La Barcelona de 1939: por, tristesa i pobresa (3)

16 Abr 2022

1939, Barcelona es va convertir en una ciutat grisa, trista i pobra, mig devastada, en la qual va aparèixer un nou factor: la por

Els carrers de Barcelona, a finals de gener de 1939, oferien un aspecte lamentable. La devastació que van produir dos anys de bombardeigs era evident en els edificis enrunats, i en altres, moltes cases s’havien quedat sense vidres i els que quedaven es subjectaven amb tires de paper engomat. Aquest fet era un recordatori tan cru de les bombes que havien estat llançades sobre Barcelona pels “nacionals”, que les noves autoritats van fer un ban instant la població a fer desaparèixer aquelles mostres dels bombardejos.

La política de reconstrucció

El primer ajuntament franquista de Barcelona es va dedicar en bona part a netejar, reparar i reconstruir la ciutat, una feinada immensa, i gairebé sense recursos econòmics. Un dels projectes estrella del projecte de reforma de la ciutat va ser el de la reconstrucció de la Barceloneta, on les bombes havien produït uns enormes esvorancs. Darrere d’aquest pla, com el del barri vell, no hi havia una preocupació per les condicions de vida de la gent que hi vivia, sinó operacions de prestigi. Es van prioritzar les obres que afavorien els aspectes monumentals, com la recuperació de la muralla romana i la medieval, i es va deixar de costat les que haurien pogut suposar una veritable millora higiènica i sanitària de la part més antiga de la ciutat.

A tall d’exemple, la urbanització de l’avinguda de la Catedral va ser un procés molt lent, que va durar gairebé dues dècades. A part de les cases que havien estat malmeses per les bombes, també en van ser enderrocades vuit més, perquè tapaven les muralles. Així, a principis del seixanta, va quedar al descobert tot el llenç de muralla que dóna a l’avinguda, i al seu peu s’hi va fer una zona enjardinada.

Pel que fa als refugis, l’Ajuntament no es va entretenir a fer-ne un recompte,, simplement es van cegar les entrades dels que estaven en més bon estat, i els més precaris van ser reblerts de terra, per tal d’evitar enfonsaments.

Els transports públics a poc a poc van ser restablerts. Les dues úniques línies de metro que aleshores existien, el Gran Metro i el Transversal, estaven en força bon estat i aviat van tornar a funcionar. Una cosa semblant va passar amb el tren de Sarrià. Ara bé, els problemes eren ocasionats pels talls d’electricitat i pel mal estat del material. Això va provocar que l’11 de febrer, és a dir, al cap de quinze dies de l’entrada de les tropes franquistes, es produís un terrible accident a l’estació de Sant Gervasi, a la plaça Molina, on van morir trenta-dues persones i més de cent van quedar ferides.

Per donar sensació de normalitat, les noves autoritats van procurar que, de seguida, els tramvies tornessin a funcionar. Així es deia el 28 de gener: ”En Barcelona, la normalidad es completa. Hay luz, funcionan los tranvías y se van restableciendo los servicios, limpiando la población de la immensa suciedad que ha tenido durante la dominación roja”.

Quant a la inauguració de nous monuments i els canvis del nomenclàtor dels carrers adaptats al franquisme, es va fer de manera paulatina. Al llarg del 1939, l’Ajuntament va retirar monuments, estàtues i peces arquitectòniques i els va amagar en uns magatzems municipals del carrer Wellington, i allà s’hi van estar fins l’arribada de la democràcia. Parlem, per exemple, del monument al doctor Robert, el dedicat a Francesc Layret, el de Rafael de Casanova i el de Pau Claris. També, en algun cas, es va optar per fer-hi modificacions, com a l’estàtua d’homenatge a la República a la Plaça Cinc d’Oros, que es va convertir en un monument a la victòria franquista. I va caldre reivindicar la retirada de la simbologia franquista durant alguns anys, ja que l’Ajuntament, en principi democràtic, ho va anar allargant. Pel que fa a l’obelisc del mateix monument, el 1979 es va retirar l’escut franquista, mentre que l’estàtua de la Victòria no va ser retirada fins el 2011. Actualment queda tan sols l’obelisc, desproveït de cap dedicació específica.

Pel que fa al nom dels carrers, el 7 de març la Comissió Municipal Permanent va prendre la decisió més important durant el franquisme: “Retrotaer el nombre de todas las vías y plazas de nuestra ciudad al que tenían antes del 14 de abril de 1931”. Així es va tornar al nomenclàtor de la Dictadura de Primo de Ribera i també es van introduir alguns noms de personatges destacats del franquisme, com Avenida del Generalísimo (Diagonal) , Avenida de José Antonio (Gran Via)….

El racionament i el mercat negre

Quan les tropes d’ocupació van entrar a la ciutat van trobar-hi un milió de persones afamades i sense reserves alimentàries. Els primers dies després de l’entrada dels “nacionals” hi va haver una abundor de menjar insòlita, però passats un parell de setmanes es va tornar a la situació anterior. Ras i curt: Barcelona va continuar tenint una població famolenca aquell any i aquesta situació va durar deu anys més.

El racionament del menjar es va iniciar sobretot per evitar les cues, que tenien un efecte psicològic pèssim, i per tenir un control polític de la població. Finalment, es va fer obligatòria la tarjeta de abastecimiento, que havia d’anar acompanyada de la seva respectiva colección de cupones de racionamiento –amb segells per a l’oli, l’arròs, el sucre i “varios”- i amb la targeta del pa, que havia de durar un trimestre. Aquest sistema de cartilles de racionament va durar fins al 1952. Va durar tant, a causa de la imperícia econòmica del sistema autàrquic i perquè beneficiava uns amplis sectors del franquisme, des de militars, funcionaris i persones molt vinculades al règim, que a base de l’estraperlo van fer grans fortunes.

Aquest sistema de racionament perllongat al llarg dels anys va generar un mercat negre alternatiu, al marge de la legalitat, amb preus molt superiors. Hi havia els grans especuladors o acaparadors, que traficaven en grans quantitats de menjar, tabac i altres materials que durant anys van proveir Barcelona del tot el que va necessitar. Un exemple va ser l’empresari Julio Muñoz Ramonet, que es va convertir en un dels homes més poderosos de Barcelona gràcies a l’estraperlo del cotó i als seus contactes amb el règim franquista. Els petits estraperlistes, molts pagesos, vivien amb l’ai al cor contínuament perquè no tenien “protectors” franquistes.

Les evasions

La fam, la misèria generalitzada, i la por van crear un clima de descoratjament del qual el cinema va ser una de les millors maneres d’evadir-se’n. I al cinema no només s’hi anava a oblidar, sinó també a l’hivern a estar calent. La reobertura dels teatres fou més lenta que la dels cinemes, perquè aquests tenien unes necessitats més complexes per a poder obrir les portes al públic. Ara bé, tant els espectadors que assistien al cinema com al teatre tenien l’obligació d’escoltar l’himne nacional amb el braç enlaire. Calia que tothom ho fes “con entusiasmo, sin la más ligera tibieza, como corresponde al que siente el noble ideal de una Patria, grande, una y libre, que es la España que con tan enorme heroismo se está forjando”. Aquest ritual feixista va durar força temps, fins la pèrdua de la guerra per part dels nazis i, és clar, aleshores calia dissimular una mica.

Pel que fa als esports, tots els obstacles que va trobar el Barça per a sobreviure es van convertir en facilitats per a l’altre gran club de la ciutat, l’Espanyol, potenciat pel nou règim com una alternativa més vinculada al franquisme. A tall d’exemple, la primera junta constituïda va prendre la decisió d’aixecar un monument als caiguts del club en el seu estadi. Aquest impressionant monument es va posar a l’entrada del recinte i hi va romandre fins que, amb l’arribada de la democràcia, va ser discretament retirat a un magatzem, on encara hi deu ser.

Però, altres maneres d’esbargir-se més enriquidores van ser vedades als barcelonins de la postguerra. Durant el 1939 i el 1940, Barcelona va ser una ciutat pràcticament sense museus. Segurament, per això, van tenir tant d’èxit les galeries d’art privades que s’anaven obrint.

Ocupació i repressió

La repressió va ser doble: la mateixa que patien tots els pobles de l’Estat espanyol pel que fa a les llibertats democràtiques i la que van patir les nacions minoritàries, com Catalunya, contra la seva llengua i identitat nacional. Un autèntic intent de genocidi cultural, com va dir Josep Benet.

Barcelona representava, com diu Oriol Dueñas a “L’ocupació de Catalunya”, la capital de tots aquells aspectes pels quals els franquistes s’alçaren contra la legalitat republicana: la capital del catalanisme, de la cultura catalana, del republicanisme, del moviment obrer i, especialment, de l’anarquisme.

Barcelona havia estat la capital de la resistència contra l’Antic Règim, contra el liberalisme centralista, la ciutat de les bullangues (revoltes al carrer al segle XIX), de la Setmana Tràgica, la capital de la violència contra els sectors benestants i l’Església, la de la lluita al carrer i el pistolerisme, la ciutat que més s’oposà a la Dictadura de Primo de Ribera i a la monarquia, la capital que havia volgut liderar la modernització de l’Espanya corrupta i caciquista… Aquesta ciutat i els seus veïns havien de pagar amb la repressió i el càstig tot l’atreviment i la resistència contra els projectes elitistes i conservadors d’Espanya, que representaven els vencedors de la Guerra Civil.

I el preu va ser molt elevat. La venjança s’executà sense pietat. Hi havia molt ressentiment acumulat. El franquisme va ser un sistema d’amor abstracte a la pàtria i d’odi ben concret a bona part dels seus compatriotes. I, això, no ha desaparegut del tot…