El mite de la
‘Reconquista’
02 Des 2018
Ara que últimament un representant de la ultradreta apareix a cavall, en pla cowboy, reivindicant la “Reconquista” tot utilitzant aquest mite historiogràfic com un reclam electoral, em sembla adient repescar que per part dels historiadors espanyols i també els hispanistes s’està qüestionant la validesa científica del terme “Reconquista”. En aquest sentit intentaré descriure de manera sintètica el procés pel qual aquest terme es va gestar i consolidar en la historiografia espanyola.
Ús polític i ideològic del terme
Aquest procés medieval d’enfrontament molt dilatat en el temps, vuit segles, aviat es dit, –de fet Ortega i Gasset ja es va ensumar que la cosa no era tal com s’explicava quan va dir “yo no entiendo cómo se puede llamar reconquista a una cosa que dura ocho siglos”–, també va ser un període de convivència entre cristians i musulmans a la Península. Però, sobretot, ha estat utilitzat políticament i ideològicament, i en aquesta operació de tergiversació històrica s’hi poden distingir clarament quatre etapes:
La primera etapa es produeix durant els segles XVI, XVII i XVIII. El llarguíssim i molt matisable conflicte va servir com a argument propagandístic en contra de l’Europa protestant. Això és ben clar a partir del segle XVII; el discurs històric presenta els espanyols, en general, és a dir a tots el habitants de la península i no sols els castellans, com a poble elegit per Déu per redimir el món dels seus pecats, estendre la fe de Crist i acabar amb els heretges que amenaçaven la unitat cristiana. Com a conseqüència, el discurs sobre els esdeveniments del segle VIII –la invasió musulmana i la resistència cristiana, és a dir el mite de “Don Pelayo” i Covadonga– va ser utilitzat, en clau barroca, com a arma ideològica i propaganda política de la monarquia hispànica en les guerres contra França i les potències del nord d’Europa. L’obra que millor reflecteix aquest ús és “Corona gótica, castellana y austriaca” de Diego Saavedra Fajardo, que va utilitzar el mite de la “pérdida y restauración de España”, per apuntalar la posició d’Espanya, –millor dit, de la monarquia hispànica dels Àustries–, després del tractat de Westàtfia (1648) el qual va suposar el final de la seva hegemonia a Europa.
Don Pelayo i Covadonga
La segona etapa correspon al segle XIX, en el qual el mite de la batalla de Covadonga i la lluita posterior contra els musulmans es van convertir en els pilars on es va reconstruir la identitat col·lectiva en termes nacionalistes espanyols. Els discursos històrics insistien en el fet que totes les “províncies” d’Espanya havien compartit l’ideal de la “Reconquista”, la qual cosa servia als dirigents polítics per donar a les diferents regions un passat comú. A partir de l’obra de Modesto Lafuente, Historia de España, es va començar a difondre el terme “Reconquista” tant en la literatura com en les obres històriques, en un context fortament connotat pel romanticisme, el nacionalisme i el colonialisme, i en el qual els personatges històrics van esdevenir uns herois patris dignes d’admiració.
La tercera etapa és el franquisme, durant el qual els ideòlegs del règim i els portantveus d’una estranya simbiosi, única en el món, anomenada nacional-catolicisme, van utilitzar el discurs històric “reconquistador” per a justificar l’ “alzamiento” contra la República. A tall d’exemple, és suficient citar els textos d’Enrique Esperabe Areaga: “La guerra de reconquista española que ha salvado a Europa del comunismo”; i el llibre de Juan Fernández Espinosa “El caudillo de la nueva reconquista”. Els efectes d’aquesta barroera interpretació sobre els estudis universitaris a partir dels anys seixanta– com si es tractés d’ una veritat indubtable- no han desaparegut, ans al contrari, han deixat una profunda empremta.
La “Reconquista”, apunta el medievalista Javier Peña, és clarament un concepte nacionalista que va ser descaradament utilitzat per en Franco per parlar de l’Espanya una, catòlica i tota la resta. “Franco va utilitzar símbols medievals per donar consistència històrica a la seva revolta. Es va identificar amb Fernán González, amb el Cid, és clar…, i després va utilitzar la paraula Croada, juntament amb tots els bisbes d’Espanya, per donar llustre espiritual a la Guerra Civil, que no tenia res a veure amb una Croada i que els papes, a més, no van reconèixer. Fins i tot, en algun discurs a Burgos va parlar de la seva Croada i de la seva Reconquesta, fent creure que aquesta no va acabar amb els Reis Catòlics, sinó que va ser ell qui la va completar”.
La quarta i última etapa coincideix amb el final del segle XX i principis del XXI: En aquests anys els defensors de la teoria del xoc de les civilitzacions presenten els actuals conflictes entre l’Europa occidental i l’Islam com una simple prolongació del conflicte medieval. Sobre aquesta qüestió paga la pena recordar el discurs pronunciat per José Mª Aznar el 22 de setembre de 2004 a la Universitat de Georgetown “ El problema que tiene España con Al Qaeda y el terrorismo hispánico no comienza con la crisis de Iraq. De hecho, no tiene nada que ver con las decisiones del gobierno. Deben retroceder al menos 1300 años, a principios del siglo VIII, cuando España recientememte invadida por los moros rechazó convertirse en una pieza más del mundo islàmico y comenzó una llarga batalla para recobrar su dignidad. Este proceso de reconquista fue largo, de unos ochocientos años”. Curiosament també des del món islàmic s’alcen veus i grups que pretenen “reconquerir” l’Al-Àndalus (és a dir, Espanya) i sostreure-la als infidels.
Conclusió
Finalment, paga la pena subratllar que no és tracta pròpiament d’un mite històric, com tants n’hi ha arreu – sinó més aviat d’una tergiversació històrica. Certament, les nacions, totes, es fan a base de recordar fets o gestes –victorioses o funestes– i d’oblidar-ne d’altres. És el mateix que fem les persones. La persona es fa a base de recordar certs moments, certes paraules, certes accions i d’oblidar-ne d’altres. Ara bé, el sentit comú aplicat als fets històrics recomana saber que “la veritat té moltes cares però la mentida només una.”