La càrrega
o la disidència
27 Abr 2019
El que denominem “societat de masses” apareix al final de l’Antic Règim, cap el segle XVIII i sobretot al XIX. Aleshores els estats per tal de controlar-la, substitueixen els militars per forces policials, que s’encarregaran de reprimir la protesta organitzada al carrer. Des de la Revolució Industrial, doncs, els estats han utilitzat les càrregues com a recurs repressor contra el poble. Arreu del món, unitats militars i policials especialitzades reprimeixen els ciutadans. Carregar serveix per a demostrar que, quan els governants volen, els carrers es buiden. Però, els artistes de tots els temps han utilitzat l’art per a denunciar les càrregues policials.
Com a exemple, el quadre de Ramon Cases La càrrega (1902) mostra aquesta realitat. De fet, han canviat els mètodes –projectils de precisió en comptes de sabres– però la idea essencial, l’objectiu, no: l’Estat creu que té el monopoli de la violència i el fa servir per a aturar avalots, però sobretot per a reprimir protestes.
La Càrrega o la violència de l’Estat contra el poble
En aquest context, s’ha organitzat a Olot, a la Sala oberta del Museu de la ciutat, una exposició titulada La Càrrega’ o la violència de l’Estat contra el poble–des del 23 de març fins al 18 d’agost del 2019– tot aprofitant que fa cent anys és la seu del famós quadre de Ramon Cases. Per la seva temàtica, havia generat tanta incomoditat a Madrid que no s’havia arribat a exposar mai al públic, fins que el 1919 es va firmar l’ordre perquè el quadre fos traslladat a Olot.
Els visitants de l’exposició comprovaran com dibuixants i fotògrafs han capturat les càrregues policials a nivell mundial amb intenció informativa, i artistes diversos n’han fet tema de les seves obres, de vegades amb voluntat crítica. De càrregues, se’n veuen als informatius televisius, i gràcies als mòbils les imatges circulen per internet, com a denúncia de l’acció policial. Així, la càrrega forma part de la quotidianitat democràtica i no se’n debat l’ús, sinó la mesura.
La mostra està dividida en dos espais. El primer analitza el quadre de Ramon Casas i s’hi expliquen anècdotes i fets relacionats amb l’obra, com el context de les revolucions obreres de 1902, que el quadre reflecteix. En el segon espai, el visitant s’endinsa en el concepte de càrregues policíaques al llarg de la història. I ho farà, primer, obrint una cortina amb la imatge de persones manifestant-se amb les mans enlaire per, després, topar-se amb una segona cortina amb tot d’antiavalots en primer pla. En aquest espai, hi ha, també, una selecció de treballs artístics i fotogràfics de diferents càrregues des del segle XVIII fins avui.
El missatge que es vol transmetre és que les tècniques repressives han anat evolucionant –des dels sabres fins als gasos lacrimògens– però que el concepte de càrrega continua essent el mateix. Així, per exemple, hi ha instantànies del xoc entre policies i manifestants a Irlanda, Sud-Àfrica, Veneçuela, Turquia, Itàlia i França en diferents moments de la història, arribant fins i tot a les protestes de les Armilles Grogues. De Catalunya, s’han inclòs fotografies de les càrregues a Barcelona del 1970 i d’una càrrega dels Mossos d’Esquadra a la plaça Catalunya de Barcelona el 20 d’octubre
En una projecció audiovisual, també hi ha alguns fragments de les càrregues de l’1-O [Càrregues a l’Eixample de Barcelona. Els agents utilitzen porres i pilotes de goma per obrir-se pas entre els manifestants que protestaven al sortir del col·legi electoral Ramon Llull (Foto: Robert Bonet)]. Segons Enric Calpena, un dels comissaris de l’exposició, no és cap exposició sobre els fets de l’1-O, però sí que s’ha volgut recollir aquell moment perquè forma part de l’imaginari de la ciutadania, al marge de qualsevol lectura política.
Michela Murgia, escriptora sarda que acaba de publicar el llibre Instruccions per a fer-se feixista (Empúries/Seix Barral), afirma que una democràcia que no sap gestionar la discrepància és incompleta. Ho justifica tot explicant que Democràcia és una paraula genèrica, que no té el mateix significat a Itàlia, a Espanya o Alemanya. A Europa, la percepció de la discrepància és diferent segons els països: per a alguns és un valor, per a d’altres vol dir desordre públic i la resposta és enviar la policia. A tall d’exemple, segons el seu parer, la persecució política contra els líders catalans no seria possible a Alemanya. Itàlia, explica, teòricament, és una democràcia, però té una mala relació amb la dissidència o la discrepància. Així, Matteo Salvini, ministre d’Interior d’itàlia, diu que és un líder democràtic perquè vol el consens, però no és el consens el que defineix la democràcia, sinó la gestió de la discrepància.
I què hi ha de la gestió de la discrepància a Espanya? Davant la protesta, el rebuig social i les exigències de canvi –15 M, “Podemos” i el sobiranisme català– l’Estat tenia dues opcions: prendre consciència que el context ha canviat i legislar en conseqüència, o reforçar les defenses i protegir-se amb una legislació encara més repressiva. L’Estat espanyol va optar per aquesta segona via, i això no ha canviat malgrat que ni el govern ni el partit no són els mateixos. Aquesta opció es veu clarament per l’existència a Espanya, sobretot des del 2011, de lleis que no sols emparen la censura sinó que criminalitzen la protesta i la pobresa, i per tant, en comptes de garantir l’exercici d’alguns d’aquests drets fonamentals, afavoreixen la seva repressió.
Les lleis que, d’una forma més evident, estableixen un biaix repressor que coarta les nostres llibertats i que destrueix la definició de democràcia, són la Ley Orgánica de protección de la seguridad ciutadana –coneguda com a Llei Mordassa– i la reforma del Código Penal, especialment els articles referents a terrorisme i odi, però també els de desobediència, calúmnies i injúries. Totes dues van ser aprovades conjuntament i van entrar en vigor el mateix dia, l’1 de juliol del 2015.
La Llei Mordassa, no només és una llei, és més aviat un arsenal quasi infinit d’armes polítiques antisocials, neoliberals i autoritàries, concebut per delimitar una llibertat que l’Estat veu amenaçadora. En un moment històric sense enemic ideològic punible –per la desaparició d’ETA- i combinada amb una reforma del Codi Penal que afavoreix el mal ús dels delictes d’incitació a l’odi i enaltiment del terrorisme, la llei mordassa s’ha convertit en la instrumentalització de la por, la por posada al servei del poder i d’una ideologia concreta, hereva del franquisme i pertanyent a les estructures d’Estat.
Càrrega dels ‘grisos’ (Policia nacional) al passeig de Gràcia de Barcelona. Foto: Manel Armengol
La qüestió de la desaparició d’ETA és important perquè l’Estat ha utilitzat les reformes penals derivades de la lluita antiterrorista per a reprimir la desobediència civil. Com diu Alejandro Torrús: “el Estado español ha hecho frente a tres fenómenos que han intentado “romper el candado del 78”: el 15 M, Podemos y el sobiranismo catalán. La respuesta ha sido la cerrazón, más Código Penal y , sobre todo, el señalamiento del diferente como disidente. La consigna es clara: o el régimen del 78 o el caos. Si no estás con nosotros , eres el enemigo. Si no concibes el Gobierno, la economia o la nación como nosotros, eres separatista, golpista, antiespañol, bolivariano , y, probablemente, simpatizante de ETA”.
Demostrant una gran manca de cultura política i de maduresa democràtica, els mecanismes que s’han triat per a lluitar contra aquests moviments fonamentalment reivindicatius han estat l’enduriment del codi penal i la creació d’una llei trampa que es fa servir contra el ciutadà –i no per a protegir el ciutadà com diu el seu nom oficial -, la llei mordassa.
La Llei Mordassa
A partir del 2009, com a conseqüència de la crisi, els moviments socials comencen a activar-se i la resposta de l’Estat amb el govern però també amb bona part de l’oposició, incloent-hi part del poder judicial, policial i mediàtic, ha estat marginalitzar i oprimir els moviments de protesta per mostrar-los com a minoritaris, violents i que és necessari combatre’ls.
La llei va rebre crítiques dintre i fora de l’Estat i alguns partits la van portar al Tribunal Constitucional. El New York Times va afirmar que aquesta llei recordava els temps de Franco i en va demanar la derogació. Reporteros Sin Fronteras, Geenpeace, Amnistia Internacional i Human Rights Watch han declarat en diferents ocasions que aquesta llei atempta contra els drets fonamentals de llibertat d’expressió i manifestació.
Resumint molt, la llei mordassa anul·la la presumpció d’innocència, en substituir la via penal per l’administrativa. Pot semblar, d’entrada, que la via penal és pitjor que l’administrativa, però aquesta, suport essencial de l’actual llei, elimina qualsevol presumpció d’innocència i és l’acusat qui ha de demostrar que no és culpable. Passa directament a la sanció en forma de multes de 600 a 300.000 €.
D’altra banda, hi ha la presumpció de veracitat de les forces de l’ordre, un principi legal que dóna a la paraula d’un agent policial valor de veritat i fa que prevalgui sobre la de qualsevol ciutadà, a menys que s’admeti alguna prova definitiva –imatges, vídeos- que contradigui la versió policial. Aquesta situació s’agreuja encara més perquè, tot i que l’acusat disposi d’aquest tipus de proves, no són acceptades com a rellevants per al judici. La nostra paraula contra la del policia ens fa culpables.
En relació a l’aplicació de la Llei Mordassa hi ha un element molt important a tenir en compte: la discrecionalitat policial, és a dir l’espai que tenen els policies per a decidir què és constitutiu d’una infracció. Les faltes de respecte ja estaven contemplades en el Codi Penal, però arrel d’aquesta nova llei són sancions que ja no gaudeixen de la necessària tutela judicial i, per tant, els policies decideixen què són faltes de respecte.
Reforma del Codi Penal
La por del terrorisme jihadista va ser l’excusa per tornar a posar la lluita antiterrorista al servei de la repressió, com havia passat abans amb ETA. Com diu Naomi Klein a La doctrina del xoc “en moments de crisi, la població està disposada a entregar un poder immens a qualsevol que afirmi que disposa de la cura màgica, tant si la crisi és una forta depressió econòmica com si és un atemptat terrorista”.
La reforma del Codi Penal de l’any 2015, acompanyada per un pacte antiterrorista entre el PP i el PSOE, va afectar la definició i aplicació d’un bon nombre d’articles. En el cas dels relacionats amb el terrorisme va ampliar la vaguetat del text. Ens trobem, per exemple, amb una nova definició de “terrorisme” que inclou qualsevol que cometi un delicte greu o també “cuando su finalidad sea: subvertir el orden constitucional o de las Instituciones públicas o de las estructuras económicas o sociales del Estado u obligar a los poderes públicos a realizar un acto o no hacerlo, alterar gravemente la paz pública…”
És a dir, qüestionar l’statu quo o plantejar qualsevol demanda o proposta en una manifestació, multitudinària o no, si l’Estat ho considera, pot ser jutjada com a terrorisme en una de les possibles interpretacions del text. Això és el que permet criminalitzar els Comitès de Defensa de la República (CDR) a Catalunya i convertir les manifestacions dels ciutadans, pacífiques i legítimes, en possibles actes de terrorisme. Curiosament, les sentències per enaltiment del terrorisme s’han multiplicat per quatre des que ETA va deixar les armes l’octubre de 2011, sobretot després de la reforma del Codi Penal del 2015. Ras i curt, la reforma del Codi Penal serveix fonamentalment per a combatre la llibertat d’expressió.
A més, el Codi Penal defineix perfectament els delictes d’incitació a l’odi: són atacs que han d’estar dirigits a grups d’una minoria ètnica o religiosa o a col·lectius tradicionalment discriminats com l’LGTBI, però actualment s’utilitza per a condemnar per delicte d’odi o incitació a l’odi, actes dirigits cap a la policia, el PP o el Rei. Una llei que va ser concebuda pel propi Estat per a protegir minories discriminades, passa a protegir bàsicament feixistes, com si fossin un col·lectiu vulnerable que necessita protecció. El sistema redefineix els conceptes i el servei de les lleis.
De cop, la llibertat d’expressió ja no és un dret universal sinó un privilegi per a aquells que donen suport o que aporten una mena de benefici a l’statu quo.