Els ‘constitucionalistes’, contra la Constitució

13 Gen 2019

Els partits autodenominats constitucionalistes –PP, PSOE i C’s- i els seus followers han elaborat un relat històric sobre la Constitució de 1978, que ha consistit a remarcar el seu caràcter intocable i gairebé sagrat. Però, ara, aquestos mateixos partits comencen a qüestionar certs drets civils i socials que aquesta conté –que és la seva part més progressista– i el sistema autonòmic, en el qual no han cregut mai. Els constitucionalistes han estat autonomistes per interès però antiautonomistes per convicció. Perquè realment l’Espanya profundament jacobina no es creu l’Espanya autonòmica. Simplement va ser un invent –com va reconèixer la insigne Esperanza Aguirre– per a diluir el sentiment nacional de catalans i bascos.

Fa anys que aquesta sacralització de la Constitució del 78 i l’apropiació descarada que se n’han fet alguns dels sectors més retrògrads, centralistes i amb tuf de franquisme que pul·lulen per la premsa i per les tertúlies, ja donava alguna pista sobre la fragilitat d’aquesta exaltació i fervor constitucional.

Però, ara, concretament amb l’aplicació de la coneguda com a Llei Mordassa –irònicament el seu nom és Llei de Seguretat Ciutadana– i la Reforma del Codi Penal (totes dues del 2015) s’està produint una clara involució en matèria de drets civils i socials. Curiosament els constitucionalistes, que defensaven la Constitució de 1978 com el definitiu encaix d’Espanya en la democràcia, avalen la censura, la repressió, a través de sancions i penes, sobretot dels drets a la llibertat d’expressió i de manifestació.

A tall d’exemple, només el 2016 va haver-hi més de 12.000 sancionats per infraccions greus relacionades amb la desobediència o resistència a l’autoritat. I, el 2017 hi ha quasi 36.000 sancions imposades per faltes de respecte a l’autoritat o a un membre de les forces de seguretat. Milers de sancions, totalment subjectives –perquè la presumpció d’innocència ha desaparegut amb la Llei Mordassa i preval la paraula de qualsevol membre dels Cossos de Seguretat–, difícils o impossibles de recórrer i que sembla que sempre cauen sobre opinadors, periodistes, cantants, ecologistes, humoristes, feministes i d’altres opositors de l’Estat.

Estirem el fil de la història i veurem de què va el constitucionalisme espanyol…

Origen del sistema constitucional modern

La constitució de 1812, que dóna origen al sistema constitucional espanyol té com a fonament jurídic i polític els Decrets de Nova Planta que , a principis del segle XVIII, van arrabassar la sobirania als diferents Estats que formaven la monarquia hispànica de tipus confederal, el veritable Estat espanyol.

Els Decrets de Nova Planta, el nou ordenament jurídic i polític, implantat manu militari als territoris de la Corona d’Aragó, després del canvi dinàstic que va portar la Guerra de Successió, van tenir conseqüències molt profundes: a part de la supressió de la Corona d’Aragó com a entitat territorial sobirana de ple dret -fet insòlit que cap canvi dinàstic no havia provocat- i la seva conversió en simples províncies administratives, les Corts castellanes varen esdevenir les Corts espanyoles, excepte en el cas de Navarra, que es van mantenir fins al 1841… És a dir, la monarquia, així com el poder executiu, legislatiu i judicial de l’Espanya constitucional dels segles XIX al XXI, són hereus i continuadors dels poders i de les institucions de Castella, no de la confederació que suposava la monarquia hispànica dels Àustries .

Aquests, els Decrets de Nova Planta, són el veritable antecedent jurídic de la història constitucional espanyola i la manifestació del seu fonament ideològic. Són la manifestació originària de l’ideari d’una constitució que ha consagrat la negació dels pobles i la dominació de l’individu als interessos d’una oligarquia. Hi ha historiadors que han observat que la Constitució de 1812, en comptes de portar els fonaments de la democràcia i de la participació política va obrir un llarg període de “guerra civil perpetua” (1812-1939) i de dominació militar quasi permanent, que va anar suprimint les veritables manifestacions de la participació política de la sobirania popular.

Des d’aleshores, el constitucionalisme espanyol en totes i cadascuna de les seves formes, les constitucions del segle XIX (1837, 1845, 1869, 1876) i les del segle XX, (la de 1931 -eliminada amb un nou pronunciament militar, la Guerra Civil de 1936, quan va tocar interessos materials dels poderosos de sempre i també ideològics pel que fa al poder territorial-, i també la de 1978) ha estat un instrument al servei, en general, de les elits dominants.

L’oligarquia espanyola a partir del segle XIX va utilitzar uns instruments polítics que d’entrada semblaven més avançats que l’absolutisme, com el parlamentarisme i la uniformització jurídica, però que, en realitat, van eliminar qualsevol manifestació directa de la sobirania dels pobles peninsulars. Tot concretant: el parlamentarisme era una farsa, basat en la manipulació descarada de les eleccions per part del Ministeri de l’Interior, en el caciquisme que políticament es va convertir en el sistema de “turnos” –alternança pactada de dos partits–, i en un sufragi en què podien votar quatre gats , que naturalment es cobraven el seu vot.

El veritable mèrit de l’oligarquia espanyola rau en el fet que va saber vendre la centralització del poder polític i la concentració del poder econòmic com una “gran conquesta social”. I, de fet , ho va ser. Però els conquerits van ser els ciutadans.

Constitucionalisme i militarisme

L’Estat liberal del segle XIX, seguint la tradició de la Inquisició, va traslladar l’absolutisme de la fe catòlica a l’absolutisme d’un Estat absolut centralitzat. Aquest és un punt a destacar. Es fa molt difícil d’entendre la creença absoluta en la bondat d’un Estat centralitzat sense tenir en compte la política inquisitorial dels segles anteriors que van anestesiar gran part de la població espanyola. I la traducció d’aquest suposat estat liberal va ser la instauració d’un règim de terror, una altra Inquisició; per exemple, la Guàrdia Civil, creada el 1844 amb la finalitat de reprimir les protestes dels camperols. Cal recordar que els membres de la Benemèrita pul·lulaven pel camp en parelles i eren especialment odiats i temuts per la població rural, en especial a Andalusia.

L’altra institució era l’exèrcit, i totes dues, Guàrdia Civil i exèrcit, es van erigir en els autèntics artífexs del constitucionalisme espanyol. Durant, gairebé dos-cents anys l’exercici de la sobirania nacional ha residit en els estaments militars. Dos-cents anys de pronunciaments militars, sublevacions i cops d’Estat, quatre guerres civils i dues dictadures ho demostren clarament.

Malgrat la creença popular, en tota la història constitucional espanyola, no hi ha hagut un sol procés constituent, ni un sol canvi de dinasties, ni de règim polític sense la intervenció directa o l’aprovació de l’exèrcit. I ara, malauradament, no és diferent: totes les Institucions, des de les Corts fins a les Diputacions, deuen la seva legitimitat a l’anterior règim dictatorial i militar. Ni tan sols l’última transició a la democràcia es va dur a terme sense la intervenció i de la influència dels estaments militars i de l’oligarquia que els va utilitzar de manera ben clara…

I , ara, a més , quan la Constitució de 1978, en els seus aspectes més avançats, defensa drets civils i socials, resulta que comença a resultar molesta als estaments que dominen l’Estat profund i que són els teòrics defensors del constitucionalisme. I aquests intenten qüestionar-la i preferirien una democràcia com la de Hongria, denominada iliberal, tal com l’anomena el primer ministre hongarès l’ultraconservador Victor Orban. Però, potser no cal fixar-se en un altre país, la tradició política de l’Estat espanyol, excepte en l’època de la I República i la Segona, períodes súperbreus, sempre ha estat clarament antidemocràtica…