Feixisme i masclisme

31 Ago 2018

Feixisme i masclisme, dues paraules, dos conceptes, que sobrevolen i sobretot aterren a la nostra societat, cada vegada més de bracet un amb l’altre. I ens preguntem si hi ha una relació clara i estreta entre ells.

El feixisme ens semblava una cosa terrible, però superada, vençuda definitivament el 1945. Però, el pensador holandès Bob Riemen en el petit, però clarivident assaig, “Per combatre la nostra època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme”, ens avisa que el terme “populisme”, que és la paraula preferida per descriure la revolta de les masses d’avui dia, no ens ajuda gens a comprendre aquest fenomen. I afirma, també, que l’ús del terme “populista” és una manera de negar que el fantasma dels feixisme torna a freqüentar les nostres societats. Ara bé, com va dir l’escriptor portuguès José Saramago: Los fascistas del futuro no van a tener aquel gesto de duro militar. Van a ser hombres hablando de todo aquello que la mayoría quiere oír. Sobre bondad, familia, buenas costumbres, religión y ética. En esa hora va a surgir el nuevo demonio, y tan pocos van a percibir que la historia se está repitiendo.

La Manada

Pel que fa al masclisme, és un vell conegut, més antic que l’anar a peu, però que semblava que anava de baixa després de la revolta feminista dels 70, encara que d’una manera no tan senzilla i ràpida com s’havia suposat. Però, vet aquí, que ara reneix amb força, no tan sols recuperant terreny de manera solapada, sinó amb tota la brutalitat: només cal recordar l’episodi recent de la Manada i la indignant resposta judicial que ha rebut.

Feixisme i masclisme als anys trenta

De fet i per dissort, ambdós, feixisme i masclisme, comparteixen molts valors i maneres d’entendre la vida. Però això té uns curiosos i explícits antecedents en el feixisme dels anys 30 a Espanya, i no és estrany, doncs, que ara que el feixisme espanyol dóna clares mostres de vitalitat, el masclisme més barroer aparegui de nou lligat a aquesta terrible ideologia, basada en la submissió de l’altre, la violència, la dominació, el menyspreu…

Anem, així, als anys trenta del segle passat a Espanya i trobarem la figura d’Ernesto Giménez Caballero, un dels precursors i exponents més destacats del feixisme espanyol. Tot i que d’estudiant havia coquetejat amb el socialisme -una mica com Mussolini-, es va deixar influir molt per la Itàlia feixista i va esdevenir un dels teòrics de la Falange Espanyola, procedent de las Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos, l’altra branca del feixisme espanyol a part de la Falange. En l’època de la Guerra Civil, seguint les ordres i els interessos de Franco, va ser un dels impulsors de la unificació de la Falange, els carlins i les JONS, i va mantenir relacions amb el partit nazi.

L’any 1939, va pronunciar un discurs radiofònic des de Barcelona en el qual feia explícit el seu particular amor per Catalunya, el qual dóna títol a un llibre d’aquest nom: “Amor a Cataluña” on diu: “Quien bien te quiere te hará llorar, dice el profundo proverbio nuestro. La maté porqué era mía, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo…Porque tu, Cataluña nos pertenecías, y ¡a nadie más! Sentíamos el derecho de hacerte llorar. Porque te queríamos…” Evidentment aquestes són consideracions fastigosament masclistes, en les quals la figura de la dominada, la dona, és substituïda per Catalunya, totalment dominada el 1939… Des de sempre sortir de la gàbia ha anat acompanyat de sancions brutals.

La maté porque era mía. Una obra de Rosa Arena sobre la violència masclista.

El feminisme enfront el masclisme i el feixisme

Els homes denuncien amb virulència les injustícies socials i racials, però sovint es mostren indulgents quan es tracta de dominació masclista, del tipus, “la maté porque era mía…”, per exemple. N’hi ha molts que volen explicar que el combat feminista és secundari, un esport de ricatxos, no pertinent ni urgent. Cal ser força curt, o ben deshonest, per trobar una opressió insuportable i una altra, la femenina, en canvi, plena de poesia i d’irrellevància.

Sentim avui alguns homes que es lamenten perquè l’emancipació feminista els treu virilitat. Troben a faltar un estadi anterior, quan la seva força s’arrelava en l’opressió a les dones. Obliden que això tenia un cost: els cossos de les dones només pertanyen als homes per a contrarestar el fet que els cossos del homes pertanyen a la producció en temps de pau, i a l’Estat, en temps de guerra. Ningú hi guanya, en aquest afer, tret d’alguns dirigents.

Parlem ara del tema clau en el cas de la Manada: la violació. La violació, tot i que es remunta a èpoques remotes, actualment és una mena de programa polític precís: és com si fos una espècie de representació crua i directa de l’exercici del poder. Implica: plaer en l’anul·lació de l’altre, de la seva paraula, de la seva voluntat, de la seva integritat. La violació és com una guerra civil, l’organització política en la qual un sexe declara la guerra a l’altre. I la traducció és: et prenc tots els drets, et forço a sentir-te inferior, culpable i degradada.

Ara bé, les transmissores del masclisme són les dones. ¿Per què les dones, en general, valoren un fill que es fa notar i és brillant i, per contra, procuren no parlar gaire d’una fila que destaca? ¿Per què s’ensenya a les nenes la docilitat, la coqueteria i l’art de l’engany mentre es transmet als nens que ells són aquí per exigir, que el món és seu, que són aquí per a decidir i escollir? Potser l’explicació es troba en la síndrome del presoner, aquella en la qual el presoner s’identifica amb el seu carceller. És una teoria ben coneguda i acceptada i que, per altra banda, explica a la perfecció no sols el pensament i l’actitud de moltes dones, sinó també de molts catalans, ara i al llarg de la història.

Convé deslliurar-nos del masclisme, que sustenta ideològicament i en la pràctica el feixisme més bèstia, perquè és una trampa per a imbècils que impedeix que la societat en el seu conjunt avanci. Però per a assolir aquest objectiu cal l’emancipació masculina. Quan arribarà? Molts homes justifiquen aquest endarreriment nefast tant per a les dones com per als homes tot dient: “sí, quan som dolços, les dones prefereixen els cafres”. Però, de fet, això no és del tot cert, més aviat es tracta que algunes dones admiren l’energia masculina, però l’energia no és el mateix, ni de bon tros, que la brutalitat.

El feminisme és, doncs, una actitud de coratge, d’insubmissió i per aquesta raó xoca tant amb la mentalitat jeràrquica i ancestral del mascle hispànic. De fet, hi ha una forma de força, que no és masculina ni femenina, que impressiona, desassossega, dóna confiança. Una capacitat de dir no, d’imposar el teu punt de vista, de no sortir per la tangent. Per tant, el feminisme és una aventura col·lectiva, per als homes, per a les dones, per als altres, que planta cara tant al masclisme com debilita el feixisme, perquè no es tracta d’oposar els petits avantatges de les dones als petits privilegis dels homes, sinó de posar les bases d’un altre tipus de societat. És el que se’n diu un canvi disruptiu, el que fa possible tots els altres canvis necessaris.

Ara bé, com diu el sociòleg portuguès Boaventura de Soussa Santos en definir la realitat actual: “Estem vivint en una societat políticament democràtica, però socialment feixista”