Espanya, any zero

23 Mar 2015

Quan un país viu moments de crisis profundes, de traumes històrics, sol intentar una refundació. En termes informàtics se’n diu fer un “reset”, és a dir, quan el sistema es col·lapsa es busca reiniciar-lo, encara que això sigui a costa de perdre informació i programació. Molts polítics i mitjans afirmen que Espanya el 1975, o si més no, el 1977 o el 1978, va fer un “reset”. En què va consistir? En resum, a donar-se a si mateixa una nova legitimitat, a adaptar la restauració democràtica a la realitat política i social d’aquells anys, i així considerar que el sistema s’havia reiniciat i el programari tòxic del passat havia estat eliminat. Ras i curt, com si el franquisme hagués quedat finalment neutralitzat del tot en el disc dur.

En bona part de la societat espanyola de finals dels 70 existia el convenciment què calia una democràcia sòlida. Hi havia indicis que apuntaven la intenció d’administrar la diversitat nacional de manera raonable. Però mentre els pares de la Constitució es reunien a porta tancada, en la vida quotidiana els indicis de ruptura real amb el franquisme no es veien gaire clars. Tres elements ho palesaven: la “remor de sabres”, que, en la pràctica, era una bacutada eixordadora; l’aparell repressiu –inclosa justícia i policia– restava intacte; i , els grups econòmics i socials, que s’havien beneficiat del franquisme de manera suculenta, continuaven tallant el bacallà. A més, els joves cadells del franquisme, encara que minoritaris, solien campar pel carrer amb pinta intimidadora i amb total impunitat.

Ara bé, és cert que la societat espanyola, en conjunt, estava canviant, com ho feien també les societats europees; però el sentiment predominant era la por, veritable “patria comun i indivisible de todos los españoles”. Això, en general, era una cosa que es respirava entre les generacions adultes, que no havien conegut altra cosa que la intimidació i la humiliació constants. Els més joves, encara que havien interioritzat, sense ser-ne conscients, molts aspectes del franquisme –que Suso de Toro afirma que cal denominar règim totalitari i no simplement dictadura– semblaven una mica més decidits a trencar amb el passat immediat i eren menys espantadissos.

1939, any zero

Però, com explica l’historiador Xavier Díez, si s’ha de parlar de ruptura a Espanya convé tenir clar que aquesta no es va produir ni a la mort de Franco (1975) ni el 1977 (primeres eleccions) o el 1978 (aprovació de la Constitució). La veritable trencadissa que causa un trauma profund i que encara perdura en la població espanyola va ser, sens dubte, el 1939. Aquest és el veritable any zero, punt de partida en què s’inicia una nova planta, on es delimiten amb claredat les estructures del poder. La data és prou significativa perquè l’ordre polític i institucional vigent, començant per la forma d’Estat monàrquica, té el seu origen en aquell acte de força. Certament, la democràcia ha servit per a rentar la façana, però a l’interior han quedat intactes les supremacies de classe i de nació. Així doncs, la ruptura democràtica no és produí. Els fonaments de l’Estat del 39 es mantenen incrustats en l’edifici espanyol, que a manera d’una aluminosi posa de manifest la debilitat democràtica. El virus del franquisme es present en les bases del programa informàtic que fa funcionar el govern. Només cal fer una ullada al partit del govern, el Partit Popular, constituït a còpia d’elements reciclats de bona part de les famílies franquistes, per veure com persisteixen tant la ideologia, com les formes i també els objectius polítics en les decisions i els gestos quotidians.

O més preocupant encara, tenim els partits que es presenten com a “nous”, com a “patriotes”, que o bé pateixen una “ciutadadinitis” de tipus lerrouxista, que no té res de nou ja que parteix de l’any 1978 com a any zero a Espanya:  que entronca amb la rància tradició hispànica de negar la diversitat del país, amb l’exaltació d’un nacionalisme espanyol embolcallat en un suposat “constitucionalisme”, per tal d’evitar l’estigma del terme “dreta” i la seva connexió amb bona part del franquisme ideològic. O bé, com PODEM, que també rebutja la vigència de l’eix dreta – esquerra i, com ja sabem des de l’època d’en Perich, això vol dir carregar sempre a la mateixa banda. Sota discursos aparentment regeneradors amb una retòrica grandiloqüent (la casta nebulosa i sense cap proposta concreta per neutralitzar-la, etc…) no hi apareix cap projecte engrescador que no soni a reivindicació molt generacional. La seva estratègia es redueix a una descarnada lluita pel poder que, lluny de mostrar-nos un camí per reduir el malestar social, es conforma a explotar-lo electoralment i no a proposar cap projecte de futur explícit i creïble i, que a part de criticar els errors del 1978, vagi més enllà i denunciï que els mals presents provenen dels fonaments de 1939 de l’actual Estat.

Des d’un punt de vista social es pot comprovar l’existència del franquisme a l’Estat espanyol quan persones catalanes amb orígens espanyols van al pueblo per veure els familiars que tenen repartits arreu de la península i es troben que, sobretot com a Extremadura, Andalusia i Castella, en termes generals, els descendents morals dels feixistes, els guanyadors de la Guerra Civil, continuen manant i s’expressen amb una certa fatxenderia. En canvi, aquells que van perdre-la estan assenyalats com abans.

El context històric de la Constitució de 1978

En analitzar la Constitució de 1978 cal tenir present, com a mínim, cinc condicionants, que expliquen l’enrevessada redacció de la “norma suprema”.

El primer, sens dubte, és la “remor de sabres”. No es pot oblidar que l’exèrcit estava format per comandaments franquistes, que devien la seva carrera al Caudillo , per qui sentien una gran devoció. Era un grup conservador educat en l’autoritarisme, la tradició, la religió, l’ordre, la jerarquia i el nacionalisme espanyol de matriu castellana. Serà un grup omnipresent, amb capacitat de determinar polítiques (com el redactat de l’article 2 –la indisoluble unidad de la patria– i el Títol 8 – las autonomías) i amenaçaven contínuament amb una intervenció armada. Poca broma. Aquesta era una amenaça global.

En segon lloc, cal recordar el context de l’agitació política. Malgrat que els partits de l’oposició van fer un gran esforç per desmobilitzar el carrer (el desencanto) es manté entre la població un elevat nivell d’efervescència; sobretot a la universitat i a l’ensenyament secundari. Hi ha conflictes laborals importants i Catalunya i el País Basc no disminueixen la seva pressió política. La ultradreta serà l’element deslocalitzat del règim per a mantenir ben viva la por entre la població i recordar, en tot moment, qui mana de veritat.

El tercer factor, comú al món occidental, serà una crisi econòmica –l’estagflació– combinació tremenda d’atur i d’inflació, que sobretot tindrà com a conseqüència una altíssima desocupació. En una societat desinformada per 40 anys de totalitarisme, molts espanyols associaran la democràcia a la crisi i començarà a sentir-se allò de “Con Franco vivíamos mejor”, que serà una rèmora per avançar cap a una democràcia avançada.

Un quart factor, fruit de la conjuntura històrica en què es desenvolupa la Transició, es traduirà en una gran ambigüitat en l’àmbit econòmic constitucional. Hi confluiran diverses tradicions: la intervenció estatal de l’època franquista, la valoració positiva de la socialdemocràcia per neutralitzar qualsevol intent revolucionari (sector reformista de UCD, el PSOE i CDC) i el neoliberalisme que ja començava treure el cap a Europa i s’aplicava manu militari a Llatinoamèrica.

I finalment la gran tensió: la voluntat de reconeixement del nacionalisme català i basc, que coexistirà amb la pulsió jacobina del nacionalisme espanyol i la persistència intrínseca d’Espanya a resistir-se a reconèixer qualsevol altre identitat que l’espanyola. La traducció constitucional serà la següent: reconeixement del dret d’autonomia sense gaire clarificacions i amb molts eufemismes per evitar el terme “nació”, i les referències obsessives a “la patria común y indivisible o a la unidad”, conceptes tots ells ben presents en el testament de Franco.

La Constitució, filla d’aquests anys d’incertesa democràtica, tradueix, doncs, l’aliança entre el franquisme reformista i l’oposició claudicant. El resultat serà una Constitució extensa i complexa que manté la voluntat d’ordenar i legitimar la caòtica legislació franquista, que enumera grans principis teòrics (com el dret al treball i a l’habitatge), però que, a la pràctica, deixa traslluir desconfiança en la democràcia i en la ciutadania, i sobretot manifesta la voluntat que l’aparell de l’Estat continuï mantenint un estricte control sobre la societat. I deixa la porta oberta a la interpretació arbitrària per part de futurs governs.

Curiosament, els que avui consideren la Constitució com un dogma i creuen que tot va començar el 1978, en el seu moment manifestaven que s’havia anat massa lluny, especialment en l’àmbit democràtic, social i nacional. Parlem, sobretot, es clar, de l’aznarisme. Però, malauradament, els nous partits que apunten no semblen gaire lluny, malgrat les aparences, de creure que l’any zero d’Espanya va ser el 1978.