I el nacionalcatolicisme d’on surt?

28 Nov 2016

Els polítics i pensadors espanyols catòlics a ultrança es van trobar a mitjans del segle XIX amb un relat pretesament històric, el dels liberals, que requeria una reformulació. Una sèrie nombrosa d’autors s’hi van posar i tota la seva obra va confluir en la de Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912).

A l’epíleg de la seva obra més important, Historia de los heterodoxos españoles, hi ha un magnífic resum de les seves tesis, que no ens resistim a transcriure:

… “Sin un mismo Dios, sin un mismo altar, sin unos mismos  sacrificios, sin juzgarse todos hijos de un mismo Padre… ¿qué pueblo habrá, grande y fuerte?…Esta unidad se la dio a España el cristianismo. La Iglesia nos educó a sus pechos, con sus mártires y confesores, con sus padres, con el régimen admirable de sus concilios. Por ella fuimos nación y gran nación, en vez de muchedumbre de gentes colecticias, nacidas para ser presa de la tenaz porfía de cualquier vecino codicioso. España evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad. No tenemos otras.”

Les últimes frases són espectaculars i sintetitzen a la perfecció l’harmonia entre la nació, el catolicisme i els valors tradicionals. És la font on beuran la Falange espanyola i el Franquisme en el segle XX.

Ara bé, el nou relat mític, tot i que pretenia ser una alternativa al liberal de Modesto Lafuente, segueix exactament el mateix patró: Paradís- Caiguda- Redempció.

1a Etapa

Segons el text de Menéndez Pelayo, el Paradís va tenir lloc “quan les aigües del Diluvi es van retirar, i va aparèixer, per ordre de Déu, entre el Pirineu i l’estret de Gibraltar, el bell país conegut amb el nom d’Espanya”. Els primers espanyols ja es distingien per la seva religiositat  i un instint infalible que els guiava cap la veritat, monoteista, és clar.

La Caiguda ve, naturalment, pel contacte amb els estrangers: els cartaginesos i els romans i les seves falses i politeistes religions. Però els espanyols resistiran amb heroïcitat i es tornen a subratllar els mites de Numància i Sagunt.

Bust de Santiago a la catedral de Santiago

Al final de l’època romana entra a Espanya la vertadera religió, el cristianisme. La història conservadora insistirà en el mite de l’arribada de San Jaume (Santiago), encarregat d’evangelitzar la península. Per tant, hi ha una novetat significativa respecte al relat  liberal de Modesto Lafuente: l’apòstol Santiago és considerat com el veritable fundador de la nació.

Tanmateix, a partir d’aquí sorgeix un problema: Ataülf (410-455), el qual la historiografia liberal havia batejat com el primer rei d’Espanya, era arrià, és a dir, practicava una heretgia contrària al catolicisme. Vade retro!, doncs. La solució va consistir a considerar Recared (568-601) com el primer rei d’Espanya i veritable fundador de la nació, essencial i eterna.

2a Etapa

El relat cíclic torna al seu punt de partida, l’últim segle dels visigòtics és el nou paradís, però aviat arriba la segona Caiguda: la invasió dels musulmans el 711. Però la Redempció no triga  gaire, per obra de don Pelayo i la Mare de Déu de Covadonga. A continuació s’exposen les glòries medievals, posant l’accent en la lluita contra els infidels, els musulmans, però no en allò que havien subratllat els historiadors liberals: les llibertats forals, les Corts, les Tres Cultures.

Aquesta època gloriosa culmina amb el regnat dels Reis Catòlics, que aconsegueixen el doble objectiu d’acabar la Reconquesta i reunificar l’antic regne visigòtic. A més, es considera que la Inquisició va ser un bon invent i que l’expulsió dels jueus estava del tot justificada. És fàcil d’entendre la raó per la qual  Franco adorava els Reis Catòlics i se’n considerava el seu legítim successor.

3a Etapa

A partir d’aquí la versió nacionalcatòlica difereix força de la liberal. Aquesta versió sostenia que la nova Caiguda havia estat ser obra dels Àustries. Però el relat nacionalcatòlic, ans al contrari, proclama que els primers reis d’aquesta dinastia, sobretot Carles I i Felip II, han de ser considerats com els que van evangelitzar tot un continent, Amèrica, i els que van encapçalar la lluita contra els heretges protestants. La Caiguda arriba, doncs, per obra del últim Àustria, Carles II, tingut per feble i incapaç i sobretot amb Felip V i els Borbons. Menéndez Pelayo s’esplaia contra els Borbons, perquè, a més de ser estrangers, el pitjor mal com ja hem vist, els acusa d’introduir a Espanya les idees il·lustrades, laiques i racionalistes, del tot incompatibles amb la veritable religió catòlica.

Malgrat tot, l’essència nacional d’Espanya romania inalterada i els espanyols, un poble fanàticament catòlic i gelós de la seva independència, s’alliberen el 1808, amb la Guerra contra Napoleó, lluitant contra les tropes invasores.

De manera, que el relat del nacionalcatolicisme acaba exactament igual que el liberal.  Segons Lakoff, tota la política es basa en interpretacions de la història i, per tant,  el que denomina “frame”, el marc conceptual que comparteixen ambdós relats, és la idea de nació de tall romàntic, essencial i idealista, que només es pot concebre a si mateixa com una unitat antiquíssima i indiferenciada.

Punts comuns entre el nacionalisme espanyol
de matriu liberal i el nacionalcatolicisme

Així doncs, la conclusió és que, a finals del segle XIX, tota la societat espanyola, a dreta i esquerra, és nacionalista i coincideix a considerar com una veritat indiscutible que la nació espanyola és unitària, fundada pels visigots (Ataülf o Recared) amb arrels identitàries molt anteriors, fins i tot a l’arribada dels cartaginesos i dels romans. Aquesta tesi extravagant està avui dia, en el segle XXI, totalment “vivita y coleando” i això explica la cançoneta recurrent de la “nació mil·lenària” o de la “nació més antiga d’Europa”. Per tant, les diferències entre el nacionalisme de tipus liberal i el conservador són només de matís.

El triomf del nacionalisme espanyol, en els segles XIX i XX, és tan rotund que arriba a convertir-se en la ideologia dominant, però per manca de debat no és percep com a tal. Només hi ha una peça que no encaixa en tota aquesta història: Portugal. La mera existència de Portugal és la demostració palpable que totes les teories romàntiques sobre la nació espanyola, tant les liberals com les conservadores, són  veritables romanços. Portugal, doncs, era (i és) el taló d’Aquil·les del nacionalisme espanyol. La cosa és ben senzilla: si se sosté que Espanya és una nació natural és perquè abasta tota la península. Si Espanya és una nació mil·lenària, els seus límits han de coincidir amb la Hispania romana i el regne visigòtic posterior. D’aquí ve l’obsessió amb Portugal, que, com un Guadiana, ressorgeix periòdicament, sobretot en els moments crítics com l’actual. I no parlem del cas de Gibraltar, autèntic  malson dels conservadors hispànics per la mateixa raó.

El federalisme, doncs, ha estat impossible a Espanya per la senzilla raó que el nacionalisme espanyol es basa en uns mites històrics fundacionals que comporten que la nació espanyola és unitària, des el Paleolític gairebé, i no composta, com és en realitat, des de l’Edat Mitjana.

Michael Billig

El nacionalisme banal

Cal tenir clar, però, que el nacionalisme espanyol no és substancialment diferent d’altres nacionalismes europeus, nascuts tots ells al caliu de les tesis romàntiques del segle XIX. Ara bé, el concepte de nacionalisme va començar a ser interpretat en sentit negatiu a Europa durant els anys trenta del segle passat, perquè se’l va acabar identificant amb el feixisme, amb el nazisme i  el franquisme.

Fóra de l’espai europeu, aquesta identificació no ha estat mai  tan generalitzada i tan escassament matisada. Aquesta confusió ha fet que el concepte de nacionalisme banal, encunyat per l’historiador Michael Billig, per referir-se als nacionalismes evidents que se solen autoqualificar de “no nacionalistes” o “patriotes”, hagi estat una aportació excepcional que ha ajudat molt a clarificar la situació. Diu el professor Billig que aquest tipus de nacionalisme banal  és el més comú, i també el més violent. És un tipus de nacionalisme que, nascut com a justificació de l’estat-nació i articulat al voltant de tota mena de rutines quotidianes, és viscut com a natural  en contraposició al sempre sospitosos nacionalismes identitaris de les nacions sense estat. La impostura intel·lectual d’aquest nacionalisme banal és extraordinària i comença a ser desmuntada.