L’ ocupació de Barcelona: els dies previs

19 Mar 2022

El 1939 Espanya va perdre
la guerra, però Catalunya
ho va perdre tot

Utilitzem el terme “ocupació” perquè l’exèrcit franquista es va autoanomenar així, “exèrcit d’ocupació de Catalunya”, una terminologia que ni tan sols havia utilitzat en la seva ofensiva contra el País Basc. Ara que s’ha produït la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, malgrat la retòrica a l’ús per camuflar el fet, la veritat és que escriure sobre unes circumstàncies tan tràgiques a casa nostra amb molts paral·lelismes amb l’actual situació de guerra a Ucraïna, és trasbalsador.

La caiguda de Barcelona va ser de gran importància política i estratègica, i sobre tot va tenir una gran càrrega simbòlica, ja que era la capital de Catalunya, la seu de la Generalitat i també el centre del catalanisme. A més, d’ençà del novembre de 1937, la ciutat havia esdevingut també la seu del Govern de la República.

Dues dinàmiques diferents es van superposar a Catalunya en el mes i mig anterior, a finals de gener del 1939: d’una banda, la marxa a l’exili de mig milió de persones, aproximadament la meitat de les quals eren catalanes i la resta s’havien refugiat al Principat a mesura que avançava la guerra.

D’altra banda, la retirada republicana va tenir la seva contrapartida en l’ocupació franquista. D’aquesta ocupació volem parlar, i en especial, de l’ocupació franquista de Barcelona, però en aquest primer article només parlarem dels dies previs a l’ocupació de la capital catalana.

Oriol Dueñas, especialista en “la Guerra Civil espanyola”, com a investigador i professor universitari, ha presentat recentment un llibre, “L’ocupació de Catalunya”, que és una versió actualitzada dels fets, amb l’ús d’una abundantíssima i molt diversa documentació. L’autor del llibre explica en la introducció que a casa dels seus avis no es parlava de la guerra. Era un tema tabú. Els seus avis, procedents d’un petit poble de Segòvia, Campo de San Pedro, ho deixaren tot per venir a Barcelona amb l’objectiu de donar un futur als seus quatre fills, que aquell petit poble de Castella no els podia oferir. En marxar van deixar enrere la seva vida i el dolor de la guerra i de la postguerra. Els altres avis, de l’Hospitalet de Llobregat, arribats a Catalunya abans de la guerra, tampoc feien mai comentaris sobre la guerra, però sí, a vegades, de la postguerra.

S’ha parlat de foscor, de grisor, d’ofec, com a metàfores per a descriure aquells anys terribles i opacs, difícilment imaginables per a molts de nosaltres. Va ser un tall sec respecte a la realitat política, social, cultural i vital de l’època anterior. Això es descrivia amb un curt i enigmàtic, per als nascuts a la postguerra, “Abans de la guerra…”, que proferien en veu baixa els adults d’aleshores.

A Catalunya, aquest “Abans de la guerra…” era molt més misteriós. Deixava entreveure un país on tothom anava amb barrets –això sí, diferents, segons la posició social-, on hi havia una efervescència política i cultural i sobretot un projecte, i, amb limitacions, una realitat d’un país modern i avançat en molts aspectes. Però, de fet, això s’intuïa sempre de manera boirosa, difuminada; mai no es confessava. Se’n parlava amb enyor però també amb molta, molta por. La realitat, on es vivia, era un pou profund, i allò altre era un paradís perdut per sempre. I referir-s’hi, encara que fos d’amagat, resultava pertorbador i potencialment perillós. Tot plegat va esperonar la meva imaginació juvenil, com li ha passat a l’Oriol Dueñas, i el desig de saber-ne més, de saber-ho tot. Això em va decidir a dedicar-me a la història, com ha fet també l’autor del llibre que he citat.

Els dies previs a
l’ocupació de Barcelona

21 de gener de 1939

Aquell dia va tenir lloc una entrevista entre Negrín, el president de la República, i Companys, president de la Generalitat. El president espanyol informà Companys que la situació militar feia impossible la defensa de Barcelona i calia que la Generalitat evacués la ciutat. La confirmació dels rumors més pessimistes indignà Companys, perquè fins aquell dia el cap del govern republicà li havia reiterat el contrari, i amb aquesta falsa informació havia accedit a fer un discurs per ràdio encoratjant la ciutadania a resistir. És va sentir utilitzat i humiliat. El discurs feia: “ Enfront nostre no hi ha res català ni espanyol. És la invasió estrangera de països que anihilen tota expressió de llibertat individual i col·lectiva i que tan sols permeten la vida amb sotmetiment mecànic o al servil esclavatge més abjecte. I Catalunya té una consciència definida i és una realitat. I ama la llibertat, la democràcia, la cultura, el dret… En aquesta guerra ens ho juguem tot; fins el nostre nom” .

22 de gener de 1939

El 22 de gener, Barcelona es va llevar amb un nou bombardeig. Es ben sabut que la Guerra Civil Espanyola va ser un dels primers conflictes bèl·lics en què s’atacà la població civil mitjançant bombardeigs, tant des de l’aire com des del mar. L’objectiu era doble: destruir els anomenats “objectius militars” i afeblir la moral i l’esperit de resistència de la població, tot terroritzant-la. Com ara a Ucraïna, vaja!

Per a elaborar la relació d’objectius militars que calia bombardejar, les autoritats franquistes van tenir l’ajuda inestimable de serveis d’informació i espionatge, la majoria dels quals actuaven des de la rereguarda republicana mateixa. Un bon exemple va ser el SIFNE, el Servei d’Informació de la Frontera Nord-est d’Espanya, dirigit per Bertran i Musitu, que havia estat ex-ministre d’Alfons XIII i membre de la Lliga regionalista. Amb la col·laboració d’altres catalans, que havien aconseguit fugir de Catalunya al principi de la guerra, davant del perill que corrien les seves vides gràcies amb molts casos a l’ajut de la Generalitat, Bertran i Musitu va convertir aquesta organització en una eina eficaç per a recollir dades de la rereguarda catalana i traslladar-la a les autoritats rebels, i d’aquestes als serveis d’informació nazis i a l’aviació feixista italiana. Aquests eren els que duien a terme la majoria de bombardejos sobre la zona republicana. En el cas de Catalunya, Mallorca en poder dels rebels, es va convertir en la base aèria des d’on sortien els avions italians, carregats de bombes que queien, en especial, sobre Barcelona i les ciutats i ports de la costa. Eren, clarament, atacs per a infringir un càstig terrible sobre els ciutadans de Catalunya.

23 de gener de 1939

Els barcelonins ja no tenien forces per a resistir. A la capital es vivia la fam i les malalties, tant dels ciutadans com dels refugiats dels fronts. Havien estat mesos i mesos de bombardeigs i privacions, sobre tot de productes de primera necessitat. Alguns militars republicans, com el general Rojo, no ho acaben d’entendre. Creien que Barcelona no tenia el mateix esperit de resistència que havia tingut Madrid a l’inici de la guerra…, però aquesta era la qüestió: una cosa era al principi i una altra al cap de tres anys de guerra, misèria i fam. Barcelona ja no podia més, estava esgotada.

Davant de tota aquesta situació, el Govern de la República va decidir declarar l’estat de guerra. Sorprenentment no ho havia fet encara, només s’havia decretat l’estat d’alarma, per la senzilla raó que no havia volgut donar als rebels un estatus que els conferís cap mena de legitimitat. Gràcies a això, s’havia pogut preservar el pluralisme polític, cosa que no havia passat en l’altre bàndol.

El cansament de Barcelona es va fer més evident des del moment que la ciutat es convertí en la capital de la República, i per tant, suportava el pes de la guerra d’una manera més directa, així com les disputes entre el Govern espanyol i el Govern català.

24 de gener de 1939

Va arribar l’hora en què el president de la Generalitat, Lluís Companys, va haver d’abandonar Barcelona. Però no ho va fer sol, sinó acompanyat pel president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló. Va ser que fos una de les persones que més va patir durant la guerra a causa del seu càrrec. Va ser partidari de perseguir i identificar els assassins, que durant el primer any de guerra, havien aprofitat el buit legal per dur a terme accions criminals. Això, evidentment, li va crear molts enemics, fins a patir un atemptat per part d’anarquistes radicals, del qual, sortosament, va sortir indemne.

Companys marxà esgotat, conscient que podia haver fet les coses d’una altra manera, especialment durant la crisi del 19 de juliol i la dels fets de maig de 1937. Havia governat amb tothom, amb la CNT-FAI, el PSUC i Acció Catalana Republicana (ACR), però sabia que el considerarien el responsable absolut de la guerra.

Companys va manifestar el seu desig de travessar la frontera conjuntament amb les autoritats de l’Estat, però el president del Govern espanyol, Juan Negrín, no ho veia de la mateixa manera. Per a ell, el fet de passar la frontera junt amb els altres presidents democràtics de l’Estat, era posar-los al mateix nivell i, encara que la situació era extrema, no ho va permetre. Així el 5 de febrer, van travessar la frontera per llocs i hores diferents. Fins l’últim i dramàtic moment es van fer evident les males relacions entre el Govern català i l’espanyo!

25 de gener de 1939

La majoria de diaris aquell dia no es van publicar. Sí ho va fer, El Diluvio, el diari de referència del republicanisme. El 25 de gener va aparèixer als quioscos per darrera vegada, perquè va ser una de les capçaleres que la dictadura franquista mai més va permetre que sortís, atesa la seva trajectòria. La Vanguardia, sota la influència del govern Negrín, publica el 25 de gener un darrer número, amb el titular “El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona”. La Vanguardia, com sempre al costat del poder, sigui aquest quin sigui…, i així, el 27 de gener, deia “Barcelona para la España invicta de Franco. En este momento histórico la Vanguardia dice ¡Presente! En un parell de dies canvi de jaqueta total! Tot i que molts diaris no van aparèixer aquell dia, sí ho va fer el diari oficial de la Generalitat (DOGC). Malgrat que tothom era conscient de la derrota, aparegué aquell dia amb tots els decrets i les ordres vinculats al Govern català: n’hi havia de municipals, que eren un bon exemple dels problemes que tenien els ajuntaments per a mobilitzar molts ciutadans en els moments finals de la guerra, i també decrets sobre funcionament de grups escolars.

Consta que, en aquells últims i desesperats dies, hi va haver diversos plans per a destruir Barcelona, però gràcies a l’acció dilatòria de persones que eren conscients d’aquella bogeria, el pla no es va arribar a executar mai. En canvi, sí que es produí l’assalt als magatzems d’aliments, com economats, les cooperatives de funcionaris, de les casernes i dels ministeris de Marina i de l’Aviació. Les autoritats havien desaparegut i en aquests assalts es van trobar gran quantitats d’aliments, fet que provocà la indignació col·lectiva i el saqueig dels ciutadans.

Tot i que es va planificar una última defensa de la ciutat, els alts comandaments eren conscients de l’alt grau de desmoralització de les seves tropes. Eren cinc batallons, dos mil homes menys dels previstos, els que havien d’ocupar les barricades, la darrera línia de defensa de la capital. Eren homes cansats, desmoralitzats i sense recursos per tirar endavant una defensa activa. Així i tot, els artillers compliren les seves ordres de defensar la ciutat fins les últimes conseqüències, i llençaren foc constant sobre la riba dreta del Llobregat on estaven situades les tropes rebels, –adjectiu que utilitza Oriol Dueñas però que, de fet, eren, a més, híper-nacionalistes espanyols autoanomenats “nacionals”–, fins que a la majoria de grups se’ls van exhaurir les municions.

La caiguda de la ciutat de Barcelona era imminent.