Fiscalitat creativa

10 Nov 2012

El cardenal Mazzarino

L’obra de teatre Le diable rouge, del dramaturg francès Antoine Rault, narra les intrigues del cardenal Mazzarino a la Cort de Lluís XIV. S’hi descriu una suposada escena entre el cardenal i el seu secretari Colbert, el qual més endavant va ser ministre de Finances de Lluís XIV (1665-1683). L’escena és interessant, perquè evidencia la perversió conceptual del sistema fiscal de l’estat absolutista que Espanya va heretar de la dinastia dels Borbons, un cop Felip V va ocupar la Corona espanyola:

COLBERT. Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar (al contribuent) ja no és possible. M’agradaria, senyor superintendent, que m’expliqués com és possible continuar gastant quan ja s’està endeutat fins el coll….

MAZZARINO. Si s’és un simple mortal, és clar: quan s’està ple de deutes es va parar a la presó. Però l’Estat… quan es parla de l’Estat, això ja és una altra cosa! No es pot enviar l’Estat a la presó… Per tant, pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!

C. Ah si? És això el que pensa? Amb tot, necessitem diners. I com hem d’obtenir-los si ja hem creat tots els impostos imaginables.

M. Se’n creen d’altres.

C. Però ja no podem crear més impostos sobre els pobres.

M. És cert, això ja no és possible.

C. Aleshores, sobre els rics?

M. Sobre els rics tampoc. Ells deixarien de gastar, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.

C. Aleshores, com hem de fer-ho?

M. Colbert, vos penseu com un formatge de Gruyère o com l’orinal d’un malalt. Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant que arribarà un dia en que s’enriquiran, però també tement arribar a ser pobres. És a ells a qui hem de gravar amb més impostos… cada vegada més… i sempre més. Com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els prenem. Són una reserva inesgotable!