Els efectes de la Inquisició a llarg termini
14 Des 2019
M’ha arribat a les mans un llibre d’història interessantíssim, Imperoriofilia y el populismo nacional-católico, obra, tanmateix, d’un catedràtic d’Història de la Filosofia, José Luís Villacañas, un home honest i un gran erudit que ha publicat un munt de llibres sobre l’època tractada. Per què és interessant el llibre de Villacañas? Doncs perquè és una refutació argumentada i molt sòlida d’un èxit editorial –100.000 exemplars venuts i 25 edicions– del llibre d’Elvira Roca Barea, Imperiofobia, la qual considera “el protestantismo y Europa com los enemigos eternos de España”. Es tracta d’un artefacte ideològic i de l’ofensiva d’un pensament ultra-reaccionari, els efectes del qual, ara, estem observant amb tota claredat. El llibre del professor J. L. Villacañas es troba a les antípodes, tant des del punt de vista ideològic com del rigor científic de la metodologia emprada. La seva obra planta cara a les línies de força de l’ofensiva reaccionària, que vol aconseguir l’hegemonia cultural espanyola en els propers anys.
No ens dedicarem, ara, a comentar tots els aspectes tractats en el llibre de Villacañas. Només farem referència a dos capítols que expliquen què va ser la Inquisició i, sobretot, quins efectes va tenir a llarg termini. Com diu l’autor, “afectó a la identidad española y a la debilidad comunitaria de nuestra modernidad”. Assenyala, també, que el més important i el més terrible de l’obra del Santo Oficio no és el nombre de morts que va causar, – mentre per a Elvira Roca Barea és l’únic que li interessa, i per intentar dissimular-ho se centra en els morts per causes religioses en altres països europeus-, afirmant, amb tota frescura, que la Inquisició va ser un mito.
La base d’aquesta agosarada i fraudulenta afirmació se sustenta en que aquesta especial institució, sense parangó en la història de l’Església catòlica, era molt “racional y transparente”, segons l’autora, ja que sempre aixecava una acta detallada del cas. És clar que la consulta d’aquests arxius ha tardat quatre segles… Pel que fa al tema de la tortura, Elvira Roca afirma “la práctica de la tortura estaba rigurosamente reglamentada en el Santo Oficio, eran sesiones que no pasaban de los quince minutos”, diu com per treure ferro a l’assumpte. En tot cas, cal remarcar que allò realment interessant és veure els seus efectes en la subjectivitat hispana al llarg dels segles posteriors. Dit d’una altra manera, l’efecte fonamental de la Inquisició no va ser sobre els morts, sinó sobre aquells que van sobreviure.
La vida comunitària abans de la Inquisició
Segons J. L. Vilacañas, amb la introducció de la Inquisició a Castella el 1481 es va trinxar el tipus de vida comunitària que existia a la Península des de l’Edat Mitjana. Així, els membres de les comunitats cristianes intercanviaven béns i serveis amb les comunitats jueves i morisques, tant en el treball, el comerç, el préstec, l’assistència a metges i curanderos, etc… I, és clar, els moriscs feien de soldats amb les tropes cristianes i els bordells de dones morisques acceptaven sense cap problema els batejats. És a dir, les comunitats religioses no ocupaven tot l’espai social. Els cristians, per exemple, a vegades es vestien com els musulmans, escoltaven i tocaven la seva música; sovint es feien visitar per metges jueus -que eren considerats els millors amb diferència-, acceptaven les profecies d’aquests, cantaven les seves cançons, no feien fàstics al seu menjar, i, sobretot, als seus préstecs…
Ara bé, què va passar perquè tot això canviés de cop i volta? Doncs segons l’autor citat, cal buscar les causes de l’alteració de la vida tradicional hispana en les lluites nobiliàries i urbanes del segle XV: es va produir un enfrontament ferotge entre el señorio aristocràtic familiar i les elits de les ciutats. Els primers es volien fer amb el patrimoni de les ciutats. Cal no oblidar que les elits urbanes estaven en gran part formades per jueus conversos –que s’havien convertit al cristianisme després de les sagnants persecucions que havien patit cent anys enrere. Ara bé, un cop Isabel i Fernando –coneguts com a Reis Catòlics– aconsegueixen el poder, abandonen els seus aliats, les classes dirigents urbanes, sense els quals mai no haurien pogut guanyar. El programa dels reis va consistir a eliminar les elits urbanes i sotmetre els seus aliats nobles, tot convertint-los en simples cortesans. I l’instrument per a aconseguir-ho va ser la Inquisició.
La Inquisició
La Inquisició era un tribunal d’Estat, que sota el pretext de vetllar per la puresa del cristianisme, va ser entregat a jutges plebeus, ansiosos per demostrar la seva eficàcia i aconseguir recompenses i favors a canvi del seu rigor. Així doncs, el dret del Tribunal de la Inquisició va trencar tot el dret tradicional i foral, que era l’expressió de poderosos vincles històrics. El resultat va ser la dissolució de la comunitat mixta que s’estava forjant: va arruïnar la seva riquesa i el seu poder i li va negar la capacitat d’ocupar llocs rellevants i representatius. Un comentari banal, una distracció, una paraula gruixuda, un ritual, una activitat sense cap importància, qualsevol cosa era suficient per a ser acusat pel sinistre Tribunal. La imposició de la disciplina de la Inquisició va ser traumàtica per a la societat hispana. Cal recordar que existia la delació anònima -no per als jutges que coneixien perfectament els noms dels delators- sinó per als acusats, que habitualment no sabien qui eren. La conseqüència immediata va ser la desconfiança. No et podies fiar de ningú i menys dels veïns. La comunitat se’n va anar en orris per l’aparició de la por a la confiscació dels béns, a la taca per sempre més, a la ciutadania de segona, a la discriminació.
Només tenien una certa seguretat aquells que no tenien rellevància social, els pecheros. Així el Tribunal concedia el títol d’orgullo de raza als que el règim senyorial oprimia. De fet, es va crear una mena de selecció negativa, que compensava amb el pompós nom de cristiano viejo a qui no tenia res més. L’objectiu era enfonsar les elits urbanes amb aspiracions polítiques i deixar de banda aquells que tenien una sang més pura, com més plebeus i ignorants millor. Les conseqüències socials van ser tremendes: va desaparèixer no només la confiança sinó també les obligacions mútues i la solidaritat, que només van romandre en els poblets més petits.
La Reforma
Justament, quan la monarquia hispànica iniciava aquest camí històric als regnes peninsulars, que volia dir excloure els conversos i paralitzar de por els altres, els que podien ser investigats per la Inquisició, Europa iniciava una renovació de la vida comunitària, amb una força desconeguda des de feia segles. En això va consistir la Reforma protestant. Aquesta va proposar la creació de vincles de confiança, una ètica social d’assistència recíproca i bones pràctiques de veïnatge. La nova comunitat reformada es va convertir en una força antitradicional i va destarotar completament el món medieval. En aquest sentit, la Reforma i la Inquisició són forces que acaben amb la vida tradicional de l’Edat Mitjana. Ras i curt: la fundació de la Inquisició d’alguna manera és l’equivalent a una reforma de la vida peninsular. Però, des del punt de vista de contingut, es troba a les antípodes de la Reforma, que impulsa una comunitat positiva, mentre que la Inquisició va convertir la comunitat hispànica en negativa, ja que feia dels particulars, si no volien tenir problemes, una gent que calia que passés desapercebuda.
Les conseqüències a llarg termini
Les conseqüències van ser tremendes, segons J. L. Villacañas, que ha dedicat la seva vida acadèmica al seu estudi. Els habitants de la Península interioritzen que tot allò que és nou o ve de fora és sinistre, perillós i amenaçador. Aquesta és la base de la persistència del Tradicionalisme hispànic. Ningú s’atreveix a destacar, a significar-se. I això fatalment condueix a la inviabilitat de la política, que exigeix l’existència d’una comunitat positiva i cohesionada. A més la mentalitat hispana no veurà cap necessitat de forjar vincles comuns, ja que un Tribunal incontrolable i sobirà té sempre l’última paraula. I un altre efecte important serà la impossibilitat de teixir una relació de confiança entre el poder i la societat. Al no existir un poble cohesionat comunitàriament, la desconfiança cap el poder va anar creixent més i més: la gent es veia com a éssers aïllats incapaços de defensar-se d’una maquinària inhumana.
La conclusió sobre els efectes de la Inquisició sobre la psicologia dels habitants de la Península no deixa gaires dubtes: no es tracta que el ferotge individualisme hispànic, una normal reacció a segles d’opressió, ignorància i terror, formi part de l’ADN dels espanyols, però sí que es pot rastrejar i constatar el seu origen i el seu desenvolupament històric. I només reconeixent la seva existència i persistència, que arriba fins als nostres dies, es pot confiar a trobar un camí, una mena de teràpia col·lectiva, que deixi de banda aquest terrible pes de la història, una mica en la línia del que va fer Alemanya amb el seu fosc passat nazi. I cal dir que aquest país se n’ha sortit, si més no en general. Porten més de 70 anys bussejant-hi i explicant, per exemple, en els Instituts d’Ensenyament de Secundària, el perquè d’aquell horror. És clar, que això no significa posar confiança total en una desnazificació de l’antiga República Federal d’Alemanya, ni tampoc cal fer-se massa il·lusions sobre la desfeixistitazió italiana posterior al 1945- cosa que, avui dia, queda força clara en veure el rumb de la política italiana actual.
Però, a Espanya, no s’ha fet res que s’assembli ni de lluny, ni tan sols en el tema del franquisme, el qual no es pot entendre sense tenir present tots els efectes que va deixar una institució tan nefasta com la Inquisició.
A més, rastrejar els efectes persistents de la Inquisició sobre la història d’Espanya, ens permet comprendre per què la Reforma, la Revolució Científica del segle XVII, la Il·lustració, el Liberalisme, o bé la Democràcia, són diverses formes intel·lectuals europees que han tingut serioses dificultats per arrelar a Espanya. Tot allò era nou, per tant, potencialment perillós. Calia rebutjar-ho frontalment, lluitar-hi a mort o fugir-ne, i sobretot menystenir-ho.
Ara, quan les vaques s’han tornat magres, han aparegut moltes escletxes en la superfície de la suau pàtina de democràcia espanyola actual per on s’escolen les antigues maneres de pensar i de fer, que aparentment havien reculat, o fins i tot per a alguns, desaparegut.