Història i poder polític; una relació tòxica

03 Set 2014

“La Història no ho explica tot, però sense Història no s’entén res”.  Ferran Requejo

Soldats britànics a les trinxeres, durant la batalla del Somme, 1916

Ara que s’ha celebrat el Primer centenari de l’inici de la bàrbara Primera Guerra Mundial, han començat a sortir veus que es pregunten com és que durant molt de temps hi va haver una distància total entre la producció històrica – basada  fonamentalment en estratègia militar, alta política i relacions diplomàtiques- i l’experiència directa de la guerra recollida en obres literàries com, per exemple,  Adeu a les armes o Res de nou a l’oest.

La brutalitat i irracionalitat de la guerra que aquestes obres testimonien no van ser analitzades pels historiadors acadèmics; el poder polític i segurament també  l’econòmic volien difondre una història oficial d’aquella massacre, tot amagant les veritables responsabilitats i les terribles pèrdues humanes. De fet, les posicions antibel·licistes que van sorgir arran de la I Guerra Mundial no van ser analitzades per la historiografia britànica, francesa, alemanya i italiana fins als anys 60.

Atansant el zoom al cas espanyol, també ens trobem que, ara, els interessos polítics interfereixen en la divulgació de determinades visions de la història. És clar que hi ha persones que creuen de bona fe que la influència de la història sobre el present és molt limitada– a tot estirar tres generacions- i que qualsevol indagació històrica està tenyida de presentisme. Convindria esclarir de què estem parlant en termes històrics, quan es fa referència a això últim: es tracta d’una manipulació dels fets històrics, molt sovint a base d’obviar o menystenir-ne uns quants, de significatius, per tal d’ajustar-los a una visió concreta del present. Per posar un exemple senzillet i clar; comparar la fèrria censura de l’època de Felip II amb la de l’Alemanya nazi o la de l’URSS estalinista, és del tot in-apropiat ja que el concepte de llibertat d’expressió, àmpliament reconegut en el segle XX, no estava acceptat ni generalitzat en el segle XVI. Per tant quan es compara és a base de forçar la història d’una manera simplista. Ara bé, cal tenir ben clar com va dir Benedeto Croce que “Tota la història és història contemporània, tenint ben present que la veritat, històrica o no, sol tenir moltes cares, però la mentida, sobretot, si és històrica, només en té una”.

Anirem repassant, com explica l’historiador Borja de Riquer a Passat, Història i política (L’Avenç, núm. 401) diferents aspectes de la intromissió del poder polític en el discurs historiogràfic de l’Espanya actual:

Sense memòria compartida

Sovint ens preguntem com és que no hi ha una memòria compartida sobre el significat de la guerra civil espanyola i la dictadura franquista, i la resposta no és senzilla, però en tot cas la responsabilitat sobre això no recau en els historiadors, que han fet la seva feina, sinó més aviat en les condicions polítiques en que es va fer la transició cap a la democràcia.

Aquella Transició pactada va comportar la no exigència de responsabilitats polítiques  i obviar “les responsabilitats històriques”. La cultura de l’oblit va dificultar una reflexió ciutadana sobre el perquè de tot plegat. El resultat és força galdós: encara ara no hi ha a Espanya un consens ciutadà sobre la història de la lluita per la democràcia des de l’any 1931.  

Franquisme historiogràfic
Així doncs, ens trobem que el franquisme historiogràfic encara és present en alguns mitjans de comunicació – sobretot a la coneguda com a Mad-press -, i també en llibres i en articles. Com diu l’historiador nord-americà E. Malefakis, són els “neo-revisionistes” que repeteixen els mateixos arguments dels franquistes per a  justificar “l’Alzamiento Nacional”  de 18 de juliol de 1936, però amb formes més sofisticades.

Negacionisme de la II República
En aquest moment es publiquen obres que no només justifiquen l’aixecament militar –origen de la guerra civil-  sinó que també neguen que la Segona República fos un règim democràtic. Segons aquesta tesi, la violència política i social van fer inevitable la Guerra Civil. En el fons aquest posicionament nega que la II República fos una experiència democràtica. Segons els autors d’aquestes obres la democràcia va néixer el 15 de juny de 1977 amb les eleccions convocades per Adolfo Suárez. I prou. Res de reconèixer que la Constitució del 78 era filla d’un armistici, no d’una victòria: un pacte entre els poders franquistes i els militars, uns poders aleshores anomenats fàctics, i unes forces democràtiques que, tot i que lliures i cridaneres, no eren prou fortes.

Negar la legitimitat de la II República és bàsic per a exculpar els autors de la destrucció de la democràcia republicana a més de pretendre justificar el règim franquista. Per a aquests autors, els quasi quaranta anys de dictadura franquista van significar el càstig col·lectiu per no haver estat prou civilitzats els anys trenta. Com diu Borja de Riquer, “és innegable que el règim republicà fou imperfecte, inestable i fràgil  i que gairebé totes les formacions polítiques i sindicals cometeren errades i imprudències, però aquesta situació no diferia massa de la d’altres règims democràtics de l’Europa de llavors.” 

Aquestes obres històriques i la seva tolerància o fins i tot encoratjament per part del poder polític  ajuden molt que encara a Espanya no s’hagi superat l’odi caïnita contra el republicà. Un exemple ben clar és el cas de Pilar Manjón, que va ser una altra de les sorpreses d’aquest estiu atípic de 2014, a causa del seu tuït de caire racista, tot referint-se al president del EE.UU com “el negro de la Casa Blanca..” Però cal recordar que ella, que va perdre un fill a l’atemptat terrorista del 11-M de 2004, ha estat un exemple de la dignitat de les víctimes, de com portar i suportar l’absurd i la devastació personal. Això no obstant, la dreta espanyola l’abomina amb una crueltat ignominiosa. I cal no oblidar que una gran part d’aquest odi prové de l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola. Ha estat una complicitat criminal amb els interessos més obscurs d’una part del poder polític i d’aquests sectors antidemocràtics que campen amb total impunitat per determinats cercles de la Mad-press.

Persistent manipulació dels fets històrics: el diccionari biogràfic
Una prova d’aquesta manipulació constant és la publicació d’un recent diccionari biogràfic per part d’una rellevant institució acadèmica espanyola. L’existència del neo-revisionisme franquista o del negacionisme de l’holocaust fins ara eren una mica marginals, encara que preocupants com a símptoma. Però ara, aquestes interpretacions es publiquen per part d’una institució que pretén representar la professió dels historiadors a Espanya. Si aquesta institució tenia ja tenia fama de casposa i escassament representativa dels avenços històrics, ara ha quedat ben retratada. És clar que aquest fet  queda més clar quan resulta que a Espanya existeix legalment una fundació finançada amb diner públic, és a dir, per tots nosaltres, dedicada a exaltar la vida i l’obra de l’últim dictador. Aquesta és una altra de les anomalies de la democràcia espanyola.

La historiografia espanyola sobre els fets de 1714

En els últims trenta anys els coneixements que tenien els historiadors catalans, espanyols i europeus sobre aquells fets han avançat de manera molt rellevant. Tenim unes informacions molt més precises de com era la societat catalana d’aquella època, sobre el mateix conflicte i sobretot de la ciutat de Barcelona (no era gens ni mica decadent, ans al contrari, tenia una activitat comercial intensíssima que permetia que a la ciutat es venguessin més de catorze tipus d’arròs i més de deu de gingebre, per posar un sol exemple).

L’historiador Albert Garcia Espuche

L’obra d’Albert Garcia Espuche, Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Ma Torras i d’historiadors més joves han clarificat extraordinàriament aquells fets: han ofert una visió renovada, plena de detalls, de matisos  gràcies sobretot a la localització i interpretació d’un munt de documentació pública i privada, catalana, espanyola i europea, així com dels treballs arqueològics duts a terme a Barcelona mateix, concretament al Born.

Però hi ha una actitud de menyspreu tan evident per part d’alguns, que malgrat els avenços historiogràfics, continuen ancorats en la visió de fa trenta anys enrere, de manera que se’ls podria aplicar perfectament la dita de Machado “desprecian cuanto ignoran”.

És evident que la reconstrucció del passat mai no ha estat neutral, i és i serà sempre objecte de debats i revisió. Però la llibertat dels historiadors i el rigor científic són fonamentals en una societat oberta i democràtica.