El mal radical d’Espanya segons José Luís Villacañas (I)

26 Abr 2025

El llibre Erase una vez España. El mal radical de la españolez, de José Luís Villacañas, historiador y filòsof, ofereix una anàlisi critica de la formació d’Espanya com estat-nació, centrant-se en els segles XIV al XVI. Villacañas fa anys que es dedica a la tasca titànica d’escriure un relat crític de les coses d’España i fins ara porta escrits vint-i-un volums de La intel·ligència hispana, dels quals n’hi ha cinc de publicats. De fet, és una rara avis en el panorama intel·lectual espanyol. Resumint molt es podria dir que el fil conductor de la seva immensa i monumental obra és una crítica radical de tota forma de poder despòtic i la convicció que no hi ha comunitat sense institucions i que la superficialitat i la desmemoria són l’arrel de tots els mals. Denomina españolez allò que deriva d’una història que s’ha volgut oblidar, tirant terra a sobre, però por aquesta mateixa raó, reneix amb cada generació. Vet aquí, una definició del que entén per españolez i que encapçala el seu llibre:

Españolez: En sentido propio, es la condición de quien se siente rabiosamente español… En sentido más elaborado, dícese de la condición que posee aquel que atribuye a las cosas españolas la mayor calidad, antigüedad, nobleza, prestigio y fama, y todo ello como propiedad esencial o natural de España…

Cualquier expresión de distancia o de incomodidad ante esa exhibición pulsonial tenderá a ser interpretada como una traición o afrenta. La principal actitud de los que vienen animados por la españolez consiste en que solo aceptan su forma de ser como legítima, mientras dejan a los demás españoles la alternativa de ser como ellos o antiespañoles.

Segons aquell llibre, del tot insòlit en el panorama de pensament espanyol, el mal radical de la españolez rau en ignorar com es va fer Espanya.

I com es va fer Espanya?

Segons la tesi de Villacañas el cas de l’Estat espanyol es basa en que va ser prematur i aleshores per a sobreviure va utilitzar la discriminació, l’exclusió, la desconfiança, la por i la divisió. Ras i curt: segons el seu relat, España va ser un Estat prematur i això va comportar una nació tardana. El relat de Villacañas és molt original: no parteix de la prehistòria, de la colonització romana ni tan sols de l’època goda, sinó de la ciutat de Toledo, ocupada pels cristians, després de l’expulsió dels musulmans en l’època d’Alfons VI de Lleó i Castella cap el 1.100, és a dir, a principis del segle XII. Per a l’historiador i filòsof aquí comencen els problemes, que ell denomina el mal radical d’Espanya, i és la descoberta de l’altre. Qui era aquest altre? Doncs, el sefardita, el jueu, perquè li disputava el que ells, els cristians, també volien: riquesa, honors, prebendas. El morisco, en aquest moment, no compta per la senzilla raó que era pobre i com els llauradors més humils gairebé en el límit de la servitud. La ciutat de Toledo, lluny de la imatge que se’ns ha volgut transmetre de convivència idíl·lica entre tres cultures, islàmica, jueva i cristiana, passarà a convertir-se en un focus de tensió que anirà augmentant amb el pas del temps.

Amb anterioritat, cap el segle IV d.C havien arribat els primers jueus a la península, que ells van denominar Sepharad. Per tant, el seu establiment era més antic que el de la majoria de cristians, en gran part descendents de la població hispano-romana i de la minoria goda. Els jueus van viure molt de temps al que es denominava Al-Andalus, és a dir, el territori hispànic ocupat pels musulmans. Hi van viure relativament bé, fins que les invasions, primer dels almoràvits i després dels almohades, ambdós súper fanàtics, els van obligar a emigrar cap a les terres dels cristians, cap el Nord, després de patir persecucions que van portar les comunitats sefardites a la ruïna, la indecisió i la perplexitat.

Aviat els jueus emigrats a les terres dels cristians, cap el Nord, es van adonar de la seva superioritat cultural i científica i van fer allò que feien en la zona andalusí: buscar la protecció de la monarquia, a canvi de la gestió altament profitosa de les qüestions econòmiques reials i de l’oferiment de la seva ciència, en especial la medecina. Això sí, amb la condició de poder mantenir la seva fe sense problemes.

Aleshores, els jueus amb fortuna van prendre la decisió d’ajudar els poders hispànics contra els almohades. Es van convertir en els jueus del rei. Eren la seva possessió, que implicava una certa servitud, però també una protecció. Les seves aljamas eren ciutats dintre de les ciutats i practicaven tots els oficis. Els senyors, tant els bisbes com els nobles, els buscaven per a poblar les seves terres, perquè aquesta mesura assegurava la prosperitat. També els cavallers de les Ordres militars els van requerir per a poblar els espais deserts de la Mancha. Però les seves estructures artesanals, que eren la base sòlida de la seva prosperitat, aviat es van convertir en objecte d’enveja.

Ras i curt: donaven suport a la corona i a canvi es mantenia la seva separació social i ritual com a comunitat. Existien penes severes que castigaven les relacions sexuals entre membres de religions diferents, i, a més, a l’hora de menjar i, fins i tot, d’utilitzar els banys públics, la separació era habitual. Però aviat, a les ciutats cristianes es van implantar mesures discriminatòries addicionals i les tensions entre el rei i les ciutats per a controlar les rendes dels jueus van anar apareixent. Les elits que dominaven en el nord hispà estaven formades per hidalgos militaritzats, no per figures sàvies de refinada cultura.

De tota manera, existia el que se’n podria dir una aristocràcia jueva, que eren reverenciats per la seva proximitat a la vida de la Cort, ja sigui com a metges, diplomàtics o administradors, però també per la seva importància com a poetes, protectors o mestres. Però, aquesta manera de fer dels grans jueus provocava indignació en les comunitats sefardites, perquè era una mostra clara de les desigualtats existents dintre de la mateixa comunitat jueva, on hi predominava la gent molt senzilla. No hi regnava la unitat en el si de les comunitats jueves.

Els reis no podien prescindir dels jueus, però a vegades els calia maltractar-los per apaivagar les rancúnies que provocaven. Per exemple, una mala collita podia generar tensions amb la hisenda del rei. Calia cobrar els impostos, però no ho feien els reis, ho feien els jueus. Aquesta mena de servidors eren ideals per al rei, perquè podia acontentar els súbdits mitjançant el càstig o, fins i tot, l’eliminació física del mediador jueu. La clau era que els jueus havien unit la seva sort a la del rei. Eren la seva propietat. Si el rei tenia poder i autoritat, ningú s’atrevia a tocar-los. Si era dèbil, incapaç o il·legítim, els primers que rebien eren els jueus. Tothom sabia que el rei estava vençut si perdia l’ajut dels seus jueus.

Amb el pas del temps, cap el segle XIII, trobem que les elits hispanes, amb Roma i l’ordre dels dominics, que es van anar especialitzant en la repressió de l’heretgia a partir de la seva ferotge persecució dels càtars, formaran un front que poc a poc anirà estrenyent un cercle a voltant dels jueus. De fet, aquesta situació no era únicament hispànica, però amb una diferència substancial: a la península ibèrica els grans savis sefardites eren imprescindibles en l’administració tant del rei com dels nobles i les seves comunitats eren molt més nombroses i poblades que les de la resta d’Europa, sobretot la del Nord. Per contra, França, Anglaterra, Borgonya i els diferents estats italians anaven creixent orgànicament i no tenien la dependència que els regnes hispànics tenien respecte dels jueus, als que veien com el seu Altre. En les diverses corones hispàniques no es percebia com i fins a quin punt, les societats cristianes depenien dels camperols i artesans jueus així com dels metges, financers i diplomàtics de la religió hebraica com també dels laboriosos moriscos. És a dir, no eren conscients de la importància de les seves minories internes. Aquest paper estructural dels Altres en la societat cristiana era un element propi d’Hispània.

Cal reconèixer, tanmateix, que en el segle XIII hi va haver un Rei, Jaume I, –de la confederació catalano-aragonesa, no de la Corona d’Aragó, terme inventat pels historiadors, com explica l’historiador Borja de Riquer– que era conscient de la importància d’aquestes minories, en especial dels jueus, i els va protegir sempre que va poder, sovint enfrontant-se a Roma. Només cal veure que la majoria dels batlles des de Girona fins a Xàtiva eren jueus. Jaume i el seu fill, Pere el Gran, no estaven disposats a prescindir dels jueus i sabien que eren part essencial de la seva política de creació d’un regne de ciutats poblades per menestrals i petita noblesa i regides per lleis inspirades en la llei romana. Per tant, es pot afirmar que la formació de la societat urbana en la confederació catalano-aragonesa va oferir als jueus les condicions de vida més favorables de tota Europa

Això també es pot percebre nítidament en l’obra de Ramon Llull, per exemple en el Llibre del gentil i els tres savis, on el savi mallorquí ressalta el caràcter humil del jueu front l’arrogància del musulmà i l’orgull ferotge del hidalgo cristià. Cal constatar també, com ja a partir d’aquesta època, comença a cristal·litzar la cultura hidalga al voltant de l’honor de l’estirp, la disposició a la baralla i la suspicàcia front a una presumpta ofensa, i acompanyada d’una clara misogínia. Aquesta manera de fer i de pensar és clarament, com diu Villacañas, diferent de la cultura urbana més refinada de les ciutats comercials mediterrànies, en la que franciscans i jueus practicaven el sentit de la humilitat, i les formes més suaus de la vida civil.

D’altra banda, la minoria jueva, tant a Castella com a Aragó, en general practicava els mateixos oficis que els cristians, agricultura, ramaderia, artesania o comerç, quan disposaven de llibertat per dur-ho a terme. Per tant, no hi havia una especialització en el préstec de diners, sent aquesta era una més de les seves activitats. Això sí, aquesta minoria practicaven l’estalvi i la prudència, diversificant les seves inversions: una part en terres, una altra en diners, tipus cash, per a aprofitar oportunitats, i una altra amagada en secret per fer front a eventualitats. La pràctica de tots els oficis ens fa entendre, doncs, com de falsa i interessada és la imatge del jueu únicament prestamista.

Durant tot aquest temps, les comunitats jueves van mantenir la idea de poble elegit amb una expectativa que el Messies vindria i els redimiria. No era un tret d’orgull, sinó de confiança en el futur, de consol, destinat a compensar l’intens patiment del present. A la llarga, la desgracia i la tragèdia no sols van afectar les seves comunitats a Sepharard, sinó que l’Estat resultant no va ser una eina d’unió sinó de separació i de divisió. D’això en parlarem properament.

La resistència a acceptar el mal radical que es va practicar per tal d’assegurar un estat incipient, immadur, ha portat a negar de manera reiterada aquest mal radical, que segons José Luís Villacañas, ha marcat el tarannà de tot un poble, de les elits i li ha comportat tot una sèrie d’angoixes i una consciència de culpa tan insuportable que l’ha obligat a enterrar-ho en una muntanya d’oblit. L’autor del llibre no pretén explicar la història dels sefardites, els jueus ibèrics, sinó les relacions entre aquests i el poble i els poders hispànics cristians en èpoques molt primigènies.

Tos els pobles tenen el seu mal radical i han contribuït a la història de la barbàrie, però cadascun té l’obligació de saber i reconèixer la seva aportació pròpia, conclou Villacañas.