La Constitució de 1812 i la unitat d’Espanya

29 Abr 2023

És curiós com la Constitució gaditana de 1812 que va tenir una vigència ben curta, escassament sis anys en diferents etapes, hagi tingut, en canvi, tanta influència en la història i en la política constitucional espanyola. Com pot ser que amb les característiques de la majoria de la societat espanyola, típiques de l’Antic Règim, francament molt endarrerides… s’aprovés una constitució de caire liberal amb marcada influència de la revolució francesa…? Aquest fet té una explicació força senzilla… com que la majoria de la Península estava ocupada per l’exercit napoleònic, molts diputats van ser substituïts per prohoms de Cadis, una ciutat portuària de les poques espanyoles en què predominaven les idees liberals.

Això explica una disfunció, de la que en parlen poc els abrandats “constitucionalistes” espanyols: el caire liberal de l’elaboració de la Constitució de 1812 amb una marcada influència de la revolució francesa en els diputats majoritaris, i , per contra, les característiques de la majoria de la societat espanyola d’aquella època , francament molt conservadores, per no dir carques. No hi havia cap nexe en comú entre la Constitució i el país, no tenien res a veure. Com explica el politòleg Ignacio Sanchez- Cuenca, la revolució liberal a Espanya va arribar massa aviat, i por motius exteriors, és a dir, per la invasió napoleònica. Quan es compara amb altres societats europees, fins i tot del sud, com la italiana o la portuguesa és constata que Espanya estava molt dominada per les idees de l’Antic Règim i la penetració del liberalisme va ser molt feble. Per tant, la Constitució de 1812, tan alabada, per ser de les primeres d’Europa, és ben bé allò “d’una flor no fa estiu”.

La tesi que Espanya durant els segles XIX i XX no va ser un país anòmal no s’aguanta per enlloc; si es fan números resulta que durant aquest període a Espanya van tenir lloc cinc guerres civils, catorze cops d’estat (amb modalitats com el pronunciamiento, és a dir amb la intervenció de l’exercit), constants canvis de règims polítics i deu constitucions. L’explicació és senzilla: els liberals espanyols van ser més febles que el que la majoria d’historiadors espanyols estan disposats a admetre. I d’aquesta debilitat en deriven moltes conseqüències, que han fet que Espanya hagi tingut un desenvolupament anòmal. Per exemple, tots els pronunciamientos són protagonitzats pels liberals perquè sabien que no connectaven amb el poble, que no tenien capacitat de mobilitzar-lo, i, a més, solien menysprear-lo tot anomenant-lo populacho. De fet, són unes elits aïllades, que es proposen transformar el país, però no ho aconsegueixen i han de recórrer a l’exèrcit per accedir al poder. Sobre els orígens liberals/ esquerrans del nacionalisme espanyol podeu donar un cop d’ull a l’article que vaig escriure fa uns anys, L’origen del nacionalisme espanyol és progressista.

La Constitució de 1812

Ara bé, segons l’historiador Antoni Simón en el disseny constitucional gadità cal destacar dos temes nuclears: 1. el concepte de “nació” com un ser superior i transcendent, i únic subjecte de sobirania, de clara influencia francesa ; i 2. el caràcter unitari de la nació, definida com a estat. En el text constitucional del 1812, el concepte de “nació” anava de bracet amb el valor polític de la unitat, ja que la majoria de parlamentaris gaditans percebien “ en la fragmentación del reino una de las más escandalosas insuficiencias o malformaciones heredadas del Antiguo Régimen, quizá la que más urgia remediar”, però a més, per a alguns d’ells , com Jovellanos, la unitat s’havia de traduir en la “mas perfecta uniformidad”. I aquest és el moll de l’os , la confusió interessada entre unitat i uniformitat.

Tot i que els parlamentaris formaven diverses faccions- bàsicament realistes, americans i liberals- i, per tant, no tenien la mateixa idea de nació, la majoria, a excepció dels diputats americans ( l’Imperi espanyol encara subsistia, encara que només li quedessin quatre dies), es van oposar, fins i tot van dir mil pestes, d’una concepció federal de l’estat. Tenien una idea de nació espanyola identificada amb un estat unitari, centralista, amb una única identitat cultural i amb una història comú, encara que no fos creïble. Però se la creien o se la volien creure.

Un altre aspecte interessant a comentar, però que significament és força obviat pels estudiosos del constitucionalisme espanyol, és quina era la concepció dels diputats catalans a Cadis pel que fa al concepte de “unidad de España”. Per a diversos diputats catans la “unitat nacional” del moment gadità era una via per deixar enrere els greuges derivats del Decret de Nova Planta de 1716 imposat pel “dret de conquesta”, que va significar la pèrdua de les constitucions catalanes i la seva existència com a nació. És a dir, la igualació nacional del model constitucional gadità era vista com una oportunitat per a posar fi a la dialèctica de “nació dominant” i “nacions dominades” establerta després del triomf borbònic de la Guerra de Successió. Santa innocència! Una ingenuïtat que, curiosament, malgrat totes les evidències ha perdurat i perdura fins els nostres dies…

En conseqüència, a Cadis es va enllaçar l’antiga tradició jurídica i constitucional, de matriu únicament castellana, amb un nou ordre polític, tot dissimulant el seu origen francès. En definitiva, la teoria de les lleis fonamentals de la nació amb el pas d’una pluralitat de constitucions a una de solaes va fer, a base d’imposar una tradició històrica bandejant-ne d’altres, assimilant una part al tot. Ras i curt; la constitució de 1812 tenia “cap espanyol”, però “cos castellà”.

L’altre element cultural que va quedar fixat en el text de la Constitució de Cadis va ser la “religió”. L’article 12 deia: “La religión de la nación española es y serà perpetuamente la católica, apostólica y romana, única verdadera.” És , doncs, un text constitucional integralment confessional, i això s’explica perquè els pares de la Constitució de 1812 volien traslladar la força cohesionadora, que la religió catòlica tenia en la societat de l’Antic Règim, al nou ordre constitucional. Dit d’una altra manera, volien transferir la sobirania de la monarquia a la nació. I al final, es van quedar amb la monarquia i l’aparent sobirania de la nació. I això encara cueja…

Conclusions

D’entrada, cal insistir en què tot i que el nacionalisme espanyol considera una mena de tòtem la Constitució de 1812 i creu què és l’origen d’Espanya com a nació jurídica , amb una unitat territorial indissoluble, tot plegat té unes bases històriques molt febles, encara que hagi tingut un gran èxit entre els constitucionalistes espanyols i una gran difusió entre la majoria de la població espanyola. L’èxit entre els constitucionalistes és perfectament explicable si el situem cronològicament: en els anys 70 i 80 del segle XX, era necessari trobar un antecedent a la denominada “transició democràtica”, ja que Espanya des del 1800 tenia menys anys de democràcia que cap altre país europeu.

Per un altre costat, l’emancipació de la immensa majoria de les colònies americanes al cap de deu anys de la promulgació de la “Pepa”, nom popular de la Constitució gaditana, va posar en qüestió allò de la “unidat territorial espanyola”, però curiosament no va provocar cap sotrac apreciable en la vida de la societat de l’època comparable al que es va produir el 1898, quan es van perdre els últims reductes colonials, Cuba i Filipines, que ni en mida ni riquesa tenien comparació. Potser l’única explicació plausible és que, en aquest moment, a finals del segle XIX, època del màxim esplendor colonial, tota “potència” europea requeria tenir colònies.

D’altra banda, però no menys rellevant és la creença que la Constitució de 1812 va introduir un nou ordre jurídic, i polític de tipus constitucional. La incongruència d’aquesta creença es demostra posant-la al costat dels famosos crits del poble espanyol “vivan las caenas”, dos anys després, el 1814, en rebre a l’infaust, Ferran VII, “el Deseado”, el rei més cretí de qualsevol dinastia espanyola. No és cap afirmació agosarada: va abdicar en Napoleó, és a dir li va cedir el regne d’Espanya i tot l’Imperi, que aleshores estava encara intacte, perquè estava barallat amb el seu pare, Carles IV, una altra llumenera, i l’emperador francès aprofitant les baralles familiars els va convocar a Baiona. Un cop els va tenir i fets empresonar, com dos babaus i covards que eren, van cedir la corona al francès. Això al llibres d’Història s’anomena púdicament “las renuncias de Bayona”….

En resum, el model revolucionari gadità va impulsar la idea de nació jurídica com a subjecte moral i indivisible. Va posar les bases d’un poder constituent a imitació del sorgit arran de la revolució francesa, tot dissimulant-ho perquè la base social per a sostenir aquest model polític era inexistent, i, sobretot, es va convertir en el fonament ideològic clau per reafirmar en el món contemporani la unitat nacional espanyola com a valor polític i gairebé religiós.

Això, a hores d’ara, és ben clar: “la unidad de España”, és un valor suprem, al qual cal supeditar-ho tot, fins i tot la democràcia…, és clar, que la democràcia té quatre dies a Espanya i el concepte d’unidad española ve de molt lluny, com anem veient….

_________________________
Aquest article també s’ha publicat el 15 d’abril a Parlemclar.cat