Escòcia independent?
15 Jun 2014
Jonathan Freedland és un periodista britànic que escriu a The Guardian i col·labora amb el The New YorK Times i amb el The New York Rewiew of Books, on va ser publicada la versió original d’aquest article amb el títol de “Serà independent Escòcia?” La revista L’AVENÇ en el seu número de maig, 401, publica la versió íntegra de l’article. Recomano vivament la lectura de l’article sencer. Aquells lectors interessats en aquesta versió poden adquirir l’exemplar en paper o bé visitar el seu web. Engrescada pel format utilitzat per en Miguel Aznar en aquest blog per a difondre les idees d’Ortega y Gasset, he optat igualment per fer una selecció d’aquells paràgrafs que resumeixen el sentit general de l’article. Tot i que clarament l’opció preferida del periodista britànic seria el manteniment d’Escòcia dintre de la Gran Bretanya és realment seductora la seva exquisida neutralitat i l’exposició amb un lleu deix d’ironia dels motius de fons del cas escocès, poc difós en el nostre país on predominen, com tothom sap, les estripades més histriòniques i grotesques.
El periodista britànic Jonathan Freedland
Així doncs diu J. Freedland:
……No és un enfrontament sobre la identitat i l’origen ètnic. El concepte Braveheart del nacionalisme escocès -portant llances, les cares pintades, cridant llibertat contra l’opressor anglès- s’ha extingit, fins i tot com a mite, des de fa dècades…
L’SPN (el Partit Nacional Escocès) d’avui és un partit que fa part declaradament de la varietat cívica del nacionalisme, i se centra en qüestions de democràcia i governança. Els “Nats” ( els seus partidaris) fan gala de la seva inclusivitat cap a les minories ètniques (hi ha un grup anomenat Escocesos Asiàtics per la Independència), són favorables a tenir més, no pas menys, immigració…
L’Imperi britànic va ser una empresa conjunta de les dues nacions… L’Act of Union les va unir el 1707… Com a resultat d’aquesta experiència de l’Imperi, i de combatre en dues guerres mundials un al costat de l’altre, les dues nacions han estat llargament entrellaçades… Gràcies a les migracions habituals per raons de matrimoni i de buscar feina, uns 800.000 escocesos viuen en altres parts del Regne Unit, mentre que uns 400.000 persones d’arreu de la Gran Bretanya -la majoria d’ells anglesos- viuen a Escòcia). ( El primer grup, per cert, no tindrà dret a vot en el referèndum mentre que els que es troben en aquesta segona categoria sí.)
En conseqüència, la demanda actual d’independència es presenta despullada del més lleu indici d’antianglicisme que havia estat un tret ben comú del paisatge nacionalista….
La causa del SÍ es presenta en termes moderats, tecnocràtics. El seu argument central és que el parlament escocès, creat el 1999 com a part del programa de devolution de Tony Blair….. no té poders suficients per a governar Escòcia com cal.
El text clau és Scotland’s Future , el llibre blanc publicat pel govern…..,que al llarg de 649 pàgines detalla la mecànica de la independència. El text s’estén poc en la retòrica de l’autodeterminació, i molt en els detalls quotidians de l’autogovern….
Els escèptics del SÍ es refereixen a aquesta campanya com “un projecte tranquil·litzador”. La campanya en pro de la independència sap que els escocesos valoren molt la seva relació amb la resta de la Gran Bretanya i per tant mira de tranquil·litzar-los que si voten SÍ, podran mantenir tot els que els agrada, deixant fora només el que no els agrada… la Reina seguirà sent el cap d’estat, la lliura esterlina seguirà sent la moneda, Escòcia seguirà a l’OTAN i a la Unió Europea, els escocesos podran seguir acudint al Servei Nacional de Salut( NHS) i no perdran l’accés als seus programes favorits de la BBC…..
L’oposició se’n burla dient que això és un doble llenguatge amb el qual els nacionalistes prometen als escocesos que podran repicar i anar a la processó. “Tot canviarà i res no canviarà”, diu Alistar Darling, líder de la campanya de NO… Els Nats repliquen que Darling encapçala el “Projecte Por”…. Els nacionalistes diuen, amb una certa justificació, que l’argument del NO es redueix a…”Valtros no ho podeu fer”… Els arguments del NO no es limiten només a l’aïllament internacional i la ruïna econòmica d’un nou estat escocès, sinó, com va dir un ministre britànic, si els escocesos se separen, el cost d’un segell de correu s’apujarà.
Ras i curt, el missatge del NO és: no ho podeu fer i encara que poguéssiu, no pagaria la pena….Però molts partidaris del NO malinterpreten la mena de nacionalisme que ha sorgit a Escòcia.
L’autor de l’article explica que va anar a veure el dramaturg David Greig al Tron Theatre, a Glasgow, on es troba treballant en una mena de saló itinerant, l’Imagine Scotland Café, que recorre el país organitzant reunions als ajuntaments sobre la independència –sense cap polític present. Ell té pensant votar SÍ, però no pels vells motius nacionalistes:
Per a mi, “nacionalisme” fa referència a un estat-nació del segle XIX amb fronteres, un exèrcit, un parlament bicameral, i una fortalesa al centre de la capital. Als 1930 podíem haver imaginat que això és el que significaria la independència escocesa. L’Escòcia que volem fer néixer és una mena de país, no aquella mena d’estat del segle XIX.
Greig espera que Escòcia esdevindrà un model per a Catalunya…..tan compromès amb la interdependència com amb la independència…
A l’esquerra, la bandera britànica, i a la dreta, l’escocesa
…Això fa que els defensors de la unió no entenguin res. Per què separar-se per tot just unir-se a continuació? A més el Regne Unit ha estat sempre un arranjament bastant lliure, especialment per als escocesos. Al llarg de tres segles d’unió, Escòcia ha mantingut un sistema legal independent, un sistema educatiu independent, i esglésies independents – tant la protestant com la catòlica. Escòcia competeix amb la seva pròpia selecció nacional de futbol. Només als Jocs Olímpics se subsumeix a la Gran Bretanya…..
La resposta és que Escòcia ha desenvolupat una cultura política diferent – diferent, això és, de la resta del Regne Unit i específicament d’Anglaterra. Per als nacionalistes, Escòcia ha esdevingut una terra de consens socialdemòcrata, que creu que té més en comú amb els alts impostos i l’elevada despesa pública dels seus veïns nòrdics que no amb el turbo-capitalisme de la City de Londres….
La campanya del NO diu que aquesta xerrameca no és més que essencialisme, un parent refinat del patriotisme escocès del passat. “La idea que la gent que viu al sud d’Anglaterra són menys altruistes que nosaltres, gairebé inferiors a nosaltres- és el súmmum de l’arrogància”, va dir Darling. No obstant això, la noció que un paisatge polític diferent s’ha desenvolupat a Escòcia és difícil de rebatre.
D’una banda, ….des de Margaret Thachter…. ser tory al nord de la frontera ha esdevingut una marca tòxica… El resultat és que el primer ministre britànic, David Cameron, no gosa tenir un paper gaire visible en una campanya que podria canviar la forma de l’estat que governa: sap que si puja a Edimburg i desafia Salmond, com un aristòcrata del sud alliçonant els escocesos, el bàndol del SÍ guanyaria vots a cabassos….Londres i el sud-est s’han separat de la resta de la Gran Bretanya i han concebut una economia post-industrial basada en els serveis financers i les polítiques fiscals neo-liberals…..
De l’altra, el Partit Laborista va augmentar encara més la desafecció d’Escòcia arran del suport de Blair a la invasió de l’Iraq el 2003, un moviment tremendament impopular entre els escocesos. Molts van treure‘n una conclusió ombrívola: si fins i tot un govern laborista fort a Westminster – encapçalat per dos primers ministres nascuts a Escòcia, primer Blair i després Gordon Brawn- no fa una diferència, llavors potser realment necessiten anar pel seu compte.
Manifestants a Edimburg demanant la independència escocesa
Vist així, és Escòcia, de forma paradoxal, la que s’aferra a una idea de la Gran Bretanya que ha estat abandonada per la resta del Regne Unit….Escòcia no va comprar l’abandó del que s’anomenava el consens de postguerra: l’universalisme i l’estat del benestar. És per això que l’oferta de la campanya del SÍ, establerta a Scotland Future, es compon tant de polítiques socials com de canvi constitucional… més la retirada del sistema britànic d’armes nuclears Trident d’Escòcia….. “No hi ha cap versió de la devolution que ens permeti desfer-nos-en”.
Seria una gran ironia si la conseqüència última del programa perseguit per la gran patriota i l’aspirant moderna a personificar Britània, Margaret Thatcher; hagués de ser la desintegració del Regne Unit……potser no era cap coincidència que el programa de la Thatcher fos conegut com a desnacionalització.
Fins fa poc, els mitjans i la classe política a Londres han estat letàrgics, pricipalment perquè les enquestes al llarg del 2013 mostraven que la causa de la independència era probable que fos derrotada sorollosament……però, el bàndol pro-independència té alguns avantatges seriosos…..el SNP té la maquinària política més esmolada i més efectiva a Escòcia, amb equips de campanya a cada racó del país. Mítings pro-independència tenen lloc arreu cada nit de la setmana, mentre Greig diu: “No és gaire cool ser del NO”…. crida l’atenció que la majoria d’artistes, escriptors i músics d’Escòcia siguin o bé votants del SÍ o hi estiguin inclinats. El mateix és cert per part dels joves, la qual cosa és rellevant ja que el sufragi per al 18 de setembre s’ha ampliat per incloure-hi els majors de setze anys.
Es creu, que la mateixa durada de la campanya ajuda el costat del SÍ. Com més es parla d’una idea abans estrafolària com és la independència, més normal esdevé. Però el costat del NO s’aferra al precedent de referèndums anteriors: a mesura que s’acosta la jornada electoral, el suport a l’status quo tendeix a pujar.
En privat, els nacionalistes ben situats consideren que una derrota per la mínima és probable- i insisteixen que no serà cap desastre. Si el costat del SÍ obté més del 40% aleshores diuen que començarà un nou procés amb Londres per a la devolution millorada….. Tanmateix una negociació com aquesta no seria un afer únicament escocès. El que ha començat a Escòcia és una rebel·lió contra l’estat altament centralitzat de Westminster, que encara lliura a Escòcia, País de Gales, Irlanda del Nord i les regions angleses una “subvenció en bloc” de diners en lloc de deixar que cobrin i gastin els seus propis diners com els sembli millor. David Greig sosté que “aquest sistema decimonònic de governança imperial és a la fi de la seva vida natural. Només som els primers a dir-ho”. Passi el que passi el 18 de setembre és poc probable que siguin els últims.