França i el català

10 Jun 2023

La justícia francesa ha prohibit l’ús del català als plens dels ajuntaments de la Catalunya Nord. El Tribunal Administratiu de Montpeller justifica la seva deliberació assegurant que el canvi de reglament impulsat per Elna i quatre municipis més “vulnera la primacia de la llengua francesa”. Això m’ha fet recordar el llibre Conversa amb el meu gos, que l’escriptor de la Catalunya Nord Joan- Lluís Lluís va publicar sobre el tema del tractament del català a França. En aquest interessant i aclaridor llibre, l’escriptor resumia el tema, si fa o no fa, d’aquesta manera:

Alguns pensen que és una sort no haver nascut espanyol. A França hi ha un menyspreu a vegades inconscient contra alguns països, posats en un grau inferior en l’escala de les nacions. Espanya és d’aquests. Però, a la Catalunya Nord, aquest menyspreu que és ben viu, es complica amb un sentiment d’inferioritat de cara als catalans dits espanyols, considerats sovint com els catalans “de veritat”; els catalans rics, si més no. Jo, diu Joan-Luís Lluís, posat a ser català, m’agradaria a la vegada no haver de menysprear ningú ni sentir-me inferior a ningú… tot això per dir que no crec que, per un català, ser francès sigui millor que ser espanyol. Ja sé que això a vegades sorprèn els que han hagut de viure dintre dels budells de l’Espanya franquista…. Si Girona fos francesa, qui parlaria català a Girona?… que provin d’imaginar-se una Gérone amb un dotze per cent d’atur, amb una delinqüència de les més altes de França, amb un Front National que oscil·la segons els anys entre el vint i el trenta per cent dels vots, només cal veure Perpinyà, és el retrat fidedigne d’una Girona sense ànima, provinciana i acomplexada… ha pagat car l’honor de ser francesa, però devia valer la pena perquè molts pocs renunciarien a una situació tan honorable.

D’altra banda, a França, ja se sap, l’única llengua oficial és el francès. De fet, això es va proclamar com a veritat absoluta al moment de la Revolució francesa, però molt abans els reis ja intentaven engrunar totes les altres llengües del reialme… però la segona llengua més parlada és l’àrab, a causa de la forta immigració vinguda de països arabòfons. L’àrab ha passat al davant de totes les llengües autòctones i això pot voler dir que hi ha molts àrabs –l’extrema dreta diria que és així i que n’hi ha massa– però significa que les llengües autòctones han perdut, molts, molts parlants…

A França, a més del francès, hi ha set llengües minoritàries o, més ben dit, minoritzades. Aquestes llengües els francesos les anomenen dialectes, i quan se senten agredits en la seva francesitat, patuesos. Són aquestes, per ordre alfabètic: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc, occità…. set llengües que es troben totes en perill de desaparició en territori francès… Fa segles que França intenta, conscientment, fer-les desaparèixer i d’això se’n diu lingüicidi.

Algú pot pensar que això no és tan greu. Totes les llengües han de morir un dia, és veritat. Els humans també han de morir, però acceptar aquesta evidència no vol dir acceptar l’assassinat … cada parla, ja se sap, veu i descriu el món d’una manera diferent, i per això no té preu… Però, per als francesos, és més engrescador plànyer tribus llunyanes de jungles espesses, que no alsacians, bascos, bretons, catalans…

A França no hi ha un sistema educatiu capaç de formar gent realment políglota.. De fet, per al francesos és una prova d’independència i d’autosuficiència… en els fons, estan orgullosos de ser monolingües, i per això els francesos menyspreen una mica els països que promouen l’aprenentatge eficaç de molts idiomes… Hi ha, doncs, a França un orgull del monolingüisme. És un orgull fascinant, sobretot perquè afecta també a gent culta i intel·ligent, polítics, artistes, escriptors i periodistes.

Els francesos es pensen que totes les altres llengües són enemigues potencials de la llengua francesa. Per ells, hi ha una guerra amb dos fronts: el front exterior… sobretot contra l’anglès, i el front interior, contra “els patuesos”. Cal dir que sovint els fa més ràbia el front interior, perquè el veuen com una conxorxa de traïdors, una cinquena columna de malparlants…. ho veuen com l’obra malèvola d’allò que els feixistes anomenen l’anti-França….

El mètode dels francesos, sota tots el règims, ha estat més o menys similar, en el conjunt de territoris amb llengües empipadores. El menyspreu obert, unes interdiccions progressives i l’oferiment calculat de la integració social, tot això simultàniament o successivament, segons els casos… Es tracta de dir que les altres llengües no són llengües, són una pasta informe i un xic nauseabunda, sense història ni gramàtica. Quan, en algun cas, és massa evident que és una llengua “veritable”, com ara amb el català, es fa tot el que es pot per minimitzar-ne la importància, se’n nega la riquesa o se la redueix a consideracions folklòriques i es diu que és un idioma estranger, que crea repugnància a les orelles patriotes.

Les interdiccions progressives… va ser el cas del català el 2 d’abril de 1700, per un edicte de Lluís XIV. A partir d’aquell moment, la llengua va entrar de debò en decadència, perquè ja no va ser necessària per a res que no fos el plaer eventual dels que la volien emprar. I quan una llengua només serveix per a l’ús privat, oral o escrit, i se l’exclou de tot sistema d’aprenentatge, comença a esmicolar-se, s’encamina cap al gran cementiri de les llengües… Em sembla que es pot dir que el francès va guanyar terreny al ritme en què els catalans, els bretons, els corsos es varen convèncer que només amb el francès podien viure millor. Moltes portes eren infranquejables sense un domini parlat i escrit del francès. Les altres llengües totalment bandejades, no podien servir per a res en aquell esquema absolutista. Llavors els mateixos parlants varen esdevenir còmplices de l’afrancesament i de la francesització del seu país; varen explicar als seus fills que calia parlar francès… cada generació tenia més vergonya de parlar català i sobretot més vergonya de parlar català als més joves. Aquest sistema, avui, quasi no es veu i per això molts es pensen que no va existir mai. Però si ja no es veu és justament perquè va ser eficaç, a vegades d’una eficàcia cruel. I no gens democràtic. Es podria parlar dels mètodes borbònics de colonització … i de repressió, però, els Borbons, ja se sap, mai no varen ser demòcrates, i per tant, cal parlar de l’escola republicana…creada fa un xic més d’un segle, sota la III República, l’escola coneguda com a “gratuïta, laica i obligatòria”.

L’escola monolingüe

Els mestres varen tenir la poc gloriosa responsabilitat d’organitzar un rentat de cervell col·lectiu. Un dels deures que tenien era imposar el francès com a única llengua de l’escola… només francès a les aules i al pati… l’alumne que passava sota el porxo de l’escola, havia literalment de posar-se la llengua a la butxaca. Treure’n-la podia costar car. Punicions i plantofades, calbots, mastegots, castanyes, hòsties, bufes, orelles pessigades, cabells estirats, cops als dits. Tot això en una escola en què, des que havia estat creada, estava prohibit emprar càstigs físics…

L’escola del “país dels drets humans” va ser també, per a milions de nens i nenes, generació rere generació, una gran olla de por… I és justament aquesta por que els mestres varen utilitzar per arribar a excloure les llengües “brutes” de l’escola. La por, la humiliació i la vergonya, tot això contra la mainada que no tenia més culpa que la de parlar la llengua dels seus pares i del seu país. El mètode més espectacular utilitzat a tot el territori republicà dels drets humans va ser l’Objecte de la Vergonya… un objecte que canviava, segons els anys i els llocs: un tros de fusta, una tira de cuir, una pedra, un os de cabra… Era simple i eficaç. Era sàdic. El mestre donava aquest objecte al primer nen que parlava català. Un mot era suficient. Aquest objecte simbolitzava la llengua rebutjada i la vergonya de parlar-la… i volia dir que al final del dia seria castigat…. L’infant, tenia un mitjà, també simple i sàdic de desfer-se ràpidament de l’objecte, i per tant del càstig promès: regalar l’objecte, i per tant el càstig, a qualsevol altre infant que també deixés anar un mot en català. Aquest, és clar, no podia negar-se a agafar-lo i només podia desempallegar-se’n donant-lo a algú altre. Era un mètode molt eficaç, que va incitar els alumnes a encadenar-se la llengua i que, al mateix temps, va elevar la delació a virtut cívica. Aquests infants estaven convençuts pels discursos dels mestres successius de la necessitat de parlar només francès i tenien dins l’esperit un terror inesborrable que no els deixava mai del tot: parlar català era una falta i una falta sense possibilitat de remissió. Parlar català anava associat al terror sentit cada matí durant anys.

La història de França és, des del punt de vista de la història de les llengües, una història totalitària. Els reis van començar el programa d’esborrament de manera més aviat empírica, però la Revolució francesa, l’imperi i els repúbliques varen concebre i aplicar un sistema ideològic de lingüicidi.

Ara, la por torna a França. El diari Le Monde, publicava, fa poc, un article on es feia ressò de la por creixent entre els francesos per les conseqüències polítiques de l’ús de les “llengües regionals”, tot i que aclaria que, en aquest moment a Europa, només dues comunitats “subestatals” aspiraven i tenien possibilitats d’assolir la independència: Escòcia i Catalunya.

–––––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 26 de maig a Parlemclar.cat