Espanya, segle XIX: la lluita per la llibertat

09 Des 2018

La llibertat guiant al poble, símbol de les revolucions lliberals, va ser pintat per Delacroix el 1830

A Espanya, durant el segle XIX, la vida política va funcionar com una successió espasmòdica d’etapes, unes que volien avançar per una via més o menys democràtica -el 1808, 1820, 1840,1854, 1873-, frustrades per altres etapes de retrocessos -el 1814, 1823, 1844, 1856 i 1874. Tot plegat sembla una muntanya russa, però comptat i debatut són quinze anys d’intents democratitzadors per seixanta-sis de contrarevolució. El balanç és, doncs, clar. Això explica que un vell republicà valencià, Josep Maria Bonilla, fes, després de quaranta anys de lluita, aquesta amarga reflexió: “Todo cuanto existe en España es contrario a la existencia de la libertad”. O la resposta de Ramón Carande, mestre d’historiadors, a la pregunta d’un periodista que li va demanar que sintetitzés la història d’Espanya en dues paraules: “Demasiados retrocesos”.

Cap país del nostre entorn europeu no ha tingut, en aquesta època, una seqüència semblant de revolucions i contrarevolucions, tantes constitucions promulgades, abolides i generalment no observades. Com que les eleccions eren del tot fraudulentes -la primera elecció que va perdre un govern no va ser fins el 1933- quan es considerava necessari un canvi, es donava un cop militar. Cal recordar que de Riego (principis del segle XIX) fins a Tejero (1981) hi ha hagut més de cinquanta intervencions armades de “salvadors de la pàtria”. Així va continuar la cosa encara el 1936, quan l’exèrcit i els poders fàctics que li donaven suport van decidir una vegada més que no acceptaven els resultats d’unes eleccions, les del febrer del 1936. Les coses no van ser gaire diferents amb el cop de Tejero (1981), perquè el resultat va ser un canvi constitucional substancial, la LOAPA, és a dir, es va fer a l’estil del segle XIX.

Revolució burgesa?

Per tal d’explicar la lluita per la llibertat a Espanya durant el segle XIX, la història tradicional deia que, en la primera meitat d’aquell segle, a Espanya hi havia hagut una lluita entre el liberalisme burgés i l’absolutisme reaccionari. Les conseqüències d’aquest combat haurien estat, des del punt de vista polític, l’adveniment del parlamentarisme, que es venia, i es ven encara, com a llavor de la democràcia. Sobre aquest punt, tenim les manifestacions d’Ildefonso Bermejo, un conservador, no pas cap revolucionari, que el 1872 denunciava la falsedat del parlamentarisme espanyol: “En España no ha habido elección cuyo resultado haya sido contrario al gobierno que la ha hecho, lo cual patentiza que el sistema electoral ha sido siempre aquí una farsa y un monopolio torpe y descarado del poder”

Per altra banda, la tesi tradicional de la lluita entre liberalisme i absolutisme assenyalava també que la substitució del feudalisme per les regles de la propietat capitalista hauria afavorit el creixement econòmic i la industrialització. Aquesta explicació resulta bastant simplista, ja que es basa en la creença que la simple publicació d’algunes lleis en pocs anys van propiciar una mena de revolució burgesa, encara que aquesta fos dirigida bàsicament per la noblesa i clergat, les forces de l’Antic Règim (període històric europeu que, a grans trets, comprèn des del segle XVI fins el XIX).

Joc de tensions

Les coses solen ser més complicades i avui sabem que tota societat viu habitualment un joc de tensions que es manifesten en els rars moments d’una revolta, però l’important és entendre les tensions, perquè la revolta mateix, quan es produeix, no es comprensible si no la sabem veure com un moment del conflicte. Els historiadors, avui dia, han abandonat les velles idees que veien les societats de l’Antic Règim com estàtiques i jeràrquiques, és a dir sense pràcticament canvis al seu interior. Són conscients de les diferents formes de resistència dels de baix i de la relació conflictiva que existia entre els governants i els governats. Traduït al cas espanyol vol dir senzillament, per exemple, que les lleis agràries del segle XIX no són part d’un projecte coherent de transformació ideat per la burgesia, sinó més aviat una estratègia defensiva davant la resistència dels camperols a la redefinició de les regles de la propietat.

Els camperols es van defensar quan van veure que amb les noves formes de propietat que l’Estat liberal imposava hi sortien perdent. Per exemple havien de pagar els impostos en metàl·lic quan abans podien fer-ho, en gran part, amb espècies i havien d’acceptar uns jornals molt més baixos. Un estudi sobre Palència, citat pel professor Fontana, sosté que en aquells anys “l’esperança de vida dels palentins va baixar, la seva estatura va minvar i molts es van veure obligats a acudir als ajuts municipals per manca de recursos, i a engegar els fills a l’hospici”. Res a veure, doncs, amb una revolució burgesa imaginària que hauria vingut a liquidar el feudalisme des de dalt.

Frenar els canvis

De fet, el que va impulsar els canvis legals que perjudicaven els camperols però afavorien la transformació de la propietat i drets feudals en propietat capitalista va ser la necessitat d’oposar-se a aquesta resistència camperola, que es va agreujar a Espanya des de la guerra del Francès (més coneguda a Espanya com a guerra de la Independència). L’objectiu essencial de les noves lleis era frenar els canvis promoguts des de baix, creant l’aparença d’un ordre nou, quan el que s’estava fent era apuntalar el vell, que amenaçava d’ensorrar-se. Es va crear un organisme –la Guàrdia Civil- destinat exclusivament a controlar l’estabilitat en el camp. Per aquesta raó, va ser ferotgement odiada pels camperols, sobretot a Andalusia, que sabien que eren el braç executor de la repressió dels de dalt.

Per tant, la lluita per la llibertat a Espanya obliga a parar atenció a fets que no encaixen en aquesta història d’una democràcia retòrica i falsejada i que la història acadèmica “socialment correcta” o bé els passa per alt o bé els liquida amb una condemna. Em refereixo a lluites tant al camp –moviment camperol andalús del 1861, que normalment ni es menciona– o a zones urbanes –la denominada despectivament Jamància a Barcelona– el 1843, que ja vaig tractar en un article anterior, Barcelona indòmita: 1843, el programa de la qual era “sufragi universal, participació de tots en el control polític i impostos proporcionats a la riquesa”. Com diu Fontana, hi ha aspectes d’aquest programa que encara avui no hem aconseguit.

Finalment, el tòpic de la revolució burgesa espanyola amaga fins a quin punt el liberalisme espanyol té un marcat caràcter antiindustrialista, que resultava retardatari respecte a les necessitats de la societat catalana del segle XIX. És a dir, un Estat predominantment agrari, governat per una elit reaccionària, va posar tants pals a les rodes com va poder a les necessitats d’una societat que s’estava modernitzant i industrialitzant.

Ho analitzarem en un proper article.