Eleccions, ‘sotogoverno’ i emigració

06 Abr 2024

Arran de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, el 12 de maig de 2024, es fan visibles les resistències als canvis de govern d’aquells que componen els alts nivells de l’administració. Tant a Espanya com a Catalunya aquests alts càrrecs recorden l’estranya figura, típica de l’Administració espanyola del XIX, del “cesante”, un precedent a tenir en compte. D’altra banda, constatem la clara tendència a no parlar clar en les propostes electorals i a defugir o a no tractar en profunditat temes que afecten vivament tant el present com el futur dels ciutadans. Però, què hi ha al darrera de tot plegat? És una qüestió que afecta la cúpula dels partits o va més enllà?

Els antics “cesantes” i l’actual “sotogoverno”

Una de les figures més típiques i lamentables del segle XIX espanyol era la del “cesante“. Aquest era el funcionari que, segons qui governava, era cessat en les seves funcions, o recuperava el seu lloc en l’administració pública. Es va implantar aquest sistema viciat durant el regnat d’Isabel II, quan es donava una alternança en el poder entre el partit liberal conegut com a “els moderats”, que senzillament eren uns carques no absolutistes, i l’altre partit liberal conegut irònicament com a “els progressistes” perquè eren menys “meapilas” i poca cosa més. La cosa consistia que un funcionari afí, o que es considerés simpatitzant d’un partit determinat, era cessat pel partit contrari quan aquest assolia el poder i, en el millor dels casos, se li mantenia una part del salari, mentre que es col·locava en el seu lloc a algú de confiança.

No es tractava de nomenar i contractar assessors del propi partit, el que es feia, simplement, era enviar a una mena de llimbs legals un funcionari amb experiència que havia exercit el seu treball amb el govern anterior. I, quan hi havia canvi de govern, l’operació es tornava a repetir, en sentit contrari. Per aquesta raó, la literatura costumista de l’època considerava el “cesante“, pràcticament, com una categoria laboral.

La pràctica de la “cesantía” va funcionar fins a ben entrat el segle XX, malgrat que ja Antonio Maura va denunciar, el 1898, que aquesta era una de les principals lacres de l’administració espanyola, ja que el nou funcionari afí provocava retards i disfuncions en la rutina administrativa, a més de representar una despesa econòmica, perquè en moltes ocasions es pagava un doble salari o es pagava a algú que no aportava el rendiment laboral requerit. Per això, a l’Estatut de l’Administració Pública de 1918, es va regular la inamovibilitat del funcionari públic, per millorar-ne el rendiment i assegurar el funcionament independent dels expedients administratius, al marge dels canvis de govern polítics.

Mesonero Romanos, cronista dels costums del Madid del XIX, ho explicava així :”El cesante. Uno de estos tipos peculiares de nuestra época, y tan frecuentes en ella como desconocidos fueron de nuestros padres es, sin duda alguna, el hombre público reducido a esta especie de muerte civil, conocida en el diccionario moderno bajo el nombre de cesantía, y ocasionada, no por la notoria incapacidad del sujeto, no por la necesidad de su reposo, no, en fin, por los delitos o faltas cometidos en el desempeño de su destino, sino por un capricho de la fortuna o más bien de los que mandan a la fortuna, por un vaivén político, por un fiat ministerial, por aquella ley, en fin, de la física que no permite a dos cuerpos ocupar simultáneamente el mismo espacio.”

L’Administració pública a Espanya i a Catalunya

Aquesta obsoleta figura del “cesante” ens porta a la memòria la cultura política del segle XIX a Espanya, que semblava del tot esborrada, però, pel que veiem cada dia, continua operant des de les profunditats de la història i emergeix avui dia “vivita y coleando”. A Espanya la reaparició d’aquest fenomen en el segle XX data del primer govern de Felipe González quan després d’aconseguir més de 200 escons (1982) va renunciar a reformar i modernitzar l’Administració pública, i per tal d’evitar les rigideses i problemes ideològics derivats del franquisme va optar per la creació de societats anònimes públiques paral·leles amb personal amb contracte laboral i, per tant, totalment controlable per part dels polítics, com per exemple ADIF, NAVANTIA, BSM, BIMSA, GISA… Al cap de poc temps tots els partits polítics van copiar el sistema i aquest es va estendre per tot el territori espanyol. De fet, era la resurrecció del sistema “clientelar”, de tanta i tan llarga tradició hispànica.

A part de factors relatius a la cultura política de base, hi ha un fet que ens pot ajudar a entendre el problema local. A Holanda, Bèlgica o Alemanya un canvi de partit al govern té un efecte residual en la composició dels gabinets ministerials, subsecretaries o secretaries generals, direccions i subdireccions generals, que formen part de la carrera de gestió pública. La sèrie danesa Borgen il·lustra aquesta diferència de cultures polítiques, que ratifiquen les anàlisis al respecte de l’OCDE. I quin és el país de la UE a l’OCDE amb una taxa de relleu més alta en tots aquests nivells de gestió quan hi ha canvi de partit al govern, del 95% al 100%? Espanya, seguida d’Eslovàquia i Hongria. És la colonització partidista de l‘administració.

El cas català és espectacular. Una de les coses que li van causar més estupefacció –explica Germà Bel- quan era diputat al Parlament fou conèixer que els directors de serveis territorials, en una regió que tenia les conselleries assignades a un dels partits del govern, havien estat votats en l’executiva regional d’aquest partit, l’hivern del 2016. Mentre l’altre partit anomenava alcaldes per al càrrec.

Així doncs, queda clar que quan la formació de govern és el pas previ al relleu partidari de tantes posicions dins del que és l’àmbit propi de l’administració, s’entén més les resistències dels possibles “cesantes” i les urgències dels cridats a comandar els relleus, i dels qui esperen participar dels rèdits electorals. A Espanya, passa una mica com al segle XIX, molts membres de l’anomenat, a la manera italiana, “sotogoverno” perdran els seus llocs de poder.

Democràcia i eleccions

Els règims democràtics disposen del sistema d’eleccions per tal que els seus ciutadans puguin elegir entre les diferents opcions polítiques. Ras i curt: els partits exposen les seves propostes de solucions als problemes que té la ciutadania i aquesta elegeix.

Ara bé, si els ciutadans tenen problemes dels quals els partits polítics no en volen parlar, què passa? Doncs, que la democràcia, que és un sistema que es basa en la deliberació, queda coixa, desvirtuada. I en segon lloc, els ciutadans acaben per votar aquells partits que s’atreveixen a parlar-ne, encara que això no sigui políticament correcte o que els grups mediàtics ho defugin per tal de no complicar-se la vida. Això passa a Catalunya en aquestes eleccions: no es parla, ni es parlarà de temes espinosos, com la qüestió del model energètic i del nou model social que se’n derivarà, ni dels problemes de fons de l’educació, ni de la davallada econòmica de Catalunya des del 2017, i no precisament a causa del Procés, com alguns pretenen… i molt menys d’un tema absolutament tabú: la regulació de l’emigració. En aquest aspecte, diu el professor de la Universitat de Princenton, Joan Ramon Resina, en un article publicat recentment a Wilaweb: “…es contemplava el deure d’hospitalitat d’acord amb les condicions estipulades per Kant: el dret de l’estranger de no ser tractat amb hostilitat en arribar a un altre país. En virtut d’aquest dret, l’estranger podia gaudir de l’intercanvi d’idees i mercaderies amb els autòctons, però el dret no s’estenia a ser mantingut o festejat ni a establir-se permanentment al país i menys encara a reclamar-ne la ciutadania. D’aquell dret que corresponia al cosmopolitisme il·lustrat s’ha passat a proclamar un dret d’hospitalitat universal que esborra les condicions indicades per Kant amb l’abolició tàcita de les fronteres, la immigració il·limitada, el dret de ser acollit, mantingut i proveït d’habitatge i serveis, la reclamació automàtica de documentació i drets electorals per a modificar les condicions de vida del país receptor. Tot això, que ja és una realitat, va molt més enllà del dret d’hospitalitat il·lustrat i altera la vida dels autòctons de maneres que alguns jutjaran positives i altres negatives, però que en tot cas són irreversibles i per això calia tractar-les amb molta prudència…

L’epítet “racista”, un dels més esmolats a la panòplia repressiva de l’esquerra, fa avui a Catalunya la mateixa funció que l’epítet “terrorista” a Espanya.…

Pel que sembla, ja no és la idea d’imperi, ni l’expansió territorial, ni l’adoració de l’estat, ni el sotmetiment de les masses a la voluntat d’un cabdill, ni la cursa armamentista, ni el militarisme, ni el recurs a la violència allò que avui serveix per a situar una opció a l’extrema dreta de l’espectre polític. N’hi ha prou de resistir la desregulació de la immigració amb les coaccions associades, i d’atrevir-se a assenyalar-ne els efectes a curt i a mitjà termini en els costums socials i les estructures institucionals, per a ser incorporat en l’imaginari de l’extrema dreta que ocupa el lloc de l’infern a la comèdia política, una història de progrés espiritual basada no ja en l’univers tomista sinó en l’escolàstica de la globalització.”

Finalment es dóna un fet poc comprensible i paradoxal. És perfectament compatible ser d’esquerres i anti-catòlic, però ser d’esquerres i anti-musulmà això és políticament del tot incorrecte. La qüestió és que totes les religions derivades del Llibre, la Bíblia, -cristianisme, judaisme i l’islam- es podria dir que han resultat ser més aviat nefastes que positives, en general, per a la humanitat…