El Vaticà,
una multinacional
24 Abr 2021
El turisme, el gran negoci actual
El turisme ha estat, fins ara, per a l’Estat Vaticà la manera de fer diners a cabassos i, a més, de fer la competència, deslleial of course, a l’Estat italià. Per exemple al cor de Roma, a la plaça Farnese, hi ha l’Hotel (oficialment, Casa) de Santa Brígida, un palau del segle XV de 4.000 m2 classificat amb 5 estrelles i a preus de mercat. En tenen cura monges que totes parlen anglès. Està inscrit al registre cadastral com a convent i, per tant, no paga l’impost sobre bens immobles, l’IBI. El personal, molt motivat, no cobra i no fa vagues i és ajudat per voluntaris per a tenir cura d’una clientela molt fidel.
Un altre exemple, el supermercat de la Ciutat del Vaticà on es fa diàriament el miracle dels pans i els peixos, sense IVA, però. Algunes dades: 1.000 tones de carn, 700 de licor, 200 de pasta, 240 de cervesa, 110 de tabac, 15 de cosmètics i 14 de perfums…, tones anuals de productes importats pel Vaticà per abastir els seus mil habitants (dades del 2005).
La crisi turística i els escàndols sexuals
Segur que la crisi de la Covid 19 que tant està afectant els països del sud d’Europa, que tenen una economia molt depenent del turisme, també està afectant i molt els ingressos vaticans. Però hi ha també altres problemes: alguns ajuntaments italians com el de Liorna han aconseguit que l’Església pagui l’IBI dels immobles no dedicats al culte i com a conseqüència la justícia italiana ha obligat l’Església a gratar-se la butxaca i pagar 700 milions d’euros anuals pels 9.000 centres escolars i 5.000 centres sanitaris de la seva propietat. I l’Església va començar a pagar impostos just quan el nombre de creients que contribuïen a la declaració de la renda va anar disminuint. Però el pitjor va ser el 2016 quan va esclatar l’escàndol de les finances vaticanes.
A tot això cal sumar-hi el pèssim efecte que produeix la lentitud, i en moltes circumstàncies l’encobriment, de moltíssims casos de pederàstia. Últimament, gràcies a l’impuls del feminisme, s’ha descobert que moltes monges han estat víctimes sexuals de sacerdots depredadors que se sentien, i de fet ho eren, totalment impunes. La submissió a una pretesa autoritat eclesiàstica, que parlava en nom de Déu, era la base de l’actitud acrítica de les víctimes i de la prepotència dels maltractadors. Però això està sortint a la llum i, per tant, encara que molt lentament té els dies comptats. Cal tenir present que el preu en desprestigi està sent molt alt i ho continuarà sent una bona temporada.
Patrimoni immobiliari
Comptat i debatut, el patrimoni de l’Església Catòlica consta d’un milió d’immobles, els quals estan repartits entre prop de 5.000 diòcesis de tot el planeta i que tenen un valor aproximat de 2 bilions d’euros. Una desena part d’aquests estan concentrats a Itàlia o, dit d’una altra manera, es calcula que gairebé el 20% de la propietat urbana i rústica de la península italiana pertany al Vaticà.
Com s’explica aquest immens volum? En part per les donacions; només a Roma cada any es registren uns 10.000 testaments a favor de l’Església, D’altra banda, hi ha la qüestió de les subvencions a la conservació del patrimoni, que el Vaticà, amb gran habilitat, fa servir per a restaurar i ampliar els seus immobles. A tall d’exemple, hi ha el cas terrorífic de Sicília, que té unes dificultats increïbles d’equipaments i infraestructures –personalment hi vaig veure edificis bombardejats durant la Segona Guerra Mundial, habitats i sense restaurar –mentre es destina entre el 80 i el 90% dels fons europeus assignats a la restauració dels edificis religiosos, és clar, propietats de l’Església. A més, es dóna el cas, gens infreqüent, que molts convents, una vegada restaurats amb fons públics, es posen a la venda o es converteixen en equipaments turístics.
Els dos organismes que gestionen la gran part del patrimoni immobiliari vaticà són l’anomenada Congregació per a l’Evangelització dels Pobles (més coneguda com a Propaganda Fide) i l’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (APSA). Es calcula que Propaganda Fide posseeix gairebé 1.000 habitatges, la majoria de luxe, amb un valor aproximat de uns 9.000 milions d’euros. Es lloguen a preu de mercat, però n’hi ha molts que han estat utilitzats com a intercanvi de favors amb polítics i empresaris, que tallen el bacallà en cada època.
El patrimoni de l’APSA és encara més gran, al voltant d’unes 5.000 propietats només a Roma. Cal reconèixer que un miler de pisos es deixen de franc però, aquests no tenen res a veure amb els apartaments plens de mobles i d’obres d’art de gran vàlua, reservats als cardenals de la Cúria Romana.
Ara bé, l’escàndol que va indignar el Papa Francesc va ser el de les obres de l’apartament de 300 m2 (més 100 de terrassa) del cardenal Tarsicio Bertone, la mà dreta de l’anterior Papa Benet XVI. Es calcula que el cost va ser de ¾ de milió d’euros dels quals més de la meitat van ser desviats del fons de l’hospital de l’Infant Jesús. Cal recordar que el Papa Francesc viu a la residència de bisbes i capellans Santa Marta en un apartament de 70 m2.
Com s’explica tot això?
Tots aquests privilegis fiscals provenen dels denominats Pactes Laterans, que és el nom que va rebre l’acord entre l’Estat italià i el Vaticà després de 60 anys d’un estira i arronsa. Curiosament, el govern que va resoldre la qüestió va ser el del feixista Benito Mussolini i els acords van ser signats el 1929 al palau papal de Sant Joan del Laterà. D’aquí el nom que van rebre.
Acords: en primer lloc es reconeixia la independència de la Ciutat del Vaticà i a canvi la Santa Seu reconeixia l’Estat italià. En segon lloc, s’establia un concordat que regulava les relacions entre tots dos i en tercer lloc es fixava una compensació econòmica per les pèrdues que va patir la Santa Seu el 1870 arran de la unificació italiana. Itàlia esdevenia un estat confessional i l’Església rebia un tracte de privilegi fiscal i de favor en el camp de l’ensenyament. Els capellans serien remunerats per l’estat i declarats exempts del servei militar.
Un cop derrotat el feixisme el 1945 i convertida Itàlia en una república, no hi va haver cap canvi respecte als acords anteriors. En aquest sentit la Constitució republicana del 1948 reconeixia la independència i la sobirania del Vaticà i mantenia la vigència dels pactes laterans.
Així doncs, la lluita per la separació de l’església de l’estat a Itàlia ha estat molt dura i difícil, i les conquestes dels drets civils, divorci i avortament, han estat gràcies al suport d’una part molt important dels catòlics de base i progressistes que van desobeir les posicions oficials de la Democràcia Cristiana i de la jerarquia vaticana.
A Espanya ja en el segle XIX, el 1851, hi va haver un concordat -pacte entre l’estat espanyol i l’Església-, per a solucionar les tensions que la desamortització de bens eclesiàstics (venda confiscatòria) havia suposat, i que el govern “moderat”, més aviat carca, volia resoldre a canvi del suport ideològic de la Santa Seu. Una cosa semblant va passar un segle més tard, quan Franco va signar un concordat amb l’Església, a canvi naturalment de la benedicció ideològica del règim, i que aquesta li va concedir, sense gaires manies, a canvi d’uns privilegis molt semblants al del concordat italià. Per què l’Església no havia de signar un acord amb Franco, si ja ho havia fet amb Mussolini i tot havia anat com una seda? Però cal reconèixer que la Constitució espanyola del 1978 va bandejar la confessionalitat de l’Estat, mentre que a Itàlia això no va passar fins el 1984.
El Vaticà vol un “capitalisme moral”
El desembre del 2020 al Vaticà, o sigui fa quatre dies, es va crear formalment el Consell per a un capitalisme inclusiu amb la participació d’una trentena de grans empresaris d’arreu del món, autoanomenats “Guardians del capitalisme inclusiu”, que mouen fins a 20 mil milions de dòlars d’actius i donen feina a 200 milions de treballadors en 163 països. És la nova aposta del Papa Francesc, amb la qual l’Església catòlica busca incentivar un “capitalisme moral” en aliança amb els grans empresaris.
Tanmateix, Inclusive Capitalism no és una iniciativa del Vaticà, sinó de multinacionals occidentals que han buscat l’empara de l’Església catòlica per a una “nova evangelització” en la sostenibilitat capitalista. No és que l’Esperit Sant hagi començat a bufar per Wall Street, fins ara un cau de “brokers“ despietats i llops de les finances. Ni tan sols es tracta de “fer un reset” en el sistema per replantejar-lo. La nova tendència és el capitalisme moral que significa potenciar les “bones pràctiques” associant-se al capitalisme verd, potenciant la col·laboració publico-privada i la introducció de canvis tecnològics de forma inclusiva.
Des del temps de la Rerum Novarum de Lleó XIII (1891), gairebé tots els Papes han escrit encícliques amb crides a la justícia social. Sempre han estat un miratge d’èxit diguem-ne descriptible. Tan descriptible que els mestres de les escoles cristianes i les cuidadores de les residències d’ancians vinculades a ordes religiosos cobren a l’Estat espanyol al voltant d’un 20% menys de salari que els seus equivalents públics. Fins i tot, Joan Pau II, molt vinculat al sindicat polonès Solidarnosc, també va fer grans prèdiques contra el neoliberalisme i l’última d’aquestes encícliques socials es la del Papa Francesc, Fratelli Tutti.
No cal ser un profeta, com Harari o Piketty, per saber que la societat tecnològica que s’acosta, porta a desigualtats socials immenses i a conflictes que cada cop seran més intergeneracionals. No n’hi haurà prou amb un “capitalisme de la vigilància” que vinculi els aparells d’Estat amb el control big data de la vida privada. A la Fundació Ford o la Fundació Rockefeller són conscients que als propers anys caldrà actuar sobre les consciències, usant el “know how” (o com es diu en català “les habilitats pràctiques”) de les tradicions religioses. Que el capitalisme i l’Església catòlica uneixin les seves forces d’una manera pública no és necessàriament dolent. Al cap i la fi, en privat sempre han tingut unes relacions immillorables i són institucions d’eficàcia provada. Està per veure si el “capitalisme moral” serà la propera ensarronada publicitària en mans de publicistes i escoles de negocis o si aportarà alguna cosa.