La invasió d’Amèrica (i 2)

15 Feb 2025

Quan els cronistes de les Índies parlen de terror, crueltat i violència extrema durant la invasió i conquesta d’Amèrica hem de saber amb claredat a quins actes es refereixen. Antonio Espino, l’historiador al que ja ens vam referir en l’anterior article, ho explica amb tota mena de detalls en el seu últim llibre La invasión de América. És un llibre de lectura fàcil, però de difícil digestió.

Cal partir del fet que les Índies van ser envaïdes i conquerides no per un exèrcit reial, sinó per bandes organitzades amb mentalitat medieval, formades per voluntaris armats i reclutades per empreses militars independents. L’aplicació del terror a gran escala va ser directament proporcional a la quantitat de persones que calia dominar en un territori concret i a les expectatives d’obtenció d’or i d’altres riqueses per part dels invasors.

Hi ha una diferència, que cal remarcar, entre la colonització hispànica i l’anglesa –la que va ocupar els territoris de la costa atlàntica dels actuals EE.UU–: els hispans anaven bàsicament a enriquir-se a qualsevol preu amb una audàcia increïble, mentre que els anglosaxons anaven a fer-se un futur amb mentalitat de treballar, tot fugint, la majoria, de persecucions religioses i polítiques. Això, evidentment no els eximeix de les matances i aniquilació de la població indígena. De cap manera, però, l’objectiu era molt diferent.

El professor Espino dedica el primer capítol del seu llibre a la conquesta de les illes Canàries per part de Castella, que es una mica anterior a l’americana. S’hi descriuen tots els excessos que després van reaparèixer a les Índies: “el colgar y empalar a la víctima , els descuartizarla, el cortarle las manos y los pies, haciendo luego córrer al mutilado, el ahogar a los infelices prisioneros y esclavitzar a las poblaciones indígenas”. Sembla que les guerres intestines entre els cristians hispànics a l’Edat Mitjana, les creuades contra els moros, van ser clarament guerres de despojo i l’escola en la que es van formar molts dels conqueridors d’Amèrica.

Armes i tàctiques

Pel que fa a les armes i a les tàctiques utilitzades pels europeus, en aquest cas els castellans, clarament estaven més ben equipats tecnològicament que els mesoamericans o els inques i a una distància abismal de la resta d’amerindis. El primer element de superioritat militar era el cavall, desconegut a Amèrica, i que causava un espant terrible als indis. Les tribus indígenes sucumbien una darrera altra a l’ofensiva dels cavalls. Ara bé, Espino és de l’opinió que la guerra per als hispans va ser molt difícil de guanyar, ja que no disposaven d’una cavalleria de tipus europea – nombrosa, ben equipada i en perfecta formació–, i d’aquí la necessitat de recórrer a pràctiques aterridores i brutals, sense oblidar mai la necessitat imperiosa de reclutar indis aliats. Aquest reclutament va ser una eina imprescindible. Saber aprofitar per als seus objectius les rivalitats internes segurament va ser l’element decisiu per a poder dominar poblacions molt i molt més nombroses. La possessió d’armes de foc va ser naturalment un factor important, però no decisiu. En realitat, conclou Antonio Espino, el més important i decisiu de la conquesta va ser l’ajut dels propis aborígens, a més de la voluntat hispana per conquerir i no tant la seva superioritat tecnològica.

Cal no subestimar la utilització molt freqüent de gossos de presa per tal que devoressin i esquarteressin l’indi. Eren races de gossos criades per a quest fi, que rebia el nom d’aperreamiento. És a dir, les matances i actes esgarrifosos van acabar sent més sistemàtics del que s’ha reconegut, per la seva funció aterradora i paralitzant d’un enemic tan nombrós.

D’altra banda, l’arma que causava una més gran desmoralització a les tropes hispanes va ser la fletxa enverinada que resultava mortal encara que la ferida fos molt lleu. Psicològicament aterria les tropes castellanes. Ara bé, cal tenir present que en les empreses americanes era molt important comptar amb una bona provisió d’armes, municiones i sobretot eines, molt difícils de ser substituïdes per noves en el continent americà.

Soldats i artesans conqueridors

Aquests homes eren també expedicionaris, pobladors, que creien portar la bandera de Déu i, sobretot, molt individualistes. Sovint s’oblida que aquests mateixos soldats construïen vaixells per travessar rius desconeguts, forjaven metalls i utilitzaven i treballaven fustes del tot noves per a ells i, a sobre, s’havien de pagar les despeses. La Corona els feia un contracte sobre les condicions dels guanys futurs i no els avançava ni un duro, però els donava legitimitat i una certa seguretat jurídica (les famoses Capitulacions). Eren, de fet, micro-exèrcits provinents del món artesanal i popular ibèric, en que l’aspecte d’artesans ha estat totalment oblidat i substituït pel de soldat.

Per un altre costat, eren emigrants. I en tot èxode hi ha un vot en contra del país que s’abandona i una decepció. Aleshores, de què fugien aquells homes, la majoria mozos? El panorama general de la vida a la Península explica la fugida dels més joves i atrevits. A dalt de la piràmide social, els Grandes de España, que no tenien cap interès per l’aventura indiana. A sota, els hidalgos y caballeros, empobrits pel creixent encariment de la vida; el tema de la magnífica miseria dels famèlics hidalgos és constant en tota la literatura del Siglo de Oro. A continuació la classe mitja –comerciants i professions liberals– pocs i de vida molt i molt mediocre. Quedava el poble, uns 6 milions dels qual 4 eren població activa, que patien una pressió fiscal enorme per part de la Corona i, a més eren espremuts pels senyors, ja fossin laics o eclesiàstics. La pobresa es va tornar, llavors, proverbial a la “Meseta”. En resum, uns senyors altaneros i el pobrerio variat. Per a l’ascens social quedaven vies estretíssimes, el clergat –que es va doblar entre 1550 i 1650– , los Tercios, i com a últim recurs embarcar-se cap a les Índies. L’estretor econòmica, la intolerància política empenyeren a un nombre incalculable de peninsulars cap a l’exili durant molt de temps.

Ara bé, la posteritat ha reconegut en aquells homes un coratge excepcional i una gran duresa. Molts morien de fatigues o de febres, entre moltes altres causes , però tenien la consciència de la seva superioritat tècnica, l’orgull davant un adversari considerat inferior i el convenciment de la protecció de la providència divina. Però per a ells, per tal que hi hagués Conquista calia dominar un regne ben organitzat, uns indis que ells consideressin com a senyors feudals, i no només unes tribus disseminades com al Carib. Per aquesta raó, Cortés va ser considerat el primer conquistador a Mèxic, i Pizarro el segon a Perú.

Les fonts històriques

Les fonts d’informació històriques de tipus primari, és a dir, de l’època, de les quals el professor Espino obté tots els detalls de com va anar realment l’ocupació del territori americà per part dels castellans, es basen en un recull exhaustiu i increïble de tota mena de testimonis i cronistes de l’època; tant dels que justificaven la presència hispana a les Índies, per a l’expansió de la fe catòlica i els guanys econòmics, militars i de prestigi de la Corona, com d’aquells altres que estaven absolutament escandalitzats, perquè els conqueridors i més tard els colonitzadors justificaven les seves atrocitats per a poder difondre la fe cristiana. És cert que hi ha va haver grans debats a Castella, com el de Valladolid el 1550-51 i es van aprovar lleis, com las Leyes Nuevas del 1542, que van intentat frenar els terribles excessos que es produïen a les Índies, però sense cap mena d’èxit. Res no va canviar.

La utilització, conscient i programada, del terror, de la violència extrema i de la crueltat per imperatiu militar a la conquesta hispana de les Índies és un fet indiscutible, però que pràcticament mai ha estat reconegut. La necessitat de dominar unes poblacions autòctones molt diverses en demografia i potencial bèl·lic, era una experiència molt semblant a l’expansionista del món romà. S’hi van utilitzar unes pràctiques aterradores que ja havien estat practicades per la majoria d’imperis anteriors i que els hispans ja havien assajat en la conquesta de Canàries: una d’elles va ser l’amputació de la mà dreta o de totes dues i sovint els nas. S’ha comprovat que aquesta pràctica es va utilitzar des del Carib fins a Xile. Hi ha quantitat de documents de l’època que descriuen amb tot luxe de detalls esgarrifosos tota mena d’horrors, que per qüestió d’espai no poden transcriure, però que sí que ho fa A. Espino en el llibre citat. L’autor dedica un capítol per a cada pràctica bestial, proporcionant en cada cas tots els testimonis que ho avalen: més enllà de massacres de nens i nenes de 3 a 9 anys com a represàlia per la mort d’alguns encomenderos, també explica les execucions a la foguera, l’aperreamiento que ja hem descrit, el empalamiento, l’ús de la forca…

Antonio Espino conclou el seu llibre, assenyalant que moltes ètnies americanes es van equivocar d’aliats, però d’això només se’n van adonar a la llarga. Quan van prendre la decisió d’ajudar a l’invasor hispà els va semblar que era la millor opció. Segons l’historiador, els horrors que van venir a continuació només són responsabilitat de la Monarquia Hispànica. I el pitjor és que tot això no ha estat ni és reconegut i fa pensar que Auschwitz té molts antecedents en la història.

Ara bé, Borrell, l’exdirigent europeu i actual president del Cidob (Barcelona Centre for International Affairs), ha constatat recentment en una intervenció a la Universidad Pontificia Comillas de Madrid que en l’actualitat “la història és un producte d’importació per a Europa” a diferència del que passava “fa 500 anys” quan “la història avançava amb les quilles dels nostres vaixells, la punta de les nostres espases i les creus dels nostres missioners”.