La dreta sociològica franquista
23 Set 2023
Feijóo i Fraga
Per tal de fer una anàlisi del Deep State espanyol és del tot necessari veure com es recluten les elits que en formen part. De nou, el llibre de Damià del Clot Anatomia del Deep State espanyol ens ha estat de gran utilitat.
D’aquest reclutament, que es basa sobretot en la lleialtat, se’n diu clientelisme polític. Té arrels en el segle XIX i es desenvolupa amb força després del desastre de 1898. Dues figures hi són bàsiques, el cacic i el patró, que protagonitzaran la manipulació de les lleis electorals (caciquisme) i el reclutament del personal de l’administració (clientelisme). Aquesta manera de funcionar no s’acabarà amb la Restauració (1876-1923) sinó que arriba fins els nostres dies. Un bon exemple és l’esperpèntic però revelador “cas Rubiales”. Ara bé, el pas pel franquisme ho va acabar de consolidar i perfeccionar. Dit d’una altra manera, el franquisme no va eliminar el sistema clientelar, sinó que el va transformar. Les xarxes d’influència local van persistir i els cacics van seguir tenint la protecció de la Guardia Civil. Però, a més, al voltant del Règim franquista, van sorgir una plaga d’arribistes, que volien sous, càrrecs i influència.
Ara bé, amb la Constitució de 1978 les famílies franquistes –empresaris, patrons, cacics, procuradors en Corts, jutges, militars i policies– se’n van adonar que, si volien sobreviure, s’havien d’aixoplugar en els nous partits polítics. Cal tenir present que el franquisme no va morir amb Franco.
L’espai que va de l’extrema dreta al centredreta democràtic no ha renunciat mai al seu passat, fins i tot l’ha blanquejat i mitificat. Els seus postulats polítics són, molt resumits, els següents: la idea d’Espanya com a nació i, per tant, com l’únic subjecte polític sobirà; l’àmbit territorial de l’exercici de la sobirania està recollit a la Constitució de 1978 i és intocable; l’oposició radical a la possibilitat de secessió pacífica i per via democràtica d’un territori sota el control espanyol que així ho expressi. Aquests postulats, compartits per partits, mitjans de comunicació, intel·lectuals i líders d’opinió i també per part d’una gran part de l’opinió pública, a la que durant anys i panys se l’ha matxacat amb la idea que això són els 10 manaments, per tant, sagrats i intocables in secula seculorum. Això sí, tots els que combreguen amb aquests postulats, ni ara ni mai han acceptat la denominació de nacionalistes.
En fer l’anàlisi de l’espai polític de la dreta nacionalista espanyola veurem com la extrema dreta, hereva del franquisme, que es troba en la gestació de l’actual dreta nacionalista,: ha actuat com un cacic, com les estructures piramidals dels càrtels colombians i mexicans. Per a sobreviure ha necessitat l’Estat – l’institucional i el profund– i no ha dubtat de servir-se de tot el que aquest li ha proporcionat: normes jurídiques, institucions polítiques i relacions de poder.
Comencem l’anàlisi:
Fuerza Nueva
Fuerza Nueva (FN) va fer una defensa radical del règim franquista i de la figura del dictador. Però dues circumstàncies van fer de FN un espai minoritari amb molta capacitat de mobilització, però nul·la incidència política. Primera, una anàlisi errada de la realitat política i dels canvis de la societat espanyola i, en segon lloc, la seva incapacitat per a plantejar un projecte polític de futur. Però, n’ha quedat un fort i persistent pòsit cultural, sense el qual és impossible entendre l’Estat profund espanyol.
UCD
La Unió de Centre Democràtic (UCD) va ser la formació que més bé va llegir la Transició. És l’exemple més clar d’aquella dita de Lampedusa “canviar-ho tot, per tal de no canviar res”. Adolfo Suárez, funcionari franquista, es va rodejar de d’antics ministres i alts càrrecs, com Alfonso Osorio i Rodolfo Martín Villa. És interessant saber que, quan la UCD va petar, aquests personatges van sentir la necessitat de justificar-se. Hi havia un afany per a desvincular-se del règim anterior i dels crims del franquisme que tots ells havien avalat. Van escriure memòries autojustificatives que volien demostrar la seva voluntat de girar full dels dies tenebrosos del franquisme i de recalcar que estaven al servei de l’Estat i de la Corona. Volien difuminar el seu passat dictatorial, repressor i autoritari. Van aconseguir-ho. Només així s’entén que els vicis del franquisme passessin, en tots les seus aspectes, al sistema democràtic. Aquesta és una de les cares, entre d’altres, que explica la tolerància de les elits polítiques amb l’existència de l’Estat profund.
AP. Aliança popular
Les dificultats que presenta actualment la dreta nacionalista espanyola per afrontar el debat territorial o per a defensar els drets i les llibertats fonamentals són fruit, entre altres raons, de la negativa de la dreta neofranquista a portar a terme una revisió crítica del passat, de la seva manifesta incapacitat per a condemnar el règim franquista.
Tot buscant en els orígens del principal partit de la dreta espanyol –el Partit Popular– queda clar que es tracta de l’única experiència conservadora europea d’un moviment, que pretén ser democràtic sense trencar amb els seu passat feixista. També ens permet endinsar-nos en una maquinària que fa de la corrupció un sistema d’alimentació de les elits sense que en cap moment hi hagi hagut ni un pel de penediment.
Aliança Popular va néixer l’octubre de 1976, propugnant la continuïtat del règim franquista- de la seva obra, dels seus ideals, dels seus valors, de les seves cultures (falangista, tradicionalista, nacionalcatòlica i tecnocràtica). La figura de Manuel Fraga era la que aglutinava totes les sensibilitats polítiques. Les formacions que representaven aquestes diverses opcions franquistes per surar necessitaven absolutament l’Estat. Per això, la reconversió natural d’AP va consistir en abandonar l’extrema dreta anticonstitucionalista, que havia caracteritzat el seu naixement, per a convertir-se en dreta extrema constitucionalista. A semblança d’altres partits europeus com l’italià MSI, i el francès FN eren i són partidaris d’una democràcia de baixa intensitat i no oculten la seva admiració per les experiències feixistes, encara que la seva pretensió no sigui restaurar-les ni projectar-les en el futur.
PP
El 1989 Aliança Popular passa a dir-se Partit Popular. A partir de l’arribada al poder de José Maria Aznar el 1996, comença un règim de capitalisme extractiu, de patrimonialització de la Constitució de 1978 i de l’Estat. Un període de confrontació ideològica amb els nacionalismes basc i català, caracteritzat per un llenguatge aspre, despectiu, de combat dialèctic i apel·lació constant al trencament o la balcanització de la nació espanyola. Cal recordar que els anys noranta hi ha la guerra a l’antiga Iugoslàvia.
Però, hi havia més. En nom de la Constitució, que pràcticament va esdevenir sacrosanta i intocable i del patriotisme constitucional, el PP va teixir una xarxa clientelar que no només comprenia les zones rurals, sinó que també s’estenia a grans ciutats com Madrid, València i Palma. La dreta havia decidit recuperar els anys perduts. La llei del sol 1998 va esdevenir un potent instrument urbanístic que va transformar l’Estat espanyol: molts es van convertir promotors immobiliaris, constructors i especuladors i les caixes d’estalvis i els bancs van ser menjadores que, a canvi de comissions ben lucratives, donaven crèdits per tirar endavant aquell despropòsit.
El PP es va transformar en el nou partit dels cacics espanyols del segle XXI. Tornava l’estat dual, com a l’època del nazisme a Alemanya, on l’Estat i el partit eren dues realitats paral·leles que tendien a confondre’s. Ara, setembre del 2023, sembla que el PP va perdre el tren de la via dialogada amb les bufetades de l’1 d’octubre, i ara només pot supeditar-se al PSOE o bé posar-se en mans del nacionalisme madrileny d’Ayuso i dels seus centurions.
Ciutadans i Vox
Ciutadans neix fruit d’una frustració: el final de 23 anys de govern nacionalista de la Generalitat i la seva substitució pel PSC no va satisfer les expectatives d’un grup de persones, fins aquell moment afins als socialistes. Decideixen crear un partit per tal d’impugnar un dels grans consens de la democràcia catalana: la immersió lingüística. Es va convertir en un veritable partit antiprocés, anticatalà i d’extrema dreta. El seu relat es basava en res de negociació, res de claudicació: els independentistes eren criminals. Finalment, la manca d’una ideologia mínimament coherent va fer que la bombolla rebentés, tot i que la seva catalanofòbia té unes profundes arrels en la ment de molts espanyols. La bombolla ha petat, però el mal ja està fet.
La presència a les principals institucions d’un partit polític, VOX, de tall autoritari i xenòfob, nostàlgic de l’autoritarisme militar del passat, farcit de militars en retirada i de magistrats en excedència, no hauria de sorprendre ningú. Vox va néixer l’any 2013 com a una escissió del PP. Això cal tenir-ho present. El seu relat es basa en els recels sobre l’estranger, el diferent, l’enemic, la crisi econòmica i el debat territorial, present sobretot a Catalunya i també a Euskadi. Vox és una proposta política hiperespanyolista explícita, hereva directe del franquisme, que malda per un retorn a l’estat dual franquista.
Es diu que un corresponsal estranger va preguntar si a Espanya no existia un partit de dreta democràtic sense gaire arrels franquistes. La resposta va ser: sí que existeix tal partit, el seu nom és el PSOE.
Aquest article també s’ha publicat el 8 de setembre a Parlemclar.cat