Forentino: de les caceres de Franco al ‘palco’ del Bernabéu

17 Des 2022

Per a mesurar el grau de democràcia d’un país, un bon indicador és observar si mana el representant elegit pels ciutadans o l’empresari depredador que té molts i molts diners. Aquest és l’objectiu d’un llibre recent, Florentino Pérez, el poder del palco, que recull i ordena tota la informació disponible, fins a aquest moment, d’un personatge que ha dit públicament: A mi lo que me ha gustado siempre ha sido la política. Es donde se tiene el poder ( …) Yo no seguí en ella porque me echaron, ser presidente del Real Madrid es lo más parecido que he encontrado.

El llibre de Fonsi Loiaza denuncia dues estafes a la democràcia, dos mecanismes corruptes –el del futbol i el de les grans empreses constructores espanyoles– que funcionen a base de lucre, tràfic d’influències i corrupció política. És a dir, fan la mateixa funció que les caceres de Franco en la dictadura. Aquest llibre és una de les millors proves que Espanya no pot ser considerada una democràcia vertadera.

L’ascens de Florentino Pérez

Florentino va créixer en una casa d’ordre, d’idees autoritàries, conservadores, de disciplina, típicament franquista, amb aquella cultura política tan primitiva, característica de Franco “haz como yo y no te metas en política”. I, quan va ser gran, va continuar amb les mateixes idees reaccionàries, que havia rebut en la seva infantesa. Floro, com se’l coneix col·loquialment, mai es va comprometre en la lluita antifranquista per a la instauració de la democràcia. Aquesta no li va importar mai gens ni mica, però , en canvi, es va afanyar a trobar un bon padrí que l’ajudés a trepar. I el va trobar. El 1976, Juan de Arespacochaga, un franquista ultra, un dels promotors de la indústria turística sota el lema de Spain is different . Arespacochaga va ser anomenat per Fraga alcalde de Madrid. I , és clar, allà va col·locar al seu fidel Florentino com a regidor de Saneamiento, el qual va aprofitar el càrrec per fer relacions, que li resultarien molt i molt profitoses anys a venir. Per exemple, va participar en la primera reunió d’accionistes del diari El País, en la qual figuraven 20 membres de la UCD de Suárez, 15 de l’AP de Fraga, 4 del PSOE, 3 comunistes i 3 nacionalistes bascos i catalans. Com diu l’autor del llibre, Fonsi Loiaza : a pesar de la evidente implicación con el règimen franquista, este periòdico( El País) se convertiria en la icona progressista como “sobaco ilustrado” para los más pedantes del lugar y en el instrumento más potente de la cultura de la Transición y de la legitimación de la monarquia.

Però, Arespacochaga, només va durar un parell d’anys en el càrrec i el 1989 va ser expulsat d’AP per donar suport a Pinochet, en un moment en què els populars volien anar de moderats, escapar de l’etiqueta d’extrema dreta i acaparar el bipartidisme amb el PSOE. Igual que, ara, amb l’Ayuso, però pla, que ara expulsaran a la líder de la Comunidad…

De buròcrata franquista a “demócrata ejemplar”

L’arribisme sense cap mena d’escrúpols es va apoderar de les organitzacions polítiques després de la mort de Franco. Va quallar la idea que les bases dels partits substituïen perfectament la societat. Aquesta mena de tongo, de fet, va suposar el triomf de les classes mitjanes franquistes alimentades durant la dictadura i, per acabar-ho d’arrodonir es va dissenyar una legislació, que semblava feta per a delinqüents. Un bon representant d’aquest festival va ser Florentino Pérez, que es va enganxar al carro de la UCD, aleshores guanyador.

La capacitat política de Florentino no consistia en l’oratòria. Es movia millor en privat i era camaleònic en les distàncies curtes. Pragmàtic, no destacava per les seves conviccions, el clàssic trepa, vaja, al qual li apassionava cultivar les relacions dins del partit que en aquell moment governava Espanya. Una d’aquestes relacions, per exemple, va ser Martin Marin, que és va convertir en el factòtum d’un model multimèdia privat espanyol al servei del PP en l’època Aznar; hi podríem afegir entre molts altres depredadors, Martin Villa, Arias-Salgado , Joaquin Leguina, o Zaplana. I també va mantenir relacions estretes amb Álvaro Pérez, el Bigotes, prou conegut per la trama Gürtel.

La desaparició de la UCD va deixar a Florentino sense el seu carguito , però va aguantar ben amarrat a la cadira de regidor de l’ajuntament de Madrid fins al maig de 1983. Aleshores la seva jugada, quan ja estava ben ficat en una part de l’elit econòmica, va consistir en comprar una constructora a preu de saldo, Construcciones Padrós, i organitzar l’operació Roca.

Cal recordar el context en el que es va gestar l’operació Roca. A principis dels 80 s’estava produint als EE.UU i a la Gran Bretanya una reacció neoliberal que va canviar les relacions de poder. Tant Margaret Thatcher com Ronald Reagan havien passat a l’ofensiva. “No hi ha alternativa” va ser el seu lema i tots els acòlits van acceptar la propaganda, sense ni piular. El germen ideològic de l’operació reformista va ser finançat bàsicament per R.F d’Alemanya, on el mur encara no havia caigut, per tal de greixar organitzacions anticomunistes. Garrigues Walker i Eduard Punset eren els principals representats d’Espanya d’aquesta tendència.

L’operació Roca

El tercet de l’operació Roca, Garrigues Walker, Florentino i el mateix Miquel Roca, van fracassar totalment com a polítics, però arran de les seves relacions, cultivades sobretot en aquesta època, es van convertir en multimilionaris. Tant Garrigues com Roca, capitanegen els despatxos d’advocats més prestigiosos i, en especial, més rendibles de tot l’Estat espanyol. A més, Roca, amic íntim del rei Juan Carlos, es va convertir en un dels gran lobbistes de l’Estat i defensor de la infanta Cristina de Borbó, que va ser absolta per un tracte de favor.Del cas d’en Florentino en parlarem tot seguit.

En aquell moment, Flo era un perfecte desconegut, però amb unes ganes enormes de menjar-se el món i d’enriquir-se per la via fàcil. Una derivada no gaire coneguda, però molt rellevant, de l’operació Roca va ser el vincle empresarial que es va establir entre la família March i Florentino. Juan March havia apostat per Franco en els anys 30, tot finançant-lo, i els seus nets van apostar més tard per Florentino per a gestionar la seva empresa. Aquest vincle empresarial hauria estat impossible sense que al darrera no hi hagués estat l’operació centrista Roca.

Pel que fa a l’operació Roca, cal remarcar que Fonsi Loiaza segueix, en aquest punt, el patró clàssic del progre espanyol. Tota la culpa va ser de Convergència! Certament, Florentino, es va beneficiar participant de la trama corrupta del 3%. Però, no s’ha d’oblidar que aquest tipus de corrupteles les practicaven tots els partits polítics amb representació parlamentaria, començant, pel que fa a Catalunya, pel PSC, corrupció de la que tinc constància directa. Com que Convergència es va mantenir en el poder tant de temps, 23 anys, la durada de la seva corrupció va ser més llarga que la d’altres partits. La qüestió es deixar ben clar que Catalunya no va ser tan diferent d’Espanya, cosa que té una part de veritat, però vistos els innumerables casos de corrupció a tot arreu, en especial a València, Andalusia i Madrid, amb unes quantitats robades d’una manera d’allò més barroera i mafiosa, resulta que, sense deixar de ser certa i menyspreable aquesta corrupció, comptat i debatut va ser força menys rellevant que les altres. Han passat un munt d’anys, i el cas del 3% tot just comença a ser jutjat, i el cas Pujol, el suposat capitost de la trama, encara està més verd que un enciam. Per què? A més, hi ha un altre tic que es repeteix sempre en aquests casos, en els libres dels progres hispànics; la burgesia catalana, com si fos un sintagma, és a dir el substantiu sempre va acompanyat de l’adjectiu, com si no hagués existit mai cap altra burgesia en les Espanyes…

De Construcciones Padrós a ACS

Tornant a Florentino Pérez, el cas és que va comprar per una quantitat irrisòria Construcciones Padrós de Badalona, i com que aquesta empresa es beneficiava directament de la construcció d’obra pública per part de la Generalitat, doncs , es va convertir en un còmplice de la corrupció, de la que va treure uns bons rèdits. El creixement de la constructora Padrós va arribar fins a Galícia, d’on és originari Juan Torres Piñón, natural del Ferrol, que coneixia fil per randa el poder autonòmic gallec per dintre. L’empresa de Flo en terres galleges ha rebut concessions milionàries , -tant com a Construccions Padrós com més tard com ACS- i apareix en els papers del ex-tresorer Bárcenas amb anotacions de diner negre. El tracte personal de Florentino amb el fins fa poc virrei Núñez Feijoo és immillorable. El president del Real Madrid i el ex-president de la Xunta comparteixen taula a les marisqueries ben acompanyats per Mariano Rajoy i Bieito Rubido, director de l’ABC.

Resumint molt, Florentino tenia unes pretensions exagerades, que una constructora mitjana com Construccions Padrós no satisfeia. Aleshores, a mitjans del 80, se li va presentar l’ocasió de fer-se amb OCISA , per quatre rals, una empresa que venia d’una reestructuració salvatge i de la fusió de cinc constructores. Era el moment en què Espanya havia entrat a la UE: es va liberalitzar el mercat de treball, es van privatitzar massivament empreses estatals, i es va imposar la reconversió industrial i una il·lusòria idea de modernitat i prosperitat econòmica amb els fons de cohesió europeus destinats a la construcció d’infraestructures.

En els anys 90, Florentino va canviar el nom d’OCISA, pel seu fort desgast a la premsa pels nombrosos casos de corrupció en els quals estava implicada, i el nou nom és prou conegut, ACS, empresa a la que va incorporar noves fusions. Va ser una operació tramposa avalada per la Caixa d’ Isidro Fainé, i Caja Madrid de Miguel Blesa. Amb un crèdit pont de 450 milions d’euros aquestes entitats bancàries van finançar la compra per part d’ACS de Dragados, la constructora més gran en aquell moment, operació que va permetre a Tinin, un altre dels apel·latius del capo, de fer-se amb el negoci de les autopistes.

Com va explicar el rei Joan Carles a Corinna, quan se li presentava amb tot els descaro amb grans bosses plenes de diners, “NO ENTIENDES COMO FUNCIONA ESPAÑA”. Tota aquesta putrefacció, la del Florentino, la institucional, i la de tutti quanti no seria possible sense la desídia fatalista de la ciutadania espanyola que, a part d’una indignació de barra de bar o de tuit, naturalitza i normalitza tot allò que el poder fa i desfà.

En el proper article explicarem com Florentino es converteix en un ser superior, en President del Real Madrid, com va dir el llepaculs d’en Emilio Butragueño, i en amo del cortijo en la sombra.

_______________________________
Aquest article també s’ha publicat el 3 de desembre a Parlemclar.cat