La fabricació de la identidad nacional francesa
26 Abr 2020
Segons Anne-Maria Thiesse (L’Avenç, gener 2020), especialista en història cultural francesa, tot va començar amb la Revolució Francesa, el 1789, quan a França hi havia l’opció de fer un estat federatiu o bé centralitzat. És sabut que va triomfar el jacobinisme, que es va convertir en el símbol d’un centralisme feroç, molt impositiu, per tant, molt poc democràtic.
La imposició del francès com a signe d’identitat
El francès com a llengua única es va imposar a les altres llengües del país, a finals del segle XIX, quan l’escola primària es va generalitzar i els pares, fins i tot els pagesos més pobres, van invertir en els seus fills: parlar francès era el mitjà per accedir al funcionariat. Aquesta tendència es va accentuar amb la Primera Guerra Mundial, moment que es va aprofitar per convèncer la societat que lluitava per defensar la identitat francesa, la versió de la qual tenia poc més d’un segle d’existència.
Ara bé, l’estat centralista francès per a reeixir finalment, a finals del segle XIX, va haver d’arribar a compromisos. Amb la Tercera República (1870-1940) es va consolidar un projecte polític que atorgava un paper important als moviments regionalistes –aquells que reconeixien la unitat de l’Estat, però amb diversitat cultural, simbòlica i representativa. Tanmateix, amb una condició: a l’escola tothom parlaria francès, és a dir, la llengua de l’escola seria el francès.
Aquest compromís va funcionar molt bé fins a finals del segle XX, quan les societats europees han estat sacsejades per canvis econòmics molt importants i en què l’Estat-nació, –aquest invent polític dels últims 200 o 300 anys– ha estat qüestionat per la globalització econòmica i financera i per noves formes de dominació que l’Estat-nació ja no controla, com les forces econòmiques i financeres globals.
La problemàtica de les denominades “llengües regionals” és molt diferent del cas d’Espanya. A partir de 1970 a França hi va haver un interès per aquestes llengües, des de l’esquerra en el marc de contestació a l’Estat central, fins i tot hi va haver un moviment que considerava que les regions perifèriques, econòmicament endarrerides i poc industrialitzades, havien estat colonitzades, com la Bretanya, l’Occitània, Còrsega… Ara bé, amb la desindustrialització aquestes zones del país en van sortir beneficiades, com el cas de Bretanya. Aquesta, que era considerada una regió molt pobra, a partir dels anys 80 va tenir un desenvolupament econòmic molt important. Ara, és la regió que té els nivells més alts d’èxit escolar i la que ofereix més resistència al vot pel Front Nacional.
Tanmateix , aquest debilitament de l’Estat-nació –aquesta mena de peixeres amb tots els peixos del mateix color–, enfront de la globalització s’ha traduït en una reafirmació molt forta del jacobinisme curiosament tant per part dels votants de partits de dreta com d’esquerra. Per tant, França és de nou en una fase molt jacobina, que és hostil al mateix temps a les cultures regionals, al comunitarisme –que és un model anglosaxó, que nosaltres anomenem “multiculturalisme”–, i també a la UE.
Identitat nacional francesa i immigració
Així, doncs, aquesta capacitat que ha tingut l’Estat francès de “fabricar” francesos ha tingut com a resultat la idea que la República francesa és única i indivisible i totalment uniforme, la qual cosa vol dir la uniformitat cultural absoluta i una escassa sensibilitat a la diversitat ètnica i cultural que caracteritza les societats d’avui. A partir de la campanya presidencial del 2007, a França s’associen identitat nacional i immigració, amb la idea de defensar aferrissadament una identitat nacional única, francesa, que no pot tolerar cap altra forma de diversitat cultural. És com una religió ortodoxa. Com comenta A. M. Thiesse, per entrar en aquesta mena de religió, cal abjurar de l’antiga cultura i adherir-se a una mena de monoteisme cultural francès. Però la gent no pot passar d’una cultura a una altra de cop i volta. Com a exemple, explica el cas dels espanyols que en emigrar a França van continuar sent espanyols, i a poc a poc van anar esdevenint francesos. És un procés, ben bé d’una generació. Ara, es vol, diu, que un immigrant en vint-i-quatre hores visqui, pensi, parli i mengi com un francès. S’ha tornat una veritable obsessió! És clar que, ara, tot és una mica més complicat, perquè les diferències no són únicament de nacionalitat, amb tota la càrrega cultural que això significa, sinó de cultures basades en religions molt diferents de les europees i en visions del món radicalment distintes. Això ho fa més complex, però alhora més ric. I de cap manera, impossible.
De fet, la creació de manera provocadora per part de Sarkozy, del ministeri d’Identitat i Immigració, el 2009, i d’un gran debat nacional a Internet sobre “què és ser francès?”, van produir un decantament cap el racisme, i avui dia l’expressió política a França és molt racista. Imaginem, per un moment, un debat a casa nostra sobre “què és ser català?”. Seria horrorós!
La qüestió de la nació
La paraula “nació” en l’Edat Mitjana volia remarcar simplement l’origen, el lloc de procedència i s’utilitzava per a reunir els estudiants, com per exemple, els de la Picardia, els del nord de Paris, etc. A partir del segle XVIII apareix progressivament en sentit modern, la idea d’una estructura política pensada contra l’Antic Règim, de manera que nació passa a ser una comunitat social que és l’única que té la legitimitat del poder, per contra de la voluntat divina o la d’un monarca. És una concepció totalment revolucionària que va en contra de la monarquia absoluta i de tots els principis de l’Antic Règim. Cal fixar-se que el concepte de nació és pensat com un principi universal, no es refereix a la nació francesa sinó a la nació en general. Deriva de la idea recollida en els Drets de l’Home que la llibertat individual és la pedra de toc del nou edifici. I, aleshores, si els individus són lliures, els pobles, que estan formats per individus, inexorablement també.
Però aquest suposat universalisme il·lustrat no va durar gaire. Ben aviat, apareixerà la necessitat de definir la nació més concretament, i en el conjunt d’Europa això es farà sobre la base de criteris culturals: la nació són els individus que viuen junts, que tenen una voluntat política comuna perquè tenen interessos comuns; la nació és com una gran família, és la metàfora recorrent. A manca d’un Déu, o de tenir el monopoli de la violència, s’invocarà la força de la història, l’arrelament al sòl, l’antiguitat. Viure junts voldrà dir tenir els mateixos avantpassats. I aleshores s’identificaran els avantpassats que són considerats com a fundadors. De fet, se’ls inventaran, en general. Se’ls seleccionarà i se’ls donarà unes virtuts que han de ser les de les generacions actuals. A més, es considerarà que a partir d’aquests avantpassats la nació té un patrimoni, i que la nació té l’obligació de transmetre aquest patrimoni. Aquest és el principi nacional. I durant el segle XIX es farà l’ingent treball de descriure aquest patrimoni i fer-lo conèixer a la població, és a dir, mostrar-li la seva herència col·lectiva: el seu territori, els seus valors, la seva literatura, la seva cultura, allò que cal estimar, protegir i transmetre. Per tant, les nacions són definides culturalment a través d’aquests elements comuns que fan que els individus tinguin interès a viure plegats.
És per això que en el marc nacional (a diferència de la monarquia que celebrava les victòries) se celebren les derrotes, perquè una derrota, amb el sacrifici dels que han mort per la pàtria, és molt més important com a fundació que una victòria efímera que permet conquerir un territori o un altre.
Això es produeix a tot Europa, tant a les nacions polítiques com a les que aspiren a ser-ho, encara que a les primeres amb molta més força ja que disposen del recursos dels diversos estats i de la legitimitat de la violència, ras i curt, de l’exèrcit, i de les forces d’ordre públic, etc…
El nacionalisme francès actual, el del segle XXI, viu encara en aquests paràmetres del segle XIX. Per aquesta raó, es mostra rígid, encarcarat, incapaç, per ara, d’evolucionar i mirar més el passat que el futur. No és l’únic, el seu deixeble més avantatjat encara que força més matusser, el nacionalisme espanyol, vol revestir un nacionalisme identitari amb un suposat constitucionalisme il·lustrat, que cada dia que passa es mostra més com les restes, fins fa poc, camuflades, d’un neofranquisme evident.