Els borbons com a fracàs:
de 1808 fins a l’actualitat (i 2)

30 Nov 2019

Ferran VII (1808-1833)

Ferran VII, el rei més estúpid de tota la Història d’Espanya, va abdicar, com ja vam explicar, en favor de Napoleó a Bordeus per covardia i per fastiguejar el seu pare amb el qual estava barallat. Si no n’hi havia prou amb aquest fet deplorable, va haver de repudiar (és a dir, no pagar) tots els deutes anteriors a 1814, ocasionats per les tremendes despeses que havia originat la Guerra de la Independència o del Francès, perquè la Hisenda espanyola estava del tot arruïnada. Ara bé, això va tenir un preu, l’aïllament econòmic, la irrellevància política i sobretot la misèria de la majoria de la població.

Cal recordar que quan torna a Espanya a recuperar el tron que havia cedit “gratia et amore”(és a dir a canvi de res) a Napoleó, ho fa acompanyat del crit “Vivan las caenes”, famós pel servilisme que va demostrar gran part del seu poble, que el tenia absolutament mitificat i que l’anomenava “el Deseado”. Fet que fa sospitar que les Corts de Cadis -d’on va sortir el primer constitucionalisme espanyol- va ser un episodi força superficial, sense un veritable suport social. Responent a aquest crit, i seguint el seu tarannà del tot autoritari i més aviat sense gaires “luces,” va reimplantar l’absolutisme més ferotge i primari, tot restaurant, en el segle XIX, la temuda Inquisició.

Un altre episodi d’aquest regnat que convé assenyalar és la participació d’Espanya en el Congrés de Viena: l’escollit com a ambaixador a l’esdeveniment, un tal Pedro Gómez Labrador, formava part de la preclara “camarilla” que aconsellava a l’ínclit rei, vaja, que era una llumenera i del qual el duc de Wellington, ambaixador anglès, es va referir com “home més estúpid que he vist a la meva vida”. Tot i que Espanya, amb la cruenta guerra que havia patit, havia contribuït de manera significativa a la derrota de Napoleó, no en va treure res, de res, mentre que França, que havia provocat el daltabaix napoleònic, gràcies a la feina i professionalitat del seu ambaixador, Tayllerand, va mantenir la integritat del seu territori, incloses les incorporacions napoleòniques.

Amb el retorn a l’absolutisme més bèstia amb el rei Ferran VII, les classes dominants van començar a ser conscients de la decadència d’Espanya i de les seves implicacions, sobretot en política exterior. Així, a la mort del rei Ferran VII, el 1833, s’abandona el clàssic absolutisme i s’intenta introduir el sistema liberal parlamentari, que aleshores començava a estendre’s per Europa i que s’associava a una estabilitat política i a un benestar econòmic i social. Ara bé, aquest projecte reformista no és acceptat per una part significativa de societat que vol la continuïtat, encara que sigui del tot anacrònica, de l’absolutisme, és a dir, de l’Antic Règim. La traducció serà una sèrie de bàrbares guerres civils, conegudes amb el nom de guerres carlines, pel nom de Carles, el germà de Ferran VII, que creu que és ell el veritable hereu i que farà de la divisa “Déu, Pàtria i Rei” el seu programa de govern. Fins i tot, hi ha molts historiadors que consideren la Guerra Civil, 1936-1939, del segle XX, com l’última d’aquestes guerres. Ara bé, el carlisme és un fenomen complex que es va alimentar també de l’anti-centralisme i del sistema impositiu dels liberals, que perjudicava clarament els petits pagesos propietaris.

El mecanisme per a introduir un liberalisme “moderat”, és a dir, controlable, va consistir en un pacte entre les Corts i la Monarquia, als anys trenta del segle XIX. Arran d’aquest pacte, la ciutat de Madrid va canviar les funcions tradicionals de cort per les d’una capital liberal, amb la vista sempre posada en les capitals emergents d’aquell moment, Paris i Londres.

El projecte era emular-les, però sense tenir en compte que cadascuna d’elles tenia al voltant un país ben articulat al qual servia i n’era un referent. D’aquesta manera, l’absolutisme de la monarquia es va traspassar a l’Estat que, a partir d’aquell moment, va estar per damunt del bé i del mal, i la censura de la Inquisició va esdevenir censura estatal. Tanmateix, atès que no hi va haver cap canvi econòmic ni social rellevant, la capital va seguir amb molts dels antics vicis i maners de fer de l’absolutisme borbònic.

Així, en confondre la ciutat amb Espanya es va produir l’autoidentificació de Madrid amb l’essència de l’espanyolitat i per tant el centralisme va convertir en “antiespanyol” qualsevol postura que el qüestionés.

I, sobretot, no es van acceptar de cap manera les noves regles del joc liberal basades en la lliure competència. La transformació liberal de l’Estat va consistir a convertir Madrid en el centre del país, però no en la modernització econòmica i política d’aquest. Ras i curt: com va dir Tomasi di Lampedusa a la seva coneguda novel·la “El guepard”, “es tracta de canviar-ho tot, perquè en el fons res canviï”.

Isabel II (1840-1869)

A l’edat de 13 anys va ser proclamada reina. Va fer un casament desastrós amb el seu cosí, l’infant Francesc d’Assís, del qual va dir que la nit de noces portava més puntes que ella i, com a conseqüència, el seu caràcter molt fogós la va portar a tenir un munt d’amants. Ara bé, era força inculta i la seva cort va ser qualificada com “la Corte de los Milagros”, pels seus vicis i excentricitats. Potser és el regnat més corrupte del segle XIX.

Alguns fets rellevants del seu regnat: la crisi dels ferrocarrils i l’ensorrament bancari

Als anys 50 del segle XIX, comença un gran operació de construcció de línies de ferrocarril. Però era una operació altament especulativa, en la qual la monarquia es va veure implicada, i de nul·la rendibilitat econòmica, ja que no connectava en absolut amb els centres productius. La fallida dels ferrocarrils es va traslladar al sistema bancari i la crisi financera va afectar especialment la indústria tèxtil catalana i la ciutat de Barcelona, on es va haver de tancar la Borsa temporalment. I el que és molt pitjor, va abocar la societat espanyola a una crisi de subsistència de la qual no es va recuperar fins ben entrats els anys 60 del segle XX. Cent anys, es diu aviat! Les regions on es van concentrar les inversions públiques varen resultar incapaces de tirar del carro de l’economia, un cop l’Estat va entrar en fallida.

Una conseqüència curiosa de l’anomenada crisi dels ferrocarrils va ser l’adopció a Espanya de la pesseta, la qual havia nascut com a moneda del sistema monetari català, el 1808, durant la dominació napoleònica. Arran d’una nova fallida de les finances públiques espanyoles, el 1868, el ministre d’Hisenda del govern espanyol, el català Laureà Figuerola, va implantar la pesseta com a unitat monetària estatal per tal de dotar l’economia espanyola d’una moneda moderna, fonamentada en una sòlida base industrial i comercial, que donés més garanties als creditors internacionals i que permetés l’assumpció de les obligacions del deute de l’Estat. Així va ser com la pesseta catalana va esdevenir la moneda d’Espanya.

El desprestigi total del regnat d’Isabel II més la crisi econòmica dels anys 60 del segle XIX van provocar la revolució de 1868, coneguda com la “Gloriosa”. La conseqüència immediata va ser la caiguda i desterrament dels Borbons i l’elaboració d’una nova Constitució, la del 1869, força progressista, però encara monàrquica. Aquest fet va provocar una situació un xic pintoresca: la recerca d’un rei per tot Europa, que no fos un Borbó, i una mica progressista. Finalment, es va trobar Amadeu de Savoia, de la dinastia del Piemont, que s’havia enfrontat al Papat pel tema de la unificació d’Itàlia, i que, per tant, reunia el requisits.

La I Restauració dels Borbons (1875-1931)

Però, al cap de poc més d’un any, Amadeu de Savoia, va fugir del país, tot assegurant que “Espanya era del tot ingovernable”… No hi va haver més remei que proclamar la república, amb gran descontent de les classes dominants que no ho veien gens de clar. La I República espanyola va ser efímera (1873-1874) i sembla que el fet que la majoria de republicans, quatre gats, fossin republicans federalistes, en gran part catalans, no va contribuir gaire a la seva estabilització. De manera, que un “pronunciamiento” –cop d’estat dels militars, típic del segle XIX- va acabar amb la I República i tornem a la casella inicial: els Borbons de nou, és a dir, la I Restauració, això sí, no en la figura d’Isabel II, que estava molt desgastada, sinó en la del seu fill, que serà el rei Alfons XII. Però aquest monarca, al cap de deu anys, va morir de tuberculosi, amb 27 anys… i la seva segona esposa, Ma Cristina d’Habsburg, embarassada del futur Alfons XIII, es va convertir en la regent.

L’època de la I Restauració borbònica va iniciar un període d’una certa estabilitat política, que se sustentava en dos pilars: el sistema de torn de partits, que es basava en el falsejament sistemàtic de les eleccions i en el caciquisme, que evidentment era imprescindible per al frau electoral. Ara bé, la Restauració va ser incapaç d’afrontar els principals problemes de l’època: el desenvolupament i enfortiment creixent del moviment obrer, l’aparició del catalanisme polític com a resposta a l’immobilisme polític i les conseqüències de la pèrdua de les restes de l’imperi, Cuba i Filipines, el 1898.

Alfons XIII (1902-1931)

Alfons XIII fou declarat major d’edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals (maniobrava sempre per tal d’encomanar el govern a polítics que li eren addictes), a més de la seva perillosa inclinació envers l’exèrcit.

Això va quedar clar en els següents episodis:

La guerra d’Africa: les implicacions de la monarquia en aquesta guerra colonial es van anar fent evidents, fins que la situació esdevingué greu en descobrir-se la intervenció directa del rei en la guerra del Marroc, prescindint de l’alt comandament militar. Tot sembla indicar que el conegut com a “Desastre de Annual”(més de 10.000 morts a mans dels habitants del Rif, Marroc) va ser propiciat per la ingerència i la incompetència del monarca.

La complicitat de la monarquia amb la Dictadura de Primo de Rivera: per tal d’evitar la discussió al Parlament de les responsabilitats del rei, que podien posar de manifest la complicitat de la monarquia en la guerra del Marroc, molts historiadors assenyalen que Alfons XIII afavorí el cop d’estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923). S’iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats inicials.

Ara bé, la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera va arrossegar la monarquia, el 1931. Això donarà pas a l’adveniment de la II República, que tampoc tindrà un gran recorregut: fins al juliol de 1936, seguida de tres anys d’una cruenta i incivil guerra.

La II Restauració (1975 fins a l’actualitat)

La mort del dictador Francisco Franco, després de gairebé quaranta de règim totalitari i repressiu, ofereix una nova oportunitat als Borbons de recuperar el tron perdut el 1931. Cal remarcar que això va ser possible perquè el sanguinari dictador va escollir el príncep Joan Carles com a hereu, tot saltant-se el legítim descendent d’Alfons XIII, Joan de Borbó, perquè no sempre li havia estat del tot afí. Per tant, la legitimitat de la monarquia de Joan Carles I és clarament, i sense possible discussió, franquista. Per acabar-ho d’arrodonir, gràcies a la Constitució del 1978, tutelada pels militars franquistes, la seva figura és “inviolable”, és a dir, té llicència per a qualsevol cosa, per delictiva que sigui. Ras i curt: de tant “constitucionalista” resulta ser un rei amb les “prebendas” d’un monarca absolutista! No és gaire estrany, doncs, que “l’heroi del 23F”, segons els interessos del sistema, hagi guanyat la seva fortuna, probablement, fent de “comissionista”…

I, actualment, hi ha dos Borbons com a reis: Juan Carlos I, “l’emèrit” arran de la seva patètica abdicació, i el seu fill Felip VI, també inviolable: un “ultra”, el rei més impopular d’Europa, segons un prestigiós diari suís.

La conclusió podria ser que la dinastia dels Borbons, fins ara, ha gaudit d’una mala salut de ferro: malgrat haver de sortir per cames en dues ocasions (Isabel II, el 1868 i Alfons XIII, el 1931), amb un desprestigi total, ha tornat… No queda clar que aquestes fossin les esperances de les elits madrilenyes el 1700, quan van optar per la figura de Felip V de Borbó.