La guerra del Francès, la Catalunya napoleònica i l’hiperabsolutisme de Ferran VII (1808-1823)
08 Jun 2024
El nacionalisme espanyol del segle XIX va convertir la guerra del Francès, coneguda per la historiografia espanyola com a Guerra de la Independencia (1808-12) en la pedra de toc de l’Espanya contemporània, perquè allò de la Reconquista, Don Pelayo… quedava una mica lluny.
A Espanya és una època extremadament convulsa que farà que la barreja entre la fi de l’Antic Règim i una guerra d’ocupació estrangera obri una escletxa entre els partidaris de mantenir l’antic ordre i els que proposen uns canvis que tenen molt a veure amb les derivades de la Revolució Francesa, el que es denomina el liberalisme polític. Malauradament, aquests divisió no s’ha tancat encara.
El segle XIX també va ser un període convuls a Catalunya, marcat per la violència; malgrat això, es pot parlar d’un país normal en el seu context, ja que el procés d’industrialització i urbanització hi anava avançant. Un desenvolupament que la història movia a batzegades fent passes endavant i endarrere; no hi havia, ni aleshores ni ara, una via de progrés dirigida.
Cal recordar que el final de segle XVIII Catalunya estarà marcada per una sèrie de guerres contra la França revolucionària (1793 -1795) i una nova guerra contra Anglaterra que portarà a la suspensió definitiva del comerç colonial i a una important crisi econòmica (1804).
La guerra del francès: ocupació i juntisme
Jordi Roca Vernet historiador i professor a la UB ha dirigit recentment –primavera del 2024– un curs sobre la conflictivitat del segle XIX. Explica que mentre tenia lloc la guerra contra Anglaterra, Napoleó va ordenar l’ocupació militar d’Espanya (1807) camuflada en una aparent col·laboració hispano-francesa. Napoleó estava convençut que l’Espanya de principis del segle XIX , governada per una dinastia inepta, era un enemic sense importància i que es podia dominar sense gaire esforç. Així les tropes napoleòniques van arribar a Barcelona el febrer de 1808; la ciutat serà ocupada sense violència, però el conflicte esclatarà el maig d’aquell mateix any quan el buit de poder creat per la invasió dona lloc a Catalunya a una revolta social que s’enfronta a les autoritats monàrquiques i les elits locals: es produiran assassinats a Manresa, Tortosa, Olot i es destruiran una gran quantitat d’arxius i els títols de propietat. Aquesta revolta és prèvia a la guerra pròpiament dita i passa en molts llocs de l’Estat.
L’impacte social a tota Espanya serà molt gran i donarà lloc de manera lenta i progressiva a una revolució social i a un aixecament popular contra els ocupants. Amb l’esfondrament de les estructures borbòniques i una sobirania que retorna al poble, apareixen Juntes locals, a vegades de forma precària, que s’aniran organitzant per les antigues províncies i acabaran constituint una Junta Suprema Central. No parlarem, malgrat la seva transcendència en aquesta època, de les Corts de Cadis i de la Constitució de 1812, per qüestions obvies d’espai i perquè és un tema que hem tractat abastament en altres articles.
Aquestes Juntes locals suposen una nova forma de poder constituït de baix a dalt en mans de les elits locals i que amplien molt el marc de participació. Utilitzen una nova forma de llenguatge i s’estenen arreu on l’exèrcit napoleònic no hi arribava; aquest juntisme serà la clau de volta de totes les revoltes i revolucions al llarg de bona part del segle XIX fins el Sexenni Democràtic (1868 – 1874).
Cal reconèixer que la Catalunya napoleònica ha rebut més atenció, per part dels historiadors, de la que li correspondria per la irrellevància dels canvis que, de fet, van durar molt poc temps. To i així, però, cal recalcar que Catalunya va ser l’única zona annexionada a l’Imperi i administrada en forma de departaments com a la resta de França; el del Ter amb capital a Girona; el del Segre amb capital a Puigcerdà; el de Montserrat amb capital a Barcelona, i el de Boques de l’Ebre amb capital a Lleida. Així doncs, la Barcelona ocupada (1808 -1814), esdevé la segona ciutat de l’Imperi napoleònic per nombre d’habitants, una ciutat amb un bon dinamisme econòmic i industrial. L’administració francesa del mariscal Augereau (1757 – 1816) durà a terme una política catalanitzadora, tot pensant que atansant-se a la realitat del territori, seria més fàcil el control polític. Alguns hi col·laboraren, els afrancesats, com el cas de Tomàs Puig (1771 – 1835), avantpassat del conseller en l’exili Lluís Puig que n’ha fet un estudi. Tomàs Puig va ajudar amb entusiasme Augereau en la seva política, partint de la base de l’extrema modernitat que representava en aquella època l’Imperi napoleònic. De tota manera, la conflictivitat històrica gairebé constant entre França i Catalunya des del segle XVI, – hi havia contra els francesos una ràbia sorda i un odi viu a causa de les seves seculars malvestats- va fer que molts pocs catalans hi col·laboressin. Malgrat tot, en el nostre país hi hagué més afrancesats que a la resta de l’Estat, a la qual cosa hi contribuí el fet d’una molt llarga ocupació.
La guerra: els setges i les partides
L’ocupació del territori de Catalunya fou complicada i costosa per a les tropes imperials. Excepte Barcelona, ocupada sense lluita, les principals ciutats patiren setges més o menys llargs i sagnants com els de Girona (1809), –a casa meva hi ha encara la memòria viva d’una avantpassada, heroica defensora de la ciutat, Raimunda Nouvilas de Pagès, membre del batalló de dones Santa Bàrbara–, el de Lleida i el de Tortosa (1810) o el de Tarragona (1811). Aquesta ciutat, tot i que el seu setge és menys conegut que el de Girona, va patir la brutalitat dels conqueridors, que es van venjar de la resistència amb més de 5.000 assassinats, violacions, destruccions i robatoris. Tot això contribuí a una idea de martiri de la població, que va ser aprofitat per part de l’Església per a mobilitzar la població contra l’ocupant. Però la capacitat d’adaptació del clergat va ser molt gran i, a la Barcelona ocupada, contemporitzarà i farà la viu-viu amb els francesos, tot i que el seu discurs posterior serà molt diferent a la realitat col·laboradora. La guerra servirà a l’Església per empoderar-se davant del poble després de segles de decadència continuada i defensarà un determinat model de vida i societat.
En els primers moments de la guerra, els francesos intenten controlar les ciutats del país movent tropes amunt i avall. En alguns casos seran sorpresos per la reacció catalana com és el cas de la columna francesa que, sortint de Barcelona el juny de 1808 en direcció Manresa i Igualada, va ser derrotada en una emboscada de tropes regulars i dels sometents d’aquelles ciutats. D’aquí sortirà el mite del timbaler del Bruc que s’utilitzarà posteriorment en la construcció del nacionalisme espanyol i també després en el catalanisme. En general, els enfrontaments militars clàssics entre exèrcits eren desfavorables a les tropes espanyoles, per la qual cosa els espanyols de les zones ocupades utilitzen com a mètode de lluita la guerra de guerrilles, com a única manera de desgastar i destorbar l’esforç de guerra del Francès. Com a conseqüència, el domini francès no passarà de les ciutats, quedant el camp sota el control de les partides guerrilleres.
Restauració de Ferran VII: el rei amb més poder de la història
Després de la desfeta napoleònica (març de 1814) el rei, Ferran VII, torna a Espanya. Se li demana que juri la Constitució, però ell retarda la signatura tot viatjant per les “ciutats màrtirs” i deixant-se estimar per la gent. Amb això i el suport de 69 diputats a Corts, que signen l’anomenat “Manifest dels Perses”, el monarca fa un cop d’estat que restaura l’absolutisme. Entre 1814 i 1820 serà el monarca amb més poder d’Europa, ja que totes les estructures de poder intermedi han desaparegut i la submissió de l’Església és total. Però pel seu brutal i ranci absolutisme, –com el va retratar Goya, “no era de grandes luces”–, serà vist a Europa, malgrat la Restauració, com un personatge estrambòtic, una mica com ara, vaja… Malgrat tot, hi haurà resistències contra aquest violent absolutisme per part de civils i sobretot de l’exèrcit, que jugarà a fer política més aviat liberal amb l’aparició dels Pronunciamientos que actuaran de desencadenants de les ànsies revolucionàries. El primer pronunciamiento –intent de cop d’Estat– amb l’objectiu de restaurar la Constitució fou promogut pel general Lacy (1817). L’acció fracassa i Lacy serà detingut per l’aleshores Capità General de Catalunya Castaños (1758 – 1852), l’heroi de Bailén. Processat i condemnat a mort, se l’embarcà cap a Mallorca davant la por d’una insurrecció popular. Allà serà afusellat tot convertint-se en un màrtir de la causa liberal.
Moviments revolucionaris de 1820
A Catalunya, sense tenir en compte l’episodi tremendament disruptiu que va significar el 1714 és molt difícil interpretar correctament els fets. Per exemple, segons Jordi Roca Vernet hi ha moltes similituds entre la Barcelona de 1820 i el París de 1789. La desfeta de l’absolutisme, l’emergència del liberalisme polític i un incipient però clar procés d’industrialització convertiran la ciutat de Barcelona en una punta de llança del fenomen revolucionari. Una bona prova és l’assalt al Palau de la Inquisició el 10 de març de 1820. El Palau estava situat on avui dia hi ha el Museu Marès i a la seva façana, encara avui, s’hi pot veure l’antic escut de l’odiada, perversa i temuda Institució.
La revolució que a la nostra ciutat s’inicià a la Guerra del Francès continuarà a Espanya durant el Trienni Liberal ( 1820-23) on s’imposarà un llenguatge molt trencador i emmirallat amb el procés revolucionari francès: per exemple, el tinent coronel Riego ,que es va alçar contra l’absolutisme de Ferran VII el gener de 1820, apareix en els quadres amb postures pròpies de Napoleó o agafat a la Constitució o representat com un ciutadà a l’estil jacobí. Les trágalas (cançons que els liberals espanyols utilitzaven per a humiliar els absolutistes després del pronunciamiento de Riego) i altres cançons patriòtiques del moment contenien un fort missatge anticlerical, dirigit sobretot contra el clergat regular.
La premsa, opinió pública i símbols: la guerra de paper
El 1820 es publiquen set diaris a Barcelona; es convertiran en artefactes polítics de propaganda i simbologia. La Constitució de 1812 és a la base de la premsa i les commemoracions. Un exemple era el “Diario Constitucional político y mercantil de Barcelona” que com a capçalera superior indicava: “Constitución o muerte”. Els diaris actuaven com autèntics Catecismes de la Constitució espanyola. Es publiquen llibrets o pamflets que actuen en aquest sentit.
La sociabilitat política obre nous espais com ara les societats patriòtiques que es reuneixen a la Rambla, on ara hi ha el Liceu i que comptava amb 500 socis i entre 1.000 i 1.200 participants. Els cafès i els quarters de milicians eren també importants; molts ciutadans estaven integrats a la Milícia Nacional, un enquadrament alhora polític i relacionat amb l’ordre públic. La integració era fàcil i hi havia uns 4.000 milicians, més de la meitat joves d’entre 18 i 34 anys. Barcelona es convertirà en la ciutat del sud d’Europa amb més presència miliciana, clarament d’ideologia liberal. Una forma habitual de fer política era a través de les societats secretes (maçons, comuners, carbonaris) que no devien ser massa secretes ja que es publicitaven a la premsa i que actuaven com embrió dels futurs partits polítics.
La conquesta de l’espai públic fou molt important durant aquest període i nombroses places eren guarnides amb plaques al·lusives a la Constitució. Podem trobar, de forma borrosa pel pas dels anys, un article de la Constitució a una de les portes de la Catedral de Barcelona: “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles, y asimismo el ser justos y benéficos” (art 6º, cap. II). Per molts llocs, en places o carrers principals es poden trobar plaques o gravats que feien referència al fervor revolucionari del moment, o projectes urbanístics com una nova plaça. Per exemple, on ara hi ha la Plaça Reial que, amb el nom de plaça de la Constitució, s’havia d’obrir a banda i banda de la Rambla. Es formaren doncs, dues realitats que s’enfrontaren de manera violenta: l’Església col·laboradora amb l’absolutisme segons percepció dels liberals i en l’altra part els liberals anticlericals.