Repescant el passat | LA GUÀRDIA CIVIL : UN ESTAT DINTRE DE L’ESTAT
1594
post-template-default,single,single-post,postid-1594,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La Guàrdia Civil:
un Estat dins de l’Estat

La Guàrdia Civil, nom totalment inexacte, ja que és un Cos de l’Estat totalment militaritzat, torna a estar d’actualitat: de fet, des del 2017 amb la seva brutal actuació a Catalunya per a reprimir un acte democràtic i l’elaboració de atestats falsos i parcials per a incriminar penalment dirigents independentistes catalans, ja es va demostrar que era una Institució al servei del que s’anomena el Deep State, allò que en el franquisme se’n deia els poders fàctics. És a dir, els que controlen realment el poder a Espanya, més enllà del govern o el Parlament, els únics elegits democràticament.

De fet, els poders fàctics de l’època franquista eren l’Església, l’exèrcit, i els que controlaven les institucions econòmiques estatals. Ara, l’Església ha perdut molt poder –i el que perdrà–, l’exèrcit ha estat substituït per la judicatura –igualment amb mentalitat carca i més aviat feixista, però molt més presentable de cara a l’exterior– i l’economia està totalment controlada per l’Íbex 35 i els seus interessos.

Ara, alguns progres ho han descobert, quan la Guàrdia Civil ha estat l’instrument per atacar un govern, autoanomenat “el més progressista de la història”. Però, això no té res d’extraordinari, ja ho diu la dita “dime con quien te acuestas y te diré con quien te levantas”…

Escassa investigació històrica sobre la Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil ha estat i continua estant una de les institucions més importants, i una de les més polèmiques, en la història contemporània d’Espanya. Malgrat això, aquesta institució ha estat gairebé ignorada pels professionals de la història, pels sociòlegs i pels politòlegs, i, per tant, el seu impacte en la història espanyola és poc conegut, a voltes superficial i a voltes simplista, tot i el seu paper rellevant en la II República, la Guerra Civil i el règim franquista. A més, la majoria d’estudis seriosos sobre la Guàrdia Civil se centren en l època de la seva creació (1844-1874) i amb els seus vincles amb l’Exèrcit.

Així, pràcticament totes les informacions sobre la denominada Benemèrita a la xarxa fan referència a obres escrites per membres d’aquesta institució, ja siguin revistes o llibres monogràfics. Aquestes obres aporten molta informació sobre diferents aspectes -l’organització, l’educació i la preparació del personal, la varietat de serveis que presta-, però, en cap moment, aquestes publicacions no analitzen ni de passada les activitats polítiques i socials dintre de la Guàrdia Civil, ni mostren una perspectiva objectiva sobre l’actuació d’aquesta institució al llarg de la seva existència.

Origen històric

Des de la seva creació, l’any 1844, la Guàrdia Civil ha estat la principal força de la policia de l’Estat espanyol i un símbol de l’Estat central, sobretot en zones rurals, Aquest paper preeminent dintre de l’aparell policial ha fet que la seva lleialtat fos de primera importància per al govern en el poder, però també per a l’oposició.

A part de la producció històrica pròpia de la Guàrdia Civil, només tres llibres han estudiat a fons l’origen històric de la Guàrdia Civil ; el de Diego López Garrido, La Guardia Civil y los orígenes del Estado centralista (1983), i El aparato policial en España(1983)) i Orden público y militarismo en la España constitucional, 1812-1983 de Manuel Ballbé, ( 1985). De fet, López Garrido se centra en les tensions polítiques entorn de la creació de la Guàrdia Civil, en la lluita per l’hegemonia social entre l’oligarquia terratinent d’arrels absolutistes i la nova burgesia amb poder econòmic, gràcies a què aquesta última, amb la desamortització de bens eclesiàstics, va poder comprar finques esplèndides per quatre rals. De fet, la necessitat de controlar als camperols expulsats per la desamortització de les terres, que cultivaven des de generacions, és l’origen de la creació d’aquesta força policial. Les parelles de la Guàrdia Civil al sud agrari espanyol eren i van ser fins més enllà del franquisme especialment odiades pels camperols més humils.

Els grans terratinents volien que el nou “Cuerpo” estigués sota el comandament del Ministeri de la Guerra, i la nova burgesia, en canvi, sota el control del Ministeri de Governació, -denominat, ara, d’Interior-, és a dir, volien un cos policíac civil. Tot i que el primer decret de constitució de la Benemèrita fou el 26 de gener de 1844 i tenia caràcter estrictament civil, al cop de pocs mesos, arran del cop d’estat del general Narváez , va ser totalment militaritzat, encara que va conservar l’adjectiu de civil, que a més d’ambigu és del tot inexacte. El «contra-decret» de Narváez va significar la creixent infiltració de l’Exèrcit en els sectors de l’administració estatal normalment reservats per a les autoritats civils. En els anys posteriors, la Guardia Civil es va estendre per tot el territori arribant als racons més remots del país. Portava enganxat un concepte particular de l’Estat, tot convertint-se, a més, en un símbol del poder de l’estat-nació que pretenien construir els liberals.

No és d’estranyar que el que més preocupés tant a López Garrido com a Ballbé, -cal recordar que els seus llibres són dels anys 80 i el cop d’estat del 23F era encara molt present-, fos la naturalesa castrense de la Guàrdia Civil, que tots dos veien com un obstacle per la professionalització i democratització del “Cuerpo”. Van demostrar que aquest servia de vehicle de dominació militar sobre un Estat centralitzat construït per protegir els interessos d’una elit preliberal. Clarament va suposar una victòria per al sector més conservador del liberalisme espanyol, el moderantisme, que estava vinculat a l’antiga classe de terratinents i, per tant, influït per la mentalitat reaccionària i la tendència centralitzadora de l’Antic Règim. Això va marcar fortament la trajectòria posterior de la Institució fins avui dia, en què no hi hagut cap canvi significatiu.

La neutralitat política de la Guàrdia Civil

El fet que la Guardia Civil hagi servit a diferents règims -monarquia constitucional, dictadures militars i repúbliques democràtiques- així com a governs de diferents orientacions polítiques, ha portat a López Corral, principal historiador propi del “Cuerpo” i també a altres de la mateixa institució, a la conclusió que la Guàrdia Civil ha servit amb lleialtat a tots aquests règims i governs, sense importar-li la ideologia política d’aquells . La utilitat del servei prestat per la Guàrdia Civil, així com suposada obediència cega al poder legal constituït, segons López Corral , feia que els diferents grups polítics, un cop arribaven al govern, no qüestionessin mai la seva existència. Ara bé, aquesta idea de neutralitat política del Cos és força discutible. Si bé la majoria dels guàrdies civils hi creuen sincerament, convé assenyalar aquí la naturalesa defensiva d’aquest tipus de arguments. El fet de ser popularment associat -amb raó o sense-amb certs grups polítics i socials i amb l’Exèrcit , ha fet necessari aquest tipus de arguments durant la història de la Guàrdia Civil

L’autoimatge de la Guàrdia Civil i la història

Quant a l’autoimatge de la institució, el deure de servei al públic, entès d’una manera paternalista, és un element clau no només per a la identitat del guàrdia civil, sinó també sobre la seva creença de quina percepció té la societat sobre el seu paper en la vida del país. Mentre la majoria de representacions populars de la Guardia Civil reflectien els seus aspectes repressius, la imatge que el “Cuerpo” té de si mateix és la del «bon samarità», la de “captor” de criminals. És a dir, la Guàrdia Civil percep el seu paper en el manteniment de l’ordre públic, no com essencialment repressiu, sinó com un acte humanitari més al servei de la societat. Segons els guàrdies civils, la societat no podria existir sense orde, i això justifica la seva existència i trajectòria.

Cal tenir present que l’ortodòxia oficial dintre del “Cuerpo” encara accepta de manera implícita la legitimitat del cop d’estat de 1936. La majoria d’històries de la Guàrdia Civil argumenten que, com a defensors de la nació espanyola, era el seu deure rebel·lar-se contra un govern que, passant pel damunt dels immutables interessos de la pàtria, perseguia els seus interessos partidistes. D’aquesta manera, els guàrdies civils rebels son retratats com a patriotes espanyols que van arriscar les seves vides per a defensar a Déu i a Espanya de l’anarquia i de la barbàrie. És cert, que la majoria d’oficials superiors van restar fidels al govern legalment constituït, és a dir a la República, però en alguns casos van ser assassinats pels seus subordinats. Això va provocar un col·lapse total de la disciplina de la institució, base essencial del seu funcionament.

A partir d’aquí , és més fàcil entendre el paper de Tejero el 23F o, fins i tot, el paper repressiu de la Guàrdia Civil l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, i com els seus famosos atestats s’han convertit en el fil conductor de la incriminació judicial contra els polítics i líders socials catalans. Ara, el 2020,cal afegir-hi el descobriment que el tot poderós – i antic falangista- el tinent coronel cap del la Guàrdia Civil , Pérez de los Cobos, fabricava atestats plens de falsedats per incriminar un govern que no és , aparentment, de la seva corda.

Com a conclusió, la pregunta que es pot formular és la següent: el lema de la Guàrdia Civil “Todo por la Patria” cal interpretar-lo com una invitació/obligació a jugar-s’hi la vida, si cal, o bé és una afirmació pràctica que justifica que els fins estan per sobre dels mitjans?

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »