La corrupció a Espanya
de 1975 a 2022 (2)
28 Mai 2022
Ens plantegem un parell de preguntes: ¿Per què en els acords de la Transició no es van prendre mesures per a eradicar les pràctiques corruptes? I més pertinent encara, ¿Per què els descarats abusos de poder no es van eliminar en les dècades posteriors?
Sabem que la societat espanyola modelada per la dictadura va ser la que va viure la Transició i ens consta, amb dades objectives, que els hàbits socials s’havien anat adaptant a les estructures institucionals existents i que les pràctica de la corrupció va continuar ben arrelada en les institucions.
D’entrada, la batalla contra la corrupció no va ser de cap manera una prioritat de la Transició. No hi va haver cap acord institucional sobre aquesta matèria i ni tan sols es va plantejar. El problema es va afrontar tot ignorant-lo, per raons d’oportunitat. Així era del tot impossible resoldre’l. Però, el més important és que en les dècades posteriors tampoc es va abordar.
Es pot, fins un cert punt, entendre que qüestionar la corrupció era inassumible per aquells que van pilotar la Transició. Però es impossible corregir qualsevol conducta sense conèixer-la. I, a partir del 23-F es va instal·lar un discurs del tot idealitzat sobre la Transició, sense cap mena d’autocrítica possible. La idealització absoluta de la Transició va caracteritzar aquest període com a pacífic i d’una gran concòrdia. Era una mentida podrida. La Transició, com avui ha quedat abastament demostrat, no va ser una etapa idíl·lica sinó una etapa enormement problemàtica, amb moltes paradoxes i amb forts interessos en conflicte.
Certament, la Transició va permetre que es pactés una Constitució, que va establir un sistema de drets fonamentals homologable als estàndards europeus. En canvi, la configuració d’un Estat de Dret, amb tot tipus de garanties processals, és una cosa força més discutible, en la qual, ara, no entrarem, però la dinàmica dels últims anys la fa molt i molt qüestionable. Teòricament l’arribada de la democràcia va introduir la concepció de la separació de poders, però la dinàmica anterior, la franquista, va continuar enquistada en gran part, ja que molts jutges havien assumit amb docilitat una posició subordinada de la judicatura al servei del règim. Aquesta mentalitat judicial ha propiciat extraordinàriament la continuació de les pràctiques corruptes.
Els orígens aporten gairebé sempre claus per a entendre els problemes. Per exemple, la inexistència de la ruptura democràtica va permetre que molts càrrecs de la dictadura continuessin en les institucions públiques quan aquestes van passar a ser, si més no nominalment, democràtiques. A més, hi ha un estudi de Lluc Salelles, que aporta que dels cent cinquanta ministres de Franco, la meitat van continuar en càrrecs públics en la democràcia; l’altra meitat van passar a ocupar llocs directius en les principals empreses espanyoles. I, és prou sabut que nombrosos dirigents polítics del franquisme van seguir tranquil·lament en ajuntaments i diputacions provincials, o van passar a formar part de les institucions autonòmiques.
D’altra banda, entre els dirigents de la Transició es va dur a terme un pacte implícit de silenci sobre el passat dels dirigents franquistes i, fins i tot, es va arribar a un cert emblanquinament d’un règim especialment autoritari, repressiu i corrupte. Eren freqüents, en aquells dies, l’ús de tot tipus d’eufemismes quan s’al·ludia a la dictadura. En cap moment es va pensar durant la Transició a investigar la corrupció massiva de la dictadura. Cal afegir-hi que una gran part de la nova classe política es va adaptar sense gaires romanços als costums precedents. Hi va tenir molt a veure la manca de cultura democràtica del país i l’ambient en què van ser educats els nous dirigents. Alguns estudiosos de la Transició expliquen que va haver-hi força casos en els quals els nous mandataris van voler, d’alguna manera, emular els seus predecessors amb la idea que si els del franquisme s’havien aprofitat dels seus càrrecs, ara els governants democràtics també havien conquerit aquest dret
El mateix text constitucional gairebé no tenia mecanismes de participació democràtica i de control ciutadà, aspectes de gran rellevància en la prevenció de la corrupció. Com ja va dir, al segle XIX, John Stuart Mill, una societat poc participativa en temes públics és més insensible a la corrupció. En el mateix sentit, es va pactar un sistema de partits polítics amb serioses insuficiències de funcionament intern democràtic, com per exemple, un sistema electoral de candidatures tancades i bloquejades. I això, no ha canviat gens ni mica, fins ara…
Breu enumeració de casos de corrupció 1975-2000
No entrarem, ara, en la descripció dels notoris casos de corrupció d’aquesta època, tots ells jutjats, sinó que simplement farem una breu i significativa enumeració dels més rellevants que van arribar a judici. Queda clar que molts altres mai van ser descoberts, i per tant, portats als tribunals.
L’escàndol més sonat d’aquest període va ser, sens dubte, el de Luís Roldán, cap de la Guàrdia Civil. Poca broma. Un altre més pintoresc, però molt significatiu, va ser el del germà del vicepresident del govern, Alfonso Guerra, conegut popularment com “mi hemano”, Juan Guerra. Un molt rellevant pel pes polític i econòmic del seu càrrec va ser el del governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio, “conchavado” amb el financer Manuel de la Concha. Aquest cas va provocar la dimissió del portaveu del grup parlamentari socialista, Carlos Solchaga, ex-ministre d’Economia, acusat d’haver encobert les accions fraudulentes de Mariano Rubio. L’escàndol que es va produir en descobrir l’existència de suborns en l’adjudicació de trams de l’AVE va provocar la dimissió del ministre de Sanitat, Julián García Valverde, que havia estat president de RENFE, quan es van dur a terme aquestes adjudicacions. I, el secretari d’Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, va ser condemnat a set anys de presó per un delicte continuat de malversació de cabals públics.
Tot i que les Administracions autonòmiques eren de nova creació, les pràctiques corruptes es van estendre ràpidament als nous organismes autonòmics. Les obres públiques i l’amiguisme van propiciar tota mena de corrupteles. Un dels casos més famosos va ser el de Juan Hormaechea, president de Cantàbria, tot i que Andalusia i el País Valencià, van ser els llocs que van liderar la corrupció en aquesta època. Però els ajuntaments, que històricament eren uns espais molt afectats per les corrupteles, tractes de favor i operacions no gaire netes, no van trencar en molts casos amb les pràctiques tradicionals. Es van fer públics un munt d’assumptes tèrbols i, és clar, els que no van sortir mai a la llum…
La legislació franquista sobre contractacions públiques deixava moltes escletxes per les quals era molt fàcil introduir pràctiques corruptes; però amb l’aparent democràcia això es va mantenir i fins i tot agreujar. Per exemple, la Fiscalia Anticorrupció no es va crear fins el 1995, arran dels escàndols abans citats i el delicte de financiació il·legal dels partits no va entrar en vigor fins el 2015, la qual cosa va permetre blindar durant molts anys les pràctiques partidistes fraudulentes.
Aquest és el panorama en el qual Espanya entra en el segle XXI, i resulta del tot previsible que passés el que sabem que va passar.
La corrupció en el segle XXI
Durant l’època coneguda com “la Festa”, uns anys aparentment idíl·lics, les trames corruptes van fer l’agost. Quatre situacions van afavorir aquest “desmadre”:
La legislació urbanística que va liberalitzar el sol i va permetre una edificabilitat del tot esbojarrada, superior en tres o quatre vegades als d’altres països europeus de l’entorn.
L’entrada en vigor de l’euro que va posar en circulació quantitats ingents de diners, que volien ser blanquejades arran del canvi de moneda.
A nivell internacional, l’abaratiment dels crèdits bancaris va afavorir extraordinàriament la bombolla immobiliària.
La colonització de les caixes d’estalvis per part dels partits polítics va permetre finançar de manera irresponsable tota mena d’inversions immobiliàries privades, algunes forassenyades, amb l’autorització de les corporacions locals…
Aquest increment boig de l’activitat econòmica va augmentar l’entrada massiva d’ingressos als organismes públics que van començar a gastar amb profusió en tots el àmbits, amb algunes infraestructures públiques megalòmanes. Però la falsa prosperitat no va durar gaire, i les quantitats apropiades indegudament han hagut de ser abonades indirectament per la societat, via rescat bancari, via retallades dels serveis públics i finalment pujades d’impostos. Al final, la ciutadania és la que s’ha vist obligada a liquidar la factura de la corrupció i la dels sobrecostos fraudulents.
A títol de recordatori, tenim des del famós cas “Gurtel” fins els papers del tresorer del PP, Bárcenas, que podríem resumir com un eficaç sistema de corrupció institucional, fins a la corrupció massiva al País Valencià, els cas dels ERE i els abusos de poder a Andalusia per part del PSOE, i la corrupció pujolista a Catalunya, mai del tot aclarida fins ara, encara que tot sembla indicar que hi hagut més interès en boicotejar una opció política que en resoldre una pràctica de corrupció. D’altra banda, els grups corruptes organitzats en la Comunitat de Madrid, fa que les pràctiques corruptes d’altres comunitats siguin gairebé de fireta en comparació, etc… Finalment el cas Noos va portar a descobrir que la Corona practicava la corrupció a gran escala. Però, és clar, es manté el “tinglado” que el rei és inviolable, que traduït vol dir impune. Cal recordar que l’actuació del rei “emèrit” recorda molt la del seu “il·lustre” avantpassat Ferran VII i el crit amb què va ser rebut a Espanya, després d’un daurat “exili”, el famós “¡que vivan las caenas!”…
Com a conclusió, podem dir que Espanya és un país divers amb comportaments comuns; el suborn, la requalificació del sol, els “pelotazos” urbanístics, les factures falses, l’apropiació directa de bens públics, les trampes en la financiació il·legal dels partits.., fruit d’una manca d’autèntica mentalitat democràtica i d’una remarcable absència de control democràtic per part dels mitjans de comunicació, totalment en mans dels poderosos i afins als partits. Ras i curt: ús abusiu d’allò públic en benefici privat. I aquestes “artimañas” han funcionat en molts casos per damunt de les ideologies. Com apunta el professor Josep Ma Colomer, la por a obrir el meló de les reformes institucionals “reflecteix la debilitat i la vulnerabilitat de l’Estat i la fragilitat de la nació”.