Guimerà, amb ell va arribar l’escàndol

23 Mar 2016

La figura d’Àngel Guimerà va ser la protagonista de dos sonats escàndols que curiosament es van produir en el mateix lloc: l’Ateneu Barcelonès. El primer, el 1895 i el segon el 1930, és a dir, amb trenta cinc anys de diferència. Sobre aquests fets, i sobre la vida del cèlebre dramaturg, autor d’obres tan emblemàtiques del teatre en català com Terra baixa i Mar i cel, s’acaba de publicar un llibre de X. Albertí i A. Arribas Guimerà, home símbol, que tracta tant els aspectes lligats a la seva personalitat pública com aquells més íntims i personals.

Àngel Guimerà

Guimerà, home públic: l’escàndol de 1895

El fet de néixer a Santa Cruz de Tenerife, de mare canària, i que el seu pare no es casés amb la seva mare fins al naixement del seus dos fills va marcar, segons alguns biògrafs, la seva vida, però no va impedir la seva plena integració a El Vendrell, on es van instal·lar els seus pares, i que es convertís  en una de les figures més emblemàtiques del catalanisme. És per això que sovint es parla de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. El tema de les personalitats escindides és recurrent a la seva obra.

Àngel Guimerà, a part de ser el fundador del teatre modern català –i de la seva rivalitat amb Pitarra– era un representant del catalanisme més radical. En aquest sentit una de les seves aportacions més notables i duradores a la construcció del jo col·lectiu va ser la conceptualització de “la voluntat de ser”. El catalanisme encara en viu, d’aquesta idea.

Com a home públic, la seva figura està lligada a la utilització del català com a llengua de cultura a espais comuns en què restava totalment absent, com el discurs inaugural del curs 1895-96 a l’Ateneu  Barcelonès. Repassem els fets.

Amb la Restauració l’Ateneu comença a tenir un cert pes en la vida barcelonina. A mesura que va passant el temps es va obrint cada cop més a la societat i abandonant els inicis més aviat de caire conservador. A finals del segle XIX es produeix l’entrada oficial del catalanisme a la direcció de l’Ateneu. Fins aquell moment tota la vida pública es feia en castellà: pràcticament hi era prohibit de parlar de política i menys de “regionalisme”. Però de 1895 a 1901 té lloc la catalanització de l’Ateneu –ho explica Cambó a les seves memòries- com un pas més de l’estratègia dels sectors intel·lectuals catalanistes de revifar la política i el país cap a una altra direcció.

A l’any 1895 va ser elegit president de l’Ateneu de Barcelona on pronuncià el seu discurs inaugural en català.

L’Ateneu no estava situat encara a la seva actual seu del Palau Savassona, al carrer de Canuda, sinó al Teatre Principal, a les Rambles. El famós curs de 1895 començà amb Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El 30 de novembre de 1895, al vespre, els socis van acudir a l’acte d’inici del curs. Els anuncis de l’acte es van fer en castellà, però el tema era ben definitori en aquell moment: La llengua catalana. Àngel Guimerà fa un discurs que és una encesa defensa de la llengua catalana i en català. El president de l’Ateneu va cloure el seu famós discurs  amb les següents paraules que van esdevenir també famoses:  «Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres.»

Va ser un escàndol dels que fan època. El discurs en català de Guimerà va provocar una forta polseguera. En el mateix moment ja hi va haver crits, empentes i es van llançar algunes cadires. No s’havia vist res d’igual a la casa. Un centenar llarg de socis va protestar i va amenaçar d’anar als tribunals, tot i que aleshores no existia el Tribunal Constitucional… Els més recalcitrants pensaven que s’havia anat massa lluny (el mateix Duran i Bas es va donar de baixa) quan Guimerà va demanar l’ús del català a la justícia, a l’educació i a la burocràcia.

Dues conseqüències van derivar-se d’aquell escàndol:

D’una banda, és va produir una autèntica revolució a l’Ateneu i a Barcelona. Davant l’astorament general, el català es converteix en llengua de cultura, d’ús públic. Ja no serà tan sols un patois només apte per a la vida familiar i o al carrer. Fins aquell moment tan sols era acceptat, a tot estirar, a la poesia i, més a contracor encara, a la literatura en general. Ara comença a ser una llengua amb un status diferent.

D’altra, la catalanització de l’Ateneu va ser una cosa definitiva, tret, és clar, de l’època franquista. Com afirma l’historiador Jordi Casassas, en fer la història de l’Ateneu, la vinculació d’aquest al “corrent catalanista” provoca un augment inusitat de socis, la qual cosa, de retruc, fa trontollar la placidesa de l’entitat. Però la irrupció del catalanisme va provocar una revitalització de les penyes i va inaugurar l’època daurada d’aquestes.

Postal fotogràfica de Barcelona el dia de l’enterrament de Guimerà, el 19 de juliol de 1924.

Se sap que Guimerà va ser enterrat acompanyat d’una multitud impressionant sense haver aconseguit el Premi Nobel, al qual va optar del 1907 fins al 1923. Durant força temps  es va creure que el govern espanyol del moment havia intentat, tot movent fils diplomàtics, torpedinar la candidatura de Guimerà al Nobel per catalanista i perquè escrivia en català. Vista l’actitud del govern actual és força plausible. Però no hi ha cap mena de prova que fos així un segle abans. En aquest sentit el 2011 Enric Gallén i Dan Nosell van demostrar que era del tot incerta la brama que atribuïa a Echegaray maniobres el 1904 per arrabassar a Guimerà el guardó: més aviat, al contrari,  les traduccions que Echegaray va fer al castellà de Maria Rosa i Terra baixa per a l’actriu madrilenya María Guerrero van contribuir en gran manera a la internacionalització de l’obra de Guimerà.

Retrat personal de Guimerà: l’escàndol de 1930

El llibre esmentat, en comentar els aspectes més personals del dramaturg,  -la part més innovadora- dóna crèdit a la hipòtesi de la seva homosexualitat. Segurament va ser problemàtica perquè va sentir la necessitat d’amagar-la amb tota cura i sembla que això li va provocar una manera de ser angoixada. La seva obra, contemplada des d’aquesta doble lluita col·lectiva i personal, fa que les tensions identitàries que torturen els seus personatges s’entenguin molt més bé i prenguin una nova llum.

Per entendre l’ocultació persistent de la seva sexualitat  i de l’angoixa que això li causava, cal tenir present el context en què es donava: Europa va experimentar a finals del XIX un gir purità.  A principis de segle, el 1804, el Codi Napoleònic havia despenalitzat la sodomia, però l’alarma per una creixent prostitució als carrers va criminalitzar de nou la sexualitat. El 1895, l’any de la conferència de Guimerà a l’Ateneu, va coincidir amb el judici contra Oscar Wilde per la seva homosexualitat.  El ressò d’aquest cas  va tenir un gran impacte al continent. Per això no ens ha de sobtar, com diu Ignasi Aragay, que el dramaturg català, home conservador, es guardés les pròpies pulsions eròtiques per a ell i per als seus personatges.

Un altre dels escàndols fundacionals de la nostra cultura es va produir sis anys desprès de la mort de Guimerà: el discurs que Salvador Dalí va pronunciar al mateix Ateneu, el 1930. Dalí va titllar Guimerà de  “gran porc”, “putrefacte pelut” i “gran pederasta”, i va escandalitzar els néts dels avis que havien sigut escandalitzats,  més de trenta anys enrere, per Guimerà. Cal recordar que en aquells anys el terme pederasta s’utilitzava per designar un homosexual, i que el propi Avida Dollars l’havia fet servir per parlar del seu millor ex amic Federico García Lorca.

Alguns ho interpreten com que Dalí no va atacar la “cultura tradicional”, tal i com l’entenem ara, així sense més ni més. Dalí, Sebastià Gasch i  alguns altres eren els signants de l’anomenat Manifest Groc, un document reivindicatiu de les avantguardes artístiques i volgudament provocador, trencador, contracultural com potser diríem ara. Era en aquest context que els autors van carregar contra Guimerà i el van tractar de “putrefacte pelut”: l’atacaven perquè el consideraven culturalment ultraconservador, i defensaven un art i una cultura molt més efímers, canviants i renovats. En el mateix document proposaven, entre altres coses, l’enderrocament del barri gòtic i la prohibició de la sardana per impedir que la seva bellesa es fes malbé… Així doncs,  era més aviat un manifest contra la cultura immobilista i oficial, no contra cap tradició ni contra la cultura tradicional entesa com a cultura del poble. Sembla que, en el fons, era una reacció generacional clàssica, basada en la creença que el seu art era molt conservador perquè no s’havia atrevit a sortir de l’armari.

Per tant, amb Àngel Guimerà  l’escàndol va arribar va trucar dues vegades a la porta de l’Ateneu Barcelonès. Deu n’hi dó.