El ‘rollo’
del català
05 Des 2020
És força asfixiant el rollo (sic) aquest fiscalitzador de la llengua. Però com que crec que ets una persona culta que em fa la crítica de bona fe, et contesto: Parlo català a tots els actes institucionals, a les rodes de premsa, a les meves xarxes i a casa amb els meus fills. Així, s’expressava l’actual alcaldessa de Barcelona en una piulada recent, en resposta a algunes crítiques rebudes a les xarxes socials per expressar-se en castellà en vídeos que fa periòdicament, a títol personal, per a contestar preguntes dels instagramers.
Sobre això es poden fer dues reflexions que, en cap cas, són excloents:
La primera, tenir present la irrellevància històrica de tots els alcaldes de Barcelona no lligats al catalanisme lingüístic des de principis del segle XX fins a la Dictadura franquista. Algú recorda el nom o la figura d’algun batlle de l’Ajuntament del partit Republicà, per posar un cas? I n’hi va haver uns quants…
A partir del 1939, la fama de Porcioles en ple franquisme més aviat la podem relacionar amb l’especulació i la corrupció. L’episodi dels regidors que el 1975 es van negar a subvencionar les classes de català és prou significatiu. Algú recorda el nom d’alguns d’aquells 18 regidors del No al català? Finalment, des de la implantació de la democràcia “constitucional” ens trobem amb el primer cas de bandejar el català per part de la primera autoritat municipal, amb allò tan explícit de “en español nos entendemos todos” (sic)…
Una altra interpretació, potser més benèvola, d’aquestes significatives piulades és considerar-les fruit de la “fatiga lingüística”, concepte que enllaça de l’anomenat “fatiga pandèmica” i que els catalanoparlants sentim diàriament des de fa molts anys.
El català, una llengua subordinada
Remarco que el tema d’aquest article és la llengua catalana, en cap cas la política lingüística de l’Ajuntament de Barcelona. Simplement això últim ha estat un detonant, que, certament, confirma una clara tendència. Actualment, sobretot a Twiter, hi ha un debat encès sobre el futur del català arran de les últimes dades estadístiques que mostren una clara reculada del català en tots el àmbits.
Examinem-ho breument: no es tracta de tornar a parlar de la tòpica “situació de la llengua” sinó de la llengua de la situació. Aquesta llengua, el castellà, ha esdevingut hegemònica arreu, en gairebé tots els àmbits, medis i mitjans. L’altra, el català, tot i que hagi estat secularment la llengua del país, actualment és una llengua marcada i subordinada.
Resistir-se a acceptar aquest fet és una de les tantes variacions del negacionisme: la de l’holocaust, la del Covid-19, la de la imposició a sang i foc de l’espanyol /castellà en terra catalana.
Quan parlem de llengua subordinada estem dient que el català és una llengua que no gaudeix, ni de bon tros, de la posició o rang d’una llengua normal. Alguns sociolingüistes analitzen la llengua catalana, com si ja fos normal, alliberada de qualsevol domini. La inèrcia de l’anomalia de segles ha dut a fer veure com a lògic allò que és escandalosament i amenaçadorament irregular: el català malsobreviu en un procés, que ara com ara, no té aturador. Mentre no sigui imprescindible per a viure als Països Catalans no haurà conquerit ni el llindar de la normalitat.
En la tria de la llengua els ciutadans catalanoparlants pateixen sense remei una pressió psicolingüística quan s’han d’adreçar als castellanoparlants monolingües; si es mantenen en català pensen que potser són poc deferents; si abandonen el català, pensen que no són fidels a la llengua pròpia. Per tant, és normal que una llengua, perquè subsisteixi, se n’hagi de demanar la militància activa dels parlants? Parlem de militància, no de lleialtat, perquè, encara que no es vulgui, hi ha una certa discriminació entre els que la practiquen i els que no.
Encara hi som a temps?
Tot i que és ben clar que formem part de dos estats, l’espanyol i el francès, que històricament han legislat en contra de la llengua catalana i l’han perseguida amb la intenció d’esborrar-la o, si més no, de convertir-la en residual, és cert que, fins ara, ha resistit amb una mala salut de ferro fins a convertir-se en un fet històric i lingüístic excepcional al món. Fins ara!
Carme Junyent, lingüista i creadora el 1992 del Grup d’Estudi del Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de donar a conèixer la diversitat lingüística del món i el seu valor, acaba de publicar un llibre sobre el tema, d’una claredat expositiva sensacional. Es diu senzillament ,“El futur del català depèn de tu”. Carme Junyent ho sintetitza en una fórmula ben clara: perquè el català pervisqui necessita l’actitud compromesa dels seus parlants, però també la d’aquells que no el parlen però hi conviuen. Sense ells, sense els parlants de les més de 300 llengües que es parlen al país, el català no se’n sortirà. Per això aquest llibre va destinat tant als catalanoparlants com als qui no ho són.
Així doncs, els destinataris són tant els que tenen el català com a llengua primera, però hi renuncien sovint sense adonar-se de com posen en perill la llengua cada vegada que es passen al castellà, com els qui no parlen (encara) català però s’hi solidaritzen i empatitzen amb els seus parlants, i s’adonen que d’ells depèn també la llengua.
El llibre planteja una sèrie de preguntes, a les quals dona una resposta clara i raonada, com:
Per què hem de cedir sempre, els catalanoparlants?
Per què és nociu canviar al castellà cada vegada?
Què poden fer els qui no tenen el català com a primera llengua per ajudar la llengua del lloc on viuen?
Què poden fer els catalanoparlants en situacions quotidianes en què se senten forçats a canviar de llengua?
Per què la pobresa lingüística ens converteix en sers més controlables?
Per què hem trigat tant a dir la veritat sobre la falsa immersió lingüística?
Per què el català és tan poc freqüent entre els joves?
Com és que ens preocupa el medi ambient i, en canvi, el català no ens va ni ens ve?
Per què el català pot estar en perill d’extinció? I, sobretot, què pots fer tu per evitar-ho?
No em canviïs de llengua
A tall d’exemple, hi ha catalanoparlants que pressuposen que és difícil que els llatinoamericans parlin català perquè arriben sabent castellà. Però és un tòpic, diu Carme Junyent. No hi ha cap estudi que ho demostri, i en canvi, hi ha molts contraexemples. Sense anar més lluny, l’associació NO EM CANVIÏS DE LLENGUA l’ha fundada una peruana, Rosario Palomino. Heus aquí el seu testimoni:
Vaig arribar a Catalunya amb 18 anys i ara, amb 48, em considero catalana nascuda al Perú. Em sento profundament afortunada de formar part d’aquesta bella cultura, d’aquesta antiga nació, per aquesta raó em sento corresponsable de la seva protecció i per això intento tenir cura de la llengua que ens uneix, que ens iguala i que ens agermana.
Quan vius a Catalunya descobreixes que és una terra d’acollida, que els autòctons t’obren els braços perquè en formis part i aportis el teu granet de sorra a la diversitat, que configura una manera de fer i de ser. Quan coneixes Catalunya l’estimes, i quan l’estimes la respectes i la defenses, ets conscient del tresor valuós del qual formes part i que no vols que desaparegui. Per això vaig decidir posar en marxa la campanya No Em Canviïs La Llengua. Quan has rebut respecte i afecte, necessites ser recíproc, vols donar allò rebut.
La nostra llengua és la columna vertebral de la nació catalana, fa inexistent les barreres entre autòctons i nouvinguts així com també entre els mateixos nouvinguts: una peruana i una romanesa s’agermanen a partir de la llengua catalana…
La llengua com a factor de producció
Cal tenir present, també, altres aspectes dels quals sovint no es parla quan es tracta dels reptes del català, com per exemple la terciarització, la qual ha portat les llengües a convertir-se en la principal eina de treball de les economies avançades. És a dir, del predomini econòmic de les finances, el govern, el turisme, el comerç, l’educació, la cultura, etc. A Catalunya el sector serveis representa ja el 74% del PIB (2019).
La terciarització afecta i es veu afectada pel llenguatge, perquè la majoria de les activitats comporten béns que són lingüístics, totalment o en part. Si els llocs de treball s’han tornat més diversos, barrejant homes i dones i gent d’orígens diferents, també ha canviat la relació que tradicionalment han tingut els treballadors amb les llengües, que ara són eina de treball i una part essencial de la seva identitat professional i, per tant, de la seva posició social. Així, les llengües esdevenen per força més sensibles als determinants econòmics. Són objecte de càlculs sobre el seu cost i el seu valor afegit en els serveis; però també són part del valor que el treballador aporta a l’empresa. Per tant, cal facilitar l’accés a aprendre i parlar la llengua als nous parlants de cara a una societat més justa i igualitària.
Conclusions
Finalment reprodueixo literalment un fragment de l’article del filòsof Joan Bordeus, el qual recomano vivament llegir sencer.
“Oblidem que Colau va arribar a l’alcaldia gràcies a l’exercici del poder i l’assertivitat. Colau no va aconseguir res amb bones paraules, ni instastories, sinó posant el cos perquè la policia no desnonés a la gent. Quan els seus enemics polítics deien que la llei era justa i calia confiar en els tribunals, ella i la gent de la PAH no els feia cas: sortien al carrer a aixafar-li la guitarra a la gent que vivia tranquil·la. Quan es diu que la llei Celaá blindarà la immersió, és com dir que els jutges ens protegiran dels bancs i ja podem quedar-nos tranquils a casa”.