El franquisme no fou un accident històric
23 Abr 2014
El rei Joan Carles i el general Franco durant els últims anys de la dictura
En relació al suposat arrelament del sistema democràtic a Espanya durant la Transició, les generacions nascudes durant el franquisme van créixer amb la idea que el franquisme era una mena d’accident històric, ben desgraciat per cert, però que un cop se n’alliberessin desapareixerien, o si més no s’apaivagarien, la fatxenderia, la demonització de qui pensa i sent diferent, la bel·ligerància, la supèrbia, la prepotència i el patrioterisme. Ja fa força temps que es veu que això va ser una il·lusió del tot ingènua, i que, potser, el franquisme no va ser cap accident històric i que si va durar tants anys no tan sols va ser a causa d’una repressió ferotge -fet del tot innegable- sinó que recollia i cristal·litzava una tradició molt anterior.
Podem trobar informació al respecte en l’obra de l’historiador britànic Paul Preston Franco, el gran manipulador, on hi assenyala que la infantesa del dictador va coincidir amb el moment de màxima decadència d’Espanya, i que amb el temps va arribar a associar les seves dificultats personals –infidelitats d’un pare hedonista i lliurepensador i una mare pietosa i conservadora- amb les del país. El 1898, Espanya va partir una derrota humiliant davant dels Estats Units i va perdre les restes de l’Imperi a Amèrica i a Àsia, bàsicament Cuba i les Filipines. Aquest fet, i sobretot la interpretació que se’n va fer per part dels sectors més conservadors del país, va marcar profundament la trajectòria ideològica posterior del futur dictador. És curiós constatar que, en les primeres dècades del segle XIX, quan la independència de les colònies americanes va sostraure a la sobirania espanyola la gran part de l’Imperi no es va produir en la societat espanyola, ni en la política ni en la intel·lectual, cap drama semblant al que es va donar en el 1898. Històricament aquest fet és un misteri. O bé la majoria dels espanyols no van ser conscients de les conseqüències de la pèrdua de la gran part de l’Imperi, o bé la van assumir amb la naturalitat d’allò que se sap que és inevitable. Potser hi va ajudar el fet que les elits espanyoles eren conscients que les seves homòlogues americanes donaven suport a la independència de les colònies, perquè temien que les reformes liberals, que s’estaven introduint a la metròpoli, fessin trontollar el seu poder econòmic i polític. Aquesta és la tesi que sostenen Acemoglu i Robinson, autors de l’èxit del libre “Por qué fracasan los países”. En tot cas la comparació amb les lamentacions del 98, resulta, si més no, curiosa.
El cas és que quan Franco va entrar a l’Acadèmia militar de Toledo va trobar un ambient d’hostilitat ferotge cap als polítics liberals de la Restauració, als quals s’atribuïa tota la responsabilitat per la pèrdua de les restes de l’Imperi, “El Desatre del 98”. Aquests polítics, en la ment d’en Franco, eren idèntics al seu pare, i per tant, durant la Guerra Civil, el seu objectiu no va ser aconseguir una victòria ràpida, sinó eliminar del tot i per sempre aquella mena d’homes. A l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo Franco no va aprendre gaires coses sobre l’estratègia militar contemporània ni sobre els progressos tecnològics des de la guerra franco-prusiana. Ni tampoc va treure conclusions sobre la guerra de guerrilles a Cuba. L’educació de l’Acadèmia es basava en una disciplina rígida, una història militar idealitzada sobre les glòries passades d’Espanya i un conreu de “virtuts” tals com l’obediència incondicional i els coratge temerari. També se li va inculcar que la posició secundaria d’Espanya en els afers internacionals era culpa del liberalisme i de les idees esquerranes. A més, com a compensació dels fracassos militars en els camps de batalla, es remarcava la funció de l’exèrcit com a guardià polític i espiritual del país. Així doncs, era un dogma de fe indiscutit la tesi que l’exèrcit tenia el dret de rebel·lar-se contra qualsevol Govern civil, que tolerés el desordre social o les activitats dels moviments regionalistes que poguessin fer perillar la “sagrada” unitat de la pàtria. Franco va acabar els cursos a l’Acadèmia sense gaires coneixements militars dels segle XX, però plenament imbuït d’aquestes concepcions de l’exèrcit , del país, i de l’Imperi perdut.
Una guerra colonial
Pel que fa al desenvolupament de la Guerra Civil, Franco va dirigir les primeres etapes de la seva campanya bèl·lica contra l’esquerra espanyola com si es tractés d’una guerra colonial contra un enemic al qual se suposa racialment inferior. L’ús del terror com a inversió a curt i llarg termini va ser un element essencial en la seva actuació com a general de l’exèrcit. Durant la guerra i durant molts anys després, els enemics que no van ser eliminats físicament van quedar paralitzats pel terror i per a poder sobreviure van ser condemnats a l’apatia. Això va quedar clar, explica Preston, quan el 27 de juliol del 1936 Franco va concedir una entrevista al periodista nord-americà Jay Allen a Tetuan. Les paraules textuals de l’entrevistat van ser: “No puede haber ningún acuerdo …. Salvaré a España del marxismo a cualquier precio”…. Quan Allen va replicar: “¿Significa que tendrá que fusilar a media España”?, un Franco somrient va respondre: “He dicho que a cualquier precio”.
Durant el franquisme es va intentar presentar el dictador com un magnànim patriota. Però el llenguatge psicopatològic amb què ell i els franquistes descrivien els seus enemics no deixa gaires dubtes: éssers infrahumans, bruta, repugnant, degenerada i pestilent escòria, xusma depravada, meuques i criminals. El llenguatge de l’actual premsa dretana madrilenya no ha sortit del no res!
Francisco Franco i Adolf Hitler es saluden a l’estació de tren d’Hendaia, el 23 d’octubre de 1940
El mite d’Hendaia
La tesi que afirma que Franco, amb gran habilitat, va enganyar Hitler i va aconseguir que Espanya no entrés a la Segona Guerra Mundial és un dels mites centrals de la propaganda franquista. L’èxit d’aquesta operació va permetre consolidar el règim franquista en proporcionar a les potències occidentals, desitjoses d’incorporar Espanya al front anticomunista de la Guerra freda, una feble justificació perquè oblidessin les simpaties i complicitats cap el nazisme durant el conflicte bèl·lic.
La realitat, però, va ser molt diferent. Les pretensions d’en Franco van consistir a demanar a Hitler el repartiment de l’Imperi francès africà, i que un bon bocí anés a parar a Espanya. Franco pretenia de totes, totes, reconstruir l’Imperi perdut. Era una veritable obsessió per a ell. Són significatives al respecte les paraules d’en Serrano Suñer- “el cuñadísimo” del Caudillo i el seu ambaixador a Berlin- al general Von Ribbentrop: el preu que posava Franco per entrar en guerra al costat del Fürhrer era apoderar-se del Marroc francès “que pertanyia a l’espai vital d’Espanya”. També va parlar, en la mateixa entrevista, de les ambicions espanyoles respecte a Portugal: “Parlant en termes geogràfics Portugal no té dret a existir”, va reblar “el cuñadísimo”. Però, els nazis no es van deixar impressionar i van anteposar els seus interessos – no complicar-se la vida amb els francesos de Vichy- a les demandes “imperials” d’un possible aliat, devastat per la guerra i que estava més pelat que una rata.
El franquisme i l’Imperi espanyol
Cal no oblidar que el franquisme va encaixar en una estructura de poder profundament arrelada, que funcionava i funciona amb un principi d’ordre jerarquitzat que resideix en un model d’estat uninacional mancat totalment de vocació federal. Aquest model jeràrquic va tenir i té un paper determinant. Una manera de pensar que es basa en els valors més arcaics i rancis, símbols del nacionalisme espanyol més radical. La visió exaltada d’aquesta ideologia beu d’allò que es va fer a Amèrica, de la nostàlgia d’aquell passat imperial i també d’una certa posició de “nosaltres contra el mon”. A partir de la pèrdua de les últimes restes de l’Imperi Espanya es va recloure en l’enyorança d’aquell passat a través d’un moviment intel·lectual tremendament antieuropeista i recelós dels avenços tècnics: La Generació del 98.
Quan Franco va guanyar la Guerra Civil, només havia acomplert una part de la seva ambició per resucitar la grandesa d’Espanya. S’havia convertit en nou Cid Campeador, havia netejat ( la seva) Espanya dels tres segles maleïts, però encara li quedava la segona part: crear un nou imperi per tornar a l’Espanya de Felip II. Així ho va deixar escrit el 1940 en una visita a l’Archivo General de Indias “Ante las reliquias de un imperio, con la promesa de otro.” No va poder ser, però “todo quedó atado y bien atado”.