El quart problema
(i els altres tres)

11 Des 2021

La categorització dels “quatre problemes” d’Espanya es troba formulada per l’historiador Pierre Vilar al seu clàssic La guerra civil española, 1986. Les quatre grans inquietuds que confluiran en el desencadenament de la guerra civil a Espanya, segons el seu parer, van ser: una estructura agrària on predomina el latifundisme, la freqüència dels pronunciamientos militars, el pes de l’Església catòlica en l’ensenyament i en la vida pública, i, finalment, la qüestió catalana.

Però qui era Pierre Vilar? Pierre Vilar va ser un gran historiador francès que va fer aportacions decisives, en la segona meitat del segle XX, a la historiografia catalana i també a l’espanyola. Tot i així, és una mica sorprenent que el president del Cercle d’Economia, Javier Faus, seguint la teoria de P. Vilar, recordés al president espanyol, Pedro Sánchez, el juny del 2021, que “dels quatre grans problemes que Espanya tenia plantejats a començaments del segle XX – l’agrari, el militar, el religiós i el català– només subsisteix en l’actualitat el problema català”. Així, va dir, mentre “els altres tres, o s’han resolt o s’han esvaït, el problema català no només subsisteix , sinó que s’ha convertit en el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat”. Faus va criticar, a més, el model radial que s’ha imposat a Espanya, tot mostrant el suport del Cercle a “una Espanya menys radial, i més alemanya que francesa”.

Cal tenir present, però, que potser per a una bona part de la societat espanyola “el problema català” no ha estat mai vist com un problema espanyol. Darrerament, només l’incipient debat sobre “l’Espanya buidada”, conseqüència de l’efecte “xuclador” de Madrid i l’alerta dels presidents socialistes del País Valencià i de les illes Balears –dues de les grans perjudicades per l’actual sistema territorial– sembla portar a un qüestionament del model centralista imperant.

La “solució” dels quatres problemes

De tota manera, cal matissar, al cap dels anys, la pretesa “solució” dels altres tres problemes, assenyalats pel P. Vilar:
El problema agrari : l’origen del problema, com és sabut, neix, a finals del Edat Mitjana, arran de la conquesta castellana del sud de la Península, tot repartint la terra només entre la noblesa. D’aquí sortiran uns immensos latifundis, orientats la majoria a la producció destinada a les colònies americanes. Durant el segle XIX, es van produir dos fenòmens que van aguditzar el problema; primer, la Desamortització, que no va ser aprofitada, com en el cas francès, per crear un camperolat de mitjans propietaris; i un segon, un gran creixement demogràfic que va condemnar la majoria de la població rural a la misèria, la desesperació o l’exili.

A principis del segle XX, la qüestió agrària és un ferro roent i la seva resolució es convertirà en un “casus belli” per a una dreta “montaraz” i implacable, acostumada a no cedir la mínima engruna dels seus privilegis. La victòria ferotge del franquisme va consolidar aquests privilegis i una gran part dels “jornaleros” es va veure obligada a emigrar, molts, per cer, a Catalunya. El felipisme, a partir dels anys 80, es va inventar el PER, un subsidi agrari, una mena de droga suau, que ha tingut efectes balsàmics, a costa de “xuclar” rendes d’altres zones d’Espanya. O sigui, que per a solucionar un problema, se’n ha creat un altre…

El problema militar

Tot i que en la primera meitat del segle XIX els militars eren, en general, de tendència progressista es van acostumar a enderrocar governs a base del que se’n va dir pronunciamientos, és a dir, cops d’estat militars. L’escorament de l’exèrcit, gairebé total, cap a la dreta, que es va produir en la segona meitat del segle XIX, i la pèrdua definitiva de l’imperi el 1898 van fer que els militars es creguessin els “salvadors de la pàtria”. I el pronunciamiento del 1936, tot i que es va voler disfressar d’ “Alzamiento Nacional” va ser un pronuncimiento clàssic, que va derivar en una bestial i sagnant guerra civil.

El pes de la ideologia híper-carca dels militars durant el franquisme va ser total, a la vegada que histriònic. La Constitució del 1978 és una prova contundent del seu poder, sobretot amb la imposició de l’article 8, que fa referència explícita a la “indissoluble unidad de la patria”. Amb l’entrada a l’OTAN per part d’Espanya, el 1986, els militars es van distreure una mica de la seva feina habitual,- esclafar la població civil espanyola-, en ser enviats , per dir-ho de manera col·loquial, “d’excursió” en missions “humanitàries” arreu del món. A més, tant en l’època Rajoy com en l’actual del socialista Pedro Sánchez l’estat els compra unes “joguines”, per exemple els famosos avions Mirage-18, que costen milers de milions d’euros a l’erari públic, és a dir, a la butxaca de tots els espanyols.

La seva ideologia i el seu pes en les estructures de l’Estat espanyol no s’ha esvaït. La prova és que, en les últimes comtesses electorals, els reductes més massivament favorables a la ultradreta, VOX, es troben en les poblacions amb importants quarters militars.

Total, una solució parcial, de pa sucat amb oli…

El problema religiós

Aquest problema sí que es pot dir que s’ha esvaït o fins i tot resolt, atès la minvant i sorprenent pèrdua de pes ideològic de l’abans totpoderosa i temible Església, que tant va conformar l’esperit i la manera de veure el món de molts espanyols durant segles. La seva escassa influència entre no sols el jovent, sinó sobre molts altres grups d’edat és francament inesperada. Va començar a Catalunya fa molts anys, però ara es força general, també, a la resta de l’Estat espanyol. Ara bé, la solució ha vingut, com sempre de fora, de la força de la creixent i imparable secularització de la societat occidental. De tota manera el poder econòmic de l’Església espanyola és immens- és el major propietari tant de bens rurals com urbans-, i les seves organitzacions semi-secretes com l’OPUS, “Los legionarios de Cristo Rey” i similars operen amb total impunitat. I les seves simpaties, en general, cap a la ultradreta cada cop són més clares, o sigui, que ja veurem…

El problema dit “català”

La conceptualització del problema com a “català” posa clarament de relleu l’arrel del problema. No és un problema ni ho ha estat mai un problema català, sinó que deriva de la concepció territorial espanyola, incapaç de resoldre ni amb dictadures ni amb pseudo-democràcies el repartiment mínimament equitatiu del poder polític.

Com va dir el president del Cercle d’Economia, no s’ha produït “un repartiment del poder en una estructura federal, que constitueixi una resposta políticament intel·ligent a la dialèctica centre-perifèria”. L’estat de les autonomies va ser un intent de solucionar-ho. Més de quaranta anys després, es pot constatar el fracàs d’aquest intent – tot i que ha consolidat unes estructures de poder territorial en llocs on mai s’ho haguessin imaginat i els polítics locals lluitaran a mort per no perdre aquest “chollo”. Aquest fracàs té, doncs, diverses raons o explicacions, però principalment n’assenyalarem dues:

La primera, la mentalitat franquista del “atado y bien atado” ha calat profundament en la mentalitat espanyola, amb poquíssimes excepcions, i aquesta manera de pensar, que connecta amb un passat inamovible i ranci, creu amb tota naturalitat i fervor que el centralisme és alguna cosa convenient i positiva. Desprès de gairebé cinquanta anys de la mort del dictador, la diversitat lingüística, cultural, continua sent considerada una amenaça perillosa, temible. Altrament dit, qualsevol diversitat, sexual, religiosa, d’aparença física està “emparada” pel llenguatge “políticament correcte” a excepció d’aquesta diversitat cultural i lingüística, ben i ben real.

Com explica, amb claredat i franquesa, el periodista, Antonio Franco, en una recent entrevista a la revista L’Avenç, els seus amics Felipe González i Juan Luís Cebrián “no son anticatalans, però consideren que Espanya no pot ser federal de veritat”…

Aleshores, si aquests i els seus acòlits de partit han de solucionar el problema territorial “apaga y vámonos”…