resta d’Espanya.
De fet, durant els tres anys que van de 1840 a 1843, l’espiral de violència política i repressió és un crescendo continu: un sector del liberalisme (i les classes populars) trenquen amb l’Estat a Barcelona i formen un estat paral·lel, casi federal i oposat al model unitari i centralista que s’està imposant a Madrid pels moderats i els progressistes més partidaris de la via constitucional.
L’alçament popular de 1842
En aquest context històric tan convuls convé repassar breument els fets de 1842 en els que es produeix el bombardeig de Barcelona, és a dir, d’un objectiu civil. El que ho va ordenar va ser el general –en teoria progressista– Espartero, al qual s’atribueix la frase “cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”….
Com van anar els fets? Sembla que les causes de la bullanga o alçament popular de 1842 van ser bàsicament tres:
1er El malestar provocat pel propòsit del general Espartero de concertar un tractat de lliure comerç amb Anglaterra, que volia dir la introducció de productes manufacturats anglesos, més barats, ja que feia més temps que la industrialització hi havia començat. Això implicava la ruïna de les fàbriques tèxtils catalanes amb la consegüent misèria de la classe obrera.
2on Irritació general perquè el govern de Madrid volia reintroduir el sistema de “quintes” per al reclutament de l’exèrcit, que havia deixat d’existir a Catalunya durant el segle XVIII, a causa d’una revolta.
3er Indignació per la possibilitat que s’imposés als barcelonins una contribució extraordinària per reedificar un tros enderrocat de la Ciutadella. L’enderroc d’aquesta part de l’odiada fortalesa, signe d’opressió i d’infàmia, havia estat acordat per la Junta de Vigilància, organisme creat el 1840.
El malestar era latent i es veia venir que la tempesta era a punt d’esclatar. Quines eren les forces polítiques i de xoc que podien donar suport a la revolta? Hi havia els moderats, els progressistes i els republicans que tot just treien el nas. Els moderats, que en aquell moment eren a l’oposició, eren un partit d’ordre i d’estabilitat social a Catalunya, sense que se’ls pogués titllar de reaccionaris ni de servils com molts dels seus correligionaris a altres llocs de la Península. Eren gent benestant o d’alta posició o menestrals acomodats, els “madurs” com se’ls deia, que no es llençaven al carrer però ajudaven sempre que podien.
Els progressistes, amb fortes arrels a la ciutat, havien estat els més decidits partidaris d’Espartero, fins al fanatisme, i havien estat els liberals progressistes barcelonins els que més havien contribuït a donar el poder al progressisme espanyol. Però, l’any 1842, els progressistes de Barcelona estaven molt decebuts de la trajectòria del govern progressista a Madrid i arran d’això estaven dividits en diverses faccions, però anaven junts a l’hora d’anar contra la política del govern. D’altra banda, el partit republicà, de nova formació, tenia l’audàcia, l’entusiasme i la impetuositat inherents a la joventut. El seu líder era Abdó Terrades, empordanès benestant i intel·ligent, d’arrelades conviccions.
En la bullanga de 1842 els revolucionaris no podien comptar amb l’exercit, però sí amb la Milícia Nacional, força ciutadana autònoma creada per a la defensa de les institucions polítiques establertes, o sigui les constitucionals, de caire liberal.
Cal recordar el paper de les autoritats civils i militars com a delegació del poder central. És sorprenent la seva estultícia i inèpcia en afrontar els esdeveniments i la seva falta absoluta de comprensió de la manera de fer i sentir d’una ciutat tan populosa i de vida complexa com era Barcelona. Cal afegir-hi que eren del tot negats per entendre el caràcter dels seus habitants, dotats d’una sensibilitat extremada i que conjugaven la dignitat amb l’amor propi. La seva intervenció en els fets va resultar nefasta i amb la seva actuació obtusa van contribuir al desastre.
Els fets
Aquest malestar va esclatar el 13 de novembre de 1842. Aquell dia, com era habitual, molts d’obrers havien sortit a beure fora de les muralles de Barcelona. Aquest botellot de l’època tenia la seva explicació: l’alcohol era un producte que pagava impostos per entrar a la ciutat. Per això, el vi que es venia fora de les muralles era més barat que a les tavernes de la ciutat. Al vespre, una trentena de bevedors va intentar entrar pel portal de l’Àngel amb porrons carregats de vi, sense pagar el dret de portes. Davant la negativa dels guardians, el grup va llançar pedres als soldats, que van respondre amb les baionetes.
Arran d’aquest fet, l’ambient es va anar caldejant a tota la ciutat. Membres armats de la milícia es va anar concentrant a la plaça Sant Jaume. Com a resposta, els soldats van carregar contra la multitud concentrada. Es van realitzar algunes detencions i es van empresonar els redactors de ‘El Republicano’, un diari al qual s’acusava d’haver incitat els rebomboris.
L’endemà al matí, totes les campanes de la ciutat van tocar a sometent. Es va organitzar una junta revolucionària, que tenia per objectiu la caiguda del regent Espartero. A Madrid, el govern va proclamar l’Estat de Guerra. Segons explica Ferdinand de Lesseps, aleshores cònsol francès, entre els barcelonins va començar a circular el rumor que l’exèrcit estava disposat a destruir tota la ciutat. Això va fer que tota la població s’impliqués en la defensa de Barcelona, tot llençant mobles i objectes des dels balcons.
El capità general de Catalunya, Antonio Van Halen, va treure la cavalleria per sufocar la revolta. Però els carrers estrets i laberíntics de la Barcelona antiga, plens de barricades aixecades per la milícia nacional, es van convertir en una trampa. Des de les finestres de les cases els barcelonins llançaven pedres, càntirs i fins i tot, mobles, contra la tropa. L’historiador Josep Coroleu ho explicaria al llibre Memorias de un menestral:
“En la calle del Conde del Asalto dio la caballería del ejército una carga, y en el acto la hostilizaron desde todas las casas, con un diluvio de balazos y pedradas, que la obligó a retirarse.El general Zurbano mandaba entrar a saco en la calle Platería, pero el vecindario, lejos de amilanarse, echó desde los balcones todo cuanto tenía a mano. Como la calle es angosta y la tropa iba apretada, no había piedra, ni bala, ni mueble que no hiciese blanco. Al mismo Zurbano le mataron el caballo que montaba, con una cómoda que le arrojaron desde un piso alto. En el Call, hasta las mujeres tomaron parte en la resistencia, arrojando agua hirviendo desde las ventanes”
L’exèrcit va partir més de 200 baixes i es va veure obligat a retirar-se a Montjuïc. Davant d’aquesta situació, el general Espartero va sortir a correcuita des de Madrid cap a Catalunya. Segons la llegenda, seria aleshores quan va dir que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Si bé la frase no està documentada, la realitat és que Barcelona fou efectivament bombardejada.
A la resta d’Espanya la revolta no solament no fou seguida, sinó que va ser considerada una violenta expressió de “provincialisme” i titllada d’ “egoisme dels catalans” en defensa d’una industria que perjudica, deien, els interessos, bàsicament agrícoles, dels altres espanyols. Un argument utilitzat amb èxit pels governs del segle XIX, XX i XXI…
Bombardeig de Barcelona i repressió
El 3 de desembre de 1842, començava el bombardeig des del castell de Montjuïc. Al llarg del dia es van llençar més d’un miler de projectils sobre la ciutat. L’atac va ser totalment indiscriminat. Van ser bombardejats fins i tot els hospitals, com el de la Santa Creu. Prop de 500 edificis van rebre l’impacte de les bombes i molts es van ensorrar. El Saló de Cent de l’Ajuntament, una magnífica obra gòtica, va quedar destruït pel foc, després de rebre l’impacte dels projectils incendiaris, les anomenades “bombes vermelles”.
Van Halen, seguint les ordres d’Espartero, va rebutjar tots els intents de negociació dels revolucionaris. Finalment, després de gairebé dotze hores sota les bombes, la ciutat es va rendir. La repressió fou dura. Més de 200 rebels van ser empresonats i una vintena de líders revolucionaris van ser executats. El general Espartero, com a càstig exemplar, va imposar a Barcelona el pagament de dotze milions de rals, en concepte d’indemnització a les vídues dels soldats morts. Una contribució que haurien de pagar entre tots els barcelonins. Malgrat la derrota, la ciutat no es va rendir tan fàcilment. Aprofitant la foscor de la nit, un grup de rebels es va dedicar a esborrar els noms dels carrers i els números de totes les cases de la ciutat. L’endemà, quan els soldats van anar a cobrar la multa casa per casa, els va resultar impossible orientar-se. La sanció econòmica imposada per Espartero mai arribaria a cobrar-se.
El bombardeig de Barcelona, que va commoure Europa, i la brutal repressió que va haver-hi a continuació van propiciar i, en gran part, expliquen els fets revolucionaris que van tenir lloc a la ciutat al cap de uns quants mesos, coneguts amb el nom de la Jamància. Aquesta no serà solament una insurrecció sinó més aviat una revolució, perquè tenia uns objectius polítics perfectament definits.