I, després de la
pandèmia, què?
05 Mar 2022
La pandèmia ha tingut un impacte mundial enorme i no sabem quines conseqüències tindrà, o dit d’una altra manera, quina mena de món post- Covid s’albira.
En general, tant a Catalunya com a Espanya escassegen els debats sobre aquesta qüestió, i sobre molts altres temes ben rellevants. Hi ha una mena d’assumpció acrítica de molts aspectes que condicionen el nostre present i el futur, com l’emergència climàtica o la crisi energètica i de les matèries primeres….
En aquest context, l’aparició del llibre de Jordi Pigem Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial, ha estat un revulsiu. La seva principal virtut ha estat iniciar un tímid debat. Només per aquesta raó cal reconèixer el seu mèrit. I què planteja Jordi Pigem? Doncs fa una mena de crit d’alerta de com la pandèmia està sent aprofitada pel que denomina complex tecnocapitalista per a implementar una sèrie de mesures inquietants de tipus més aviat autoritari, que la població rebutjaria, si més no en els països occidentals en una situació de normalitat. Però, en canvi, s’estan acceptant perquè la població està atemorida –o millor dit està sent atemorida– i per tant, molt més disposada a empassar unes mesures impopulars i força inquietants. Això ja ho va anunciar Noemi Klein al seu llibre La doctrina dels schock, on va donar exemples de com el “capitalisme del desastre” aprofita moments de caos o confusió per a refermar el seu poder.
Inquietant és la paraula que descriu més bé la reflexió de Pigem. Per tal d’alertar-nos sobre la situació actual ens remet a dues conegudes novel·les distòpiques del segle XX : Brave New World (Un món feliç) d’A. Huxley i 1984 de G. Orwell. Pel que fa a Un món feliç”, deHuxley (1931), es descriu una societat on les persones, artificialment engendrades, no tenen capacitat crítica, el poder les satura d’entreteniments i distraccions que inclouen espectacles d’alta tecnologia (feeles), orgies sexuals obligatòries (orgy-porgies) i les al·lucinants evasions generades per una poderosa droga recreativa (soma). Les distraccions contínues són emprades deliberadament amb la finalitat que la gent no pari gaire atenció a les realitats socials i polítiques, com va explicar el mateix Huxley.
A 1984 (any que Orwell escull com a títol, perquè invertirà les dues xifres finals de l’any en el qual l’escriu, 1948), el poder no es basa en una allau de distraccions, sinó en una cosa més habitual al llarg de la història: castigar i, sobretot, vigilar. El lema principal de 1984 és Big Brother is watching you, és a dir, “el Gran Germà et vigila”. Però el poder es basa, més que a violentar els cossos, a violentar les paraules. Per això, la tortura es practica al Ministeri de l’Amor, de la propaganda se n´’ocupa el Ministeri de la Veritat, i de la guerra, el Ministeri de la Pau.
L’únic idioma del superestat de 1984 és el NEWSPEAK, la “novaparla”, una llengua empobrida, deliberadament inexpressiva, una llengua tecnocràtica que permet l’eficiència de la producció i el consum, però amb la qual no es poden articular idees dissidents ni res especialment significatiu i que crea paraules, per exemple, crimethink (el delicte d’atrevir-te a pensar pel teu compte), thinkpol (policia que vigila el pensament), prolefeed (teca d’entreteniment per a les masses) o doublethink(“pensament doble”, és a dir, incapacitat d’adonar-se de les pròpies contradiccions). Des d’Orwell, la tergiversació dels mots s’ha fet cada cop més habitual amb l’enfosquiment del ple sentit del llenguatge que porta al declivi de la capacitat de discernir, de percebre, de pensar i, en definitiva, de ser.
Segons J. Pigem, en les societats actuals, el poder basat a vigilar i castigar (Orwell) i en el que Huxley creu més efectiu, fonamentalment distreure i alienar, hi són presents en proporcions diferents.
“The Great Reset”
En aquest àmbit, l’autor de Pandèmia i postveritat sosté que des de l’any 2020 el “Gran Germà” es presenta com a “Great Reset”, terme que té un marcat regust orwelià: curt, monòton i de connotacions deshumanitzadores, perquè es tracta de “resetejar”, reajustar podríem dir-ne, no tan sols l’economia i la societat, sinó la humanitat sencera. Es tractaria d’un Gran Reajustament (estructural) de tot el que és reajustable, en benefici del tecnocapitalisme i de la tecnocràcia.
El principal promotor del “GreatReset” és el Fòrum Econòmic Mundial, conegut per les reunions de l’elit política i econòmica de cada gener a Davos. L’any 2020 va publicar el llibre Covid-19: TheGreatReset, que és un manifest on proclama, sota una disfressa de bones intencions, que a causa de la Covid tot ha de canviar… per sempre. Tot: l’economia i la societat, la tecnologia i la indústria i, naturalment, l’individu (la part final porta per títol “Individual Reset”). El llibre arrenca afirmant que la crisi provocada per la Covid-19 no té parió en la història moderna, com si pogués rivalitzar amb la Revolució Francesa, la Revolució Russa o les guerres mundials.
Quin és l’objectiu del “GreatReset” ? Doncs, l’anomenada Quarta Revolució Industrial, segons el seu propi vocabulari, que es caracteritza per “una fusió de tecnologies que desdibuixa les línies entre les esferes física, biològica i digital”. No sols es pretén desenvolupar “l’internet de les coses”, sinó també “l’internet dels cossos” en què tota mena de dades sobre el nostre organisme serien transmeses a les autoritats competents “a través d’aparells que poden ser implantats, empassats o portats al damunt” i que naturalment la Covid-19 ha fet necessaris, com explica la web del Fòrum Econòmic Mundial.
Desigualtats, ciència i Covid
En aquest context creixen les desigualtats, com també reconeix el propi Fòrum Mundial. A tall d’exemple el fundador d’Amazon, Jeff Bezos, segons informava la premsa, havia augmentat la seva fortuna en 24.000 milions de dòlars durant la pandèmia del coronavirus. I és sabut que bona part de la recerca promoguda per la indústria farmacèutica i biomèdica no té com a principal objectiu la salut i la plenitud de les persones, sinó els guanys econòmics dels seus accionistes. Certament, la ciència és una de les més grans creacions de la humanitat. Però no és infal·lible (per això és ciència i no dogma) i malauradament no és immune al virus de la corrupció. Per exemple, les dues revistes mèdiques més prestigioses, The Lancet i The New England Journal of Medecine han estat sospitoses de pràctiques corruptes, com va assenyalar l’ex-directora de l’última, Marcia Angell, quan va publicar, el 2009, un contundent article amb el títol “Empreses farmacèutiques i doctors. Una història de corrupció” (Drug companyies & doctors. A story of corruption).
J. Pigem afegeix que diem vacunes a unes inoculacions genètiques que no tenen res a veure amb les vacunes i una caducitat que cada cop és més semblant a la d’un iogurt. Tenia aquesta intuïció i l’he confirmada plenament, quan he trobat en el seu llibre que el Center for Disease Control and Prevention (CDC), l’organisme estatal més poderós dels Estats Units pel que fa al control de malalties, ha canviat recentment la definició de vacuna. Segons la definició tradicional, vacuna volia dir “cosa que produeix immunitat, protegint la persona d’una malaltia” i, ara a partir del 2021, s’ha canviat per “un preparat usat per estimular la resposta immunitària del cos davant les malalties”. És molt diferent! Una cosa és “estimular una resposta”, que pot ser molt petita, i l’altra és “provocar immunitat i protegir la persona”. La prova és que ara amb “les vacunes” actuals es pot pescar la Covid i transmetre-la! Ara bé, també és cert que la mortalitat ha disminuït de manera dràstica, però, com va explica el doctor Laporte, expert en farmavigilància en una comissió del Congrés espanyol, ha estat un experiment a nivell global, del qual desconeixem del tot si pot tenir conseqüències a llarg termini, sobretot en joves i infants.
Un altre aspecte a tenir en compte és el que ha succeït a la Xina. La Covid ha servit al govern xinès per augmentar encara més el seu poder sobre els ciutadans: la nova normalitat xinesa ha acabat d’aixafar les protestes democràtiques de Hong Kong i per a augmentar la repressió policial-digital al Turquestan Oriental i al Tibet. Malauradament, la Xina va marcar una pauta que d’una manera o altra han començat a seguir la majoria de països del món. Va guanyar prestigi com a gestor sanitari i, de cop i volta, el totalitarisme xinés ha deixat de ser una anomalia per a convertir-se en un model.
La postveritat
També resulta que les línies que distingeixen el vertader del fals s’han anat esborrant i en el seu lloc ha aparegut una boira, que anomenem postveritat. El 2016 l’Oxford English Dictionary va escollir la paraula post- truth “postveritat” com a mot de l’any i el va definir com a “circumstàncies en què els fets objectius són menys influents, a l’hora de conformar l’opinió pública, que les crides a l’emoció i a les creences personals”. És a dir, entrem en la postveritat quan les nostres creences no es veuen (gaire) afectades pels fets que les contradiuen.
La postveritat, afirma Pigem, va de bracet amb el nihilisme, el totalitarisme i el deliri col·lectiu. Així a Un món feliç la veritat ha estat abolida i és, efectivament, un món nihilista, totalitari i immers en el deliri col·lectiu. Ha abolit la veritat perquè era un entrebanc per a l’eficiència tecnològica i per al seu aparador de felicitat superficial. Va ser necessari passar de l’èmfasi en la veritat i la bellesa a l’èmfasi en la comoditat i la felicitat.
Crítiques
El llibre de J. Pigem ha suscitat crítiques com no podia ser d’altra manera, és a dir, ha obert un debat, que és del que es tracta. En aquest sentit, a la revista digital Núvol s’ha publicat un article crític d’Iris Parra força dur, però en el qual reconeix que Pigem l’encerta del tot en parlar dels orígens del malestar actual. El llibre, doncs, parla de la sensació de pèrdua i desorientació actuals, ben certes, però,crec que cal afegir-hi que això no és pas nou en la història de la humanitat, on aquest fet s’ha produït sempre que han entrat en xoc cosmovisions diferents, cosa que ara mateix està passant.
Ras i curt: Iris Parra critica que Pigem ens ofereix la imatge d’un món distòpic, ple de distraccions, demoníac, determinat, irreversible i totalitzador, que nega la possibilitat de l’acció humana. Posa l’accent es dos aspectes, que crec que són els més susceptibles de crítica: la demonització total de la tecnologia i el mite de la caiguda. Certament, la tecnologia digital obre molts interrogants sobre el seu ús positiu per a la humanitat, però no es poden negar els aspectes beneficiosos i ben evidents de la tecnologia en benestar material i salut.
D’altra banda, també és cert que el llibre té un regust del mite de la caiguda, d’allò de temps passat, temps envejat. A tall d’exemple, es fixa en el declivi en la capacitat d’atenció i de memòria: cita la capacitat dels antics de recitar els 15.000 versos de la Ilíada o els 12.000 de l’Odissea, però la història ens mostra que, malgrat que cal pagar sempre un peatge per una nova tecnologia intel·lectual, en general, els beneficis superen amb escreix les pèrdues. A tall d’exemple, en el cas de la invenció de l’escriptura, tot i que va comportar un debilitament de la memòria, va suposar un indiscutible avenç per a la humanitat. Però, és ben cert que l’ús del GPS atrofia la nostra capacitat actual d’orientació com va passar anys enrere amb l’ús de les calculadores, que va erosionar la capacitat de càlcul mental. Però com hem dit, això ha estat sempre així.
Conclusions
Malgrat que es pot acceptar que davant d’un escenari complex potser no cal insistir en un món apocalíptic i poc esperançador, també és cert que les veus dissonants, com la de J. Pigem i el Dr. Laporte, per posar dos exemples de veus amb coneixements sòlids i contrastats, no han tingut ni tenen el ressò que caldria i que podrien obrir un debat enriquidor en un moment de desconcert general. Perquè és evident que hem entrat en un món sense precedents i és lògic que les transformacions que ens hi duen ens produeixin pors i sentiments negatius, perquè no són clares i ens temem que al darrere hi ha interessos que beneficien uns quants, i està per demostrar que ens beneficiïn a tots plegats.
————–
P. D. Evidentment, aquest article va ser redactat abans del 24 de febrer de 2022, data de l’inici de la guerra a Ucraïna. Aquest fet terrible i impensable afeblirà o potenciarà les intencions del Fòrum Econòmic Mundial? No ho sabem, però ha quedat ben clar que la nostra civilització és d’allò més vulnerable, i que si l’especie humana esdevé una espècie digitalitzada, no per això, deixa de ser una espècie animal d’allò més bèstia.