El nacionalisme espanyol
del segle XXI

19 Feb 2022

Els últims 10 anys han estat, sense dubte, la dècada prodigiosa del nacionalisme espanyol, del qual l’eclosió de VOX és l’efecte més sinistre. Sembla, però, que hi ha dos desencadenants d’aquesta mena de xarampió. D’una banda, la injecció d’ autoestima per les victòries futbolístiques de la selecció espanyola al Mundial de Sudàfrica 2010 i les Eurocopes del 2008 i 2012; d’altra, el Procés sobiranista català que va portar el nacionalisme espanyol a nivells de paroxisme.

El nou nacionalisme espanyol vist per la generació del 15 M

Naturalment, han aparegut diversos llibres que es pregunten el perquè d’aquesta sobtada eclosió, quan es creia que les “antiguallas” del passat només semblaven interessar i emocionar els nacionalistes catalans, però que, ara, en canvi, són rebudes amb deliri pels nacionalistes espanyols. D’entre aquests llibres és particularment interessant el de Pablo Batalla Los nuevos odres del nacionalismo español, perquè la seva visió no és la clàssica, sinó que aporta la mirada d’un membre de la generació 15-M, o sigui, es mou dins d’uns paràmetres molt diferents dels de les generacions de la segona meitat del segle XX.

Això té una doble traducció: d’una banda, qüestiona la cultura de la Transició, per exemple quan diu “unidad nacional, bipartidismo, legitimación de la monarquia parlamentaria, Estado de las autonomias y ferviente apoyo al proyecto europeo eran los elementos fundamentales del modelo del 78: un modelo recreado una y otra vez por sus protagonistas, que estaban satisfechos con la obra realizada y dispuestos a defenderla con uñas y dientes frente a cualquiera que deseara ponerla en cuestión; dispuestos también a defender cada una de sus piezas, como la Monarquía, y hasta el comportamiento del anterior monarca dada su contribución al proceso de transición” .

D’altra banda, les seves principals fonts són increïblement variades, van des d’himnes, esports, videojocs, pel·lícules, quadres, banderes, desfiles, mems, marxandatges, les sèries televisives –qualifica la tele com l’electrodomèstic ideològic–, el “revisionisme històric”, la novel·la històrica, i parla des d’intel·lectuals de referència fins a cantants… En fi, elabora un estudi sobre la forma en què s’ha anat pensant el passat per tal de reforçar la identitat espanyola, commemorant certes dates decisives, propiciant l’adhesió a nous símbols…

Hem seleccionat alguns, pocs, d’aquests items, atès que l’enumeració completa s’escapa del tot a la llargada habitual dels nostres articles

El nacional-futbolisme

Després de les victòries futbolístiques del 2008, 2010 i 2012 es produeix una onada de patriotisme popular que, segurament, no tenia precedents des de l’anomenada guerra de la Independència. A tall d’exemple, després del “Desastre del 98” les classes populars van reaccionar amb total indiferència, van continuar omplint les places de toros, amb gran indignació de la premsa.

És ben conegut el valor nacionalitzador de l’esport, i del futbol en particular, i que tots els autoritarismes han instrumentalitzat. Els estadis són púlpits o oracles d’un món secularitzat, com explicava amb ironia J.L. Sampedro. Aquest culte nacional és una fe. Una fe, com el conegut “a por ellos , oé ” que es crida en els estadis, però adquireix altres usos, com és ben conegut a Catalunya arran dels fets del 1-O del 2017.

Pablo Batalla, autor del llibre esmentat reconeix que Espanya va començar a recuperar, en l’època del govern Aznar, el to èpic imperial que havia perdut al final del franquisme. És el que s’anomena inici del procés de “renacionalización española”. Afegeix que eren anys en els quals, a Espanya, la percepció comprensiva de la diversitat cultural espanyola s’estava esgotant. Aquesta percepció era pròpia del final del franquisme i de la transició.

A més, les portades dels diaris esportius forgen mites contemporanis i ho fan a través d’una cuidada gesticulació, que tendeix a imitar els ritus religiosos, com, per exemple, l’alçament de la copa similar a l’alçament del calze en la litúrgia catòlica o l’entrega de medalles, que recorda la comunió.

El poder de la imatge

El credo nacional sempre ha estat conscient del valor pedagògic de la imatge. Ja, en el segle XIX, va existir un tipus de pintura, la històrica, que el nacionalisme va instrumentalitzar profitosament: aquesta mena de pintura, de tipus realista, en general de grans dimensions, representava moments gloriosos de la nació. A Espanya, com a altres països, la producció d’aquests quadres era controlada per l’Estat que buscava “crear y difundir una genealogía nacional en imágenes que definiesen quienes eran los antepasados de la nación y quienes no”. El Museu del Prado n’està ple d’aquest tipus de quadres: Primer desembarco de Colón en América; Doña Juana la Loca; Último día de Numancia i sobretot El fusilamiento de Torrijos y compañeros en las playas de Málaga. Ara bé, cal tenir present que aquestes obres eren reproduïdes en baralles de cartes, vanos, llibrets de paper de fumar, bitllets de banc, monedes, segells, etc.

El segle XX va aportar un art fascinant, el cinema, que multiplicava les possibilitats de la pintura. La Dictadura de Primo de Rivera, tot aprofitant aquesta facilitat, va posar les bases d’un cinema nacional, al que la República, passant-lo pel seu sedàs, no hi va renunciar y el franquisme va consolidar. Així tenim Locura de Amor (1948), Agustina de Aragón (1950) o Alba de América (1951). En totes elles, la pàtria es troba amenaçada d’extinció i només l’epopeia pot salvar la identitat eterna.

Tanmateix, en aquests moments, o sigui al principi del segle XXI, ha aparegut un pintor, Augusto Ferrer-Dalmau, nascut a Barcelona en el si d’una família carlina, que enllaça amb la pintura històrico-nacional del segle XIX. Practica un híper-realisme que fa les delícies de la ciberesfera voxista i tota mena de nacionalistes espanyols de qualsevol ideologia. El seu quadre més famós, Rocroi, el último Tercio va d’aquesta terrible infanteria que sustentà la hegemonia espanyola a Europa durant dos segles. Ferrer, amic íntim de Perez-Reverte, considera el seu treball com un deure patriòtic, però no ha pintat encara l’entrada dels republicans espanyols de la Divisió Leclerc a Paris, ni cap de les heroïcitats republicanes.

Estranyament Pablo Batalla perd el nord, quan enmig de la descripció del fenomen nacionalista de convertir el passat en present, posa, com exemple, que els fets de 1714 són un esdeveniment viu per al nacionalisme català. Assenyala, a més, que el fet que el president Companys fos aplaudit per tota Espanya, després de sortir de la presó del Puerto de Santa Maria, ara, és pràcticament una cosa oblidada.

Segurament, Batalla no en sap gaire dels fets de 1714, de com Catalunya va perdre totes les seves institucions i llibertats individuals i col·lectives; que aquest estrall no ha estat recuperat, ben al contrari, i per això segueix cuejant. Quant a l’al·lusió al president Companys, és molt més bèstia, perquè, per força, ha de ser coneixedor que Companys va ser l’únic cap de govern a tota Europa afusellat pels feixistes, i que, encara avui, el Parlament espanyol no ha reparat, ni que sigui simbòlicament, aquest tràgic fet. No sé si diria el mateix, si Franco hagués afusellat Azaña.

També assenyala com avui dia, en aquesta era híper-tecnològica el retorn a un passat idealitzat es fa a través dels videojocs, on es barreja realitat històrica i ficció. Són a la base del rearmament simbòlic del nou nacionalisme espanyol. Això sí, no és pas un fenomen exclusivament espanyol. Rússia i Xina lideren aquestes tecnologies “patriòtiques” però a Espanya no existeix ni remotament un equivalent a la industria del vídeo-joc històric patriòtic com la russa, la xinesa o la nord-americana.

Un dels temes favorits del nou nacionalisme espanyol, i del vell també, és el de la “reconquista”, terme de per si problemàtic com ja vam explicar fa uns anys. Es pot afirmar, doncs, que les pors que provoca el creixent multiculturalisme o els horrors que ha causat el terrorisme islamista han alimentat aquesta virulenta tornada a la ideologia de la “reconquista”…

L’imperi contraataca

Ara, gràcies al discurs reaccionari dels nostres dies, s’afirma sense la més mínima vergonya que, en el món, els negres persegueixen els blancs, les dones els homes, els homosexuals els heterosexuals, els vianants i bicicletes els cotxes, els idiomes minoritaris les grans llengües mundials i també que l’invasor persegueix l’envaït i la colònia la metròpoli.

D’això se´n diu fer-se la víctima. I està molt de moda. La víctima és l’heroi del nostre temps. Ser víctima atorga prestigi, és un potent generador d’identitat, de dret, d’autoestima. Immunitza contra qualsevol crítica, garanteix la innocència més enllà de qualsevol dubte raonable. I així, la ideologia victimista ha esdevingut la primera disfressa dels forts. La figura de la víctima no es preocupa de les motivacions i els contextos, és igual que les víctimes siguin feixistes o comunistes, que siguin resistents o col·laboracionistes, perquè al cap i a la fi sempre es pot afirmar que tots són essers humans.

Un exemple, d’aquesta victimització impostada i fraudulenta: la segona llengua més parlada del món pot ser presentada com a víctima d’aquelles llengües a les que va desplaçar, quan aquestes implementen estratègies de recuperació.

Així Jon Juaristi adverteix, i no s’hi posa per poc, del “genocidio lingüístic y cultural” que la normalització de les llengües ibèriques, abans perseguides i ara tot just tolerades “a regañadientes”, estaria provocant contra la llengua espanyola. És un genocidi ben peculiar: la seva víctima gaudeix d’una protecció legal insòlita a Europa, on a pocs països les seves Constitucions prescriuen l’obligació de conèixer una llengua. No és el cas d’Espanya, on l’article 31 de la Constitució ho imposa.

O les declaracions de Gregorio Salvador, vicedirector de la RAE (1997-2007), el qual, sense envermellir, va afirmar que “buena parte del éxito del castellano hay que atribuirlo a sus 5 vocales, claramente diferenciadas”. El lingüista madrileny, Carlos Moreno Cabra, li va replicar que el xinès mandarí, la llengua més parlada del món, té 18 vocals; i l’anglès 12, i l’hindú 19, cosa que no els ha impedit tenir milions de parlants….

Però el súmmum de la victimització ha estat convertir l’imperi espanyol en una víctima. Imperiofóbia és un sísmic llibre super-vendes, del qual ja vam parlar en altres articles. Roca Barea autora d’aquest pamflet híper-exitós diu: “Inquisición y leyenda negra americana han servido de repertorio ideològico …al protestantismo, a la Ilustración dieciochesca, al liberalismo decimonómico, al expansionisme estadaunidense, al criollismo independentista, a la izquierda revolucionaria o de salón y, últimamente al multiculturanismo indigenista”. Però, malauradament Roca Barea no és una illa, més aviat és arxipèlag amb milers d’illes… J-L Vilacañas, que ha escrit contra aquesta grollera exaltació imperial, sosté que es tracta “de una fanatización dispersa, por cuanto se basa en el goce de hacer notar la propia existencia mediante formas brutales, radicales y continuas”.

Com que Espanya va tenir en la Inquisició el seu primer pegament, la base de la unió a la força, l’exaltació d’aquests fanàtics pseudo-historiadors d’anar per casa fa que titllin el Sant Ofici de Benemérita Inquisición … Així , mentre Occident expressa sovint un saludable avergonyiment pel seu passat fanàtic i imperialista, a Espanya és fa una exaltació històrica de fets brutals.

Conclusions

La paradoxa de l’Estat espanyol actual consisteix en què es veu obligat, per a subsistir en aquest món globalitzat, a defensar i compartir uns valors, com la democràcia, la tolerància, el respecte cap a altres cultures, l’ètica personal i laboral, en els quals al llarg de la seva història no sols no hi ha cregut sinó que els ha combatut aferrissadament. L’exaltació de l’autoritarisme, la jerarquia, la idea d’imperi com espai físic, mental i polític natural, el concepte de súbdits per contra de ciutadans, tot això, que formava part de la seva tradició cultural, ha hagut de ser bandejat en molt poc temps per a adaptar-se als valors hegemònics centreeuropeus, als quals històricament havia mirat amb un profund menysteniment. I lògicament ha aflorat una tensió, que malgrat estar força controlada fins fa poc, ara s’ha desbocat. Quan les vaques s’han tornat magres han aparegut moltes escletxes en la superfície de la suau pàtina de democràcia per on s’escolen les antigues maners de pensar i de fer. I molts nacionalistes espanyols s’han desacomplexat, –senyal que abans n’estaven d’acomplexats– i deixen anar el que hi havia.

Finalment, el nou nacionalisme espanyol continua amb el mateix tuf del franquisme: una grolleria, una “xuleria”, un “matonisme” i una megalomania ridícula. Només cal comparar amb el veí, França, on el tradicional xovinisme aliat amb l’ultradreta rampant, fa que una Mariane Le Pen, tot i ser igual de carca i racista, tingui un discurs nacionalista i fatxa ben raonat molt diferent del nacionalisme espanyol, que comparativament pot ser qualificat, com diuen els castissos de “cutre salsichero”…