El lerrouxisme no ha desaparegut

22 Jun 2018

Ahir i avui (2)

El terme lerrouxisme semblava que era un element històric que havia quedat enterrat per la Guerra Civil espanyola –denominació que alguns rebutgen perquè de civil no en va tenir res. Sonava una mica a naftalina, a ranci, a tronat, en definitiva, a una altra època. Però, què volia i –què vol- dir lerrouxisme? El nom prové del seu líder, Alejandro Lerroux, un personatge que aterra a Barcelona a finals del segle XIX, -molt probablement finançat pels fons de rèptils governamentals-, que va intentar combatre el naixent catalanisme amb un discurs vagament obrerista, profundament anticatalanista i impregnat del que ara en diem populisme. I, naturalment, l’article número ú del manual del populisme diu que cal fer crides abrandades i viscerals a la unitat de la pàtria per tal d’amagar les desigualtats i contradiccions socials.

A finals del 2014 ja vaig escriure un altre article sobre aquest tema, tot i que em centrava en la comparació entre la Llei de Jurisdiccions del 1906 i l’aprovació de la denominada Llei Mordassa pel PP el 2014. Tot i així, val la pena subratllar un dels aspectes més actuals i inquietants del lerrouxisme: la seva força de xoc, els anomenats “Jovenes Bárbaros”. Moviment que sembla que hagi ressuscitat en les consignes i lemes de la ultradreta que es passeja amb tota impunitat per Catalunya i també per altres llocs de l’Estat espanyol.

Però sovint, no només els grupuscles de la ultradreta repesquen les consignes del lerrouxisme més eixelebrades, sinó que un partit parlamentari, que va néixer amb un caire clarament anticatalanista, però que segons va dir el seu principal ideòleg Francesc de Carreras, “nosotros no somos partidarios de la nación identitaria, sino de la nación de ciudadanos”, va escampant aquestes consignes pertot arreu. Cal no oblidar que quan aquest partit es va crear el 2006, arran de l’aprovació d’un nou Estatut per a Catalunya, ja va manifestar la seva connexió amb el furiós anticalanisme de Lerroux. Actualment no hi ha a Espanya un partit més nacionalista, o amb més precisió, hipernacionalista.

L’article “El alma en los labios”, publicat a La Publicidad el 9 de desembre del 1905, és una bona mostra del discurs demagògic i anticalanista de Lerroux, en el qual no només atacava el que ell anomenava “separatisme” que, segons la seva opinió, menystenia Espanya i els seus símbols, sinó que justificava l’acció dels militars, que van assaltar el diari La Veu, i la revista humorística el ¡Cu-Cut!, perquè s’havien sentit “ultrajados” per un senzill acudit del dibuixant Junceda.

El alma en los labios

“Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio monstruoso entre una aspiración literaturesca, romántica y un malestar social subido al período agudo con motivo de la catástrofe nacional… (es refereix a la crisi del 1898.)

Los de arriba encontraron enseguida su fórmula, las Bases de Manresa, incongruentes, reaccionarias, escritas en lujoso pergamino, mantenedoras de privilegisos antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatista, como inspiradas por el espíritu clerical y aprobadas por varios obispos de maldita memoria…

Las calles de Barcelona fueron teatro de escenas abominables y vergonzosas. Los castellanos, que formaban la tercera parte de esta población, no se atrevían a hablar fuerte en las Ramblas, porque la bestia separatista se mofaba cínicamente de su idioma. Algun oficial fue corrido y apaleado en la vía pública… La bandera de la patria fue numerosas veces ultrajada. La osadia separatista llegó hasta silbar la bandera militar… Su prensa reventó como una cloaca llena… Los vividores sin vergüenza, los explotadores sin honor… sentaron plaza en esa mesnada… Aquí no se podía vivir sin vocación de mártir o de manso, esta es la verdad…

Con tal estado de cosas acabó el partido republicano… y al compás de la Marsellesa, que apagó la fosca y estúpida solemnidad del canto llano que entonaron los “segadores” melenudos de dudoso sexo, volvió a las calles la alegría…

Ellos aquí, hablando de enviar “la última embajada a España”, repitiendo lo de “cortar las amarras”, silbando la bandera española, poniendo en caricatura al Ejército… así, no me digáis que condene la violencia iracunda con que los representantes del Ejército vengaron a la patria en Barcelona…

Yo digo que si hubiera sido militar, hubiera ido a quemar “La Veu”, el Cu-Cut”, la Lliga y el palacio del obispo, por lo menos. Y si yo hubiera estado en Barcelona la noche “de autos” hubiéramos ido el pueblo y yo a quemar varios conventos, escuelas de separatismo, y a llamar a la puerta de los cuarteles y a decirles a los soldados que antes que la disciplina están en la conciencia de los hombres, la libertad y la patria.

¿Condenar a los oficiales? Sí, yo les condeno por prudencia, por disciplinados… Me alegro mucho de lo sucedido… que antes que pactar con esa chusma envilecida por amor al ochavo, que es la quintaesencia de su regionalismo separatista, estoy dispuesto a rebelarme contra todo el mundo, acompañado o solo.”

Lerroux i Rivera

El perquè del retorn del lerrouxisme

D’entrada, sobta que aquest llenguatge xulesc, prepotent, insultant hagi rebrotat al cap de més de cent anys, però potser l’explicació rau en allò que comenta Suso de Toro en una entrevista recent (LRP, 15 juny 2018): “El reino de España és un estat fundat pel general Franco i els generals nacionalistes després de la guerra i el resultat és un estat franquista reformat. Hi va haver un pacte amb algunes forces democràtiques que l’any 1977 i 1978 li van donar una legitimitat, però és el mateix estat reformat”. I el lerrouxisme constituïa un element ideològic essencial del franquisme. ¡Ara que “el règim del 78” trontolla és força lògic que torni a ressuscitar… ja va passar el 1898!